Ni rendició ni violència
Si algú prova d’ensinistrar un gos a garrotades, apallissant-lo cada dia, poden acabar passant dues coses: que l’animal es torni mesell i acoti el cap només de veure l’amo o bé que es torni rabiós i ataqui. Sembla que l’estratègia de l’estat espanyol, específicament dissenyada per a la ciutadania catalana, consisteixi exactament en això: o bé generar tanta por que s’imposin la humiliació i la resignació, o bé causar tanta indignació que s’acabi produint algun brot de violència que pugui justificar l’acció dels cossos armats. Cal absolutament no degradar-nos a cap d’aquestes dues opcions. Si els vaixells carregats amb els mateixos policies que varen agredir la gent l’1-O són encara als ports catalans no és per caprici ni per descuit, i els crits prebèl·lics que deien “A por ellos, oé” i “Que nos dejen actuar” segueixen tant o més vigents avui que fa un mes. No ens hem de rebaixar mai a donar-los la resposta que desitgen; no per por, sinó per intel·ligència. El pacifisme ha estat i ha de ser la senya d’identitat del moviment català, perquè és també el motiu del respecte que suscita en els demòcrates d’arreu del món.
L’altra opció, rendir-se, ni tan sols es considera. Tornem a dir-ho: la gent d’aquest país va superar el llindar de la por precisament l’1-O, i cada nou atac a la dignitat ciutadana, com aquest d’ara amb l’empresonament dels representants electes, ha de ser respost amb un compromís renovat de dignitat i lucidesa. Recordem que el que demana Catalunya és el mateix que han demanat en el seu moment el Quebec i Escòcia, i que aquests països van obtenir una contestació democràtica i ajustada a un estat de dret. Això és també el que s’ha demanat aquí, i la resposta repressora de l’estat espanyol (Corona, govern, poder judicial) és democràticament inadmissible.
Cada nou atac a Catalunya significa un increment del suport electoral al PP, i molt probablement a Cs. Hi ha molta gent que s’alegra de veure els Jordis i els polítics catalans a la presó: això és un fet i l’hem de tenir present no per indignar-nos encara més, sinó com a element d’anàlisi del comportament de Rajoy i el seu govern. En qualsevol cas, la idea (que alguns havíem cregut) que Europa hauria aconseguit imposar-los una aplicació del 155 més suau del que en principi s’havia anunciat ha tornat a quedar desmentida. Volen dur la tensió fins més enllà de qualsevol límit, encara que sigui al preu de tornar a situar Espanya com una anomalia indesitjable dins l’escena internacional. La UE s’ha apressat a entonar la seva cançó sobre un afer intern espanyol, que només certifica la seva invalidesa per dur a terme el projecte per al qual havia estat concebuda, un espai de pau i de protecció de les llibertats ciutadanes. Tant se val. Cal seguir endavant i aconseguir portar a les urnes allò que ells volen a les presons. És l’única força que tenim, però és més potent que la seva obcecació. S’assemblen com dues gotes d’aigua al franquisme desesperat dels darrers anys de dictadura: un sistema corrupte i decadent. I perdedor.
