Reforçar esperances a cops de bandera
Fa uns dies vaig veure un anunci en què algunes famílies s'adreçaven a la gent del seu municipi i els demanaven ajuda perquè la crisi del coronavirus els havia dut a una situació econòmica alarmant. Un dels textos de petició d'ajuda incloïa una exhortació de caràcter patriòtic, una cosa així com “todos juntos por España”, o una frase per l'estil, acompanyada del dibuix d'una bandera espanyola. És a dir, qui ho havia escrit demanava auxili, però al mateix temps ho feia acollint-se a una idea que li semblava positiva, com és l'afirmació de la lleialtat patriòtica. Era com si hagués pensat que nosa no en faria: més aviat al contrari, com si volgués donar a entendre que, entre compatriotes, ens hem d'ajudar. Hi haurà qui s'exalti en llegir això perquè s'ho mirarà des del patriotisme català i voldrà trobar una connexió entre Espanya i la misèria, com va fer fa uns dies el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell. Però no va per aquí la cosa.
La qüestió és: algú que es troba en dificultats serioses, per què pensa que se'n sortirà millor adjuntant una bandera a la seva demanda d'ajuda? La resposta té a veure amb el triomf de l'anomenat nacionalisme banal, que és aquell nacionalisme que la gent arriba a assumir no com a tal nacionalisme, sinó com un signe de normalitat (ara que en parlem tant, de normalitat). De normalitat i, fins i tot, de bona urbanitat. El missatge vol ser: algú que és patriota no pot ser dolent i, per tant, mereix ser ajudat pels seus compatriotes.
En situacions d'emergència, proliferen les persones que, per desesperació, s'aferren a una bandera. Això ens ha de fer recordar que, en el cas del coronavirus, ens trobem en una emergència sanitària que durà greus conseqüències econòmiques, i que les convulsions econòmiques en duran aparellades d'altres de caràcter social i, també, polític. És previsible que hi hagi un nou repunt dels nacionalismes: també de l'espanyol, amb el seu caràcter eminentment expansiu, i del català, que és de naturalesa més reactiva. En l'escena política espanyola, PP i Vox no dissimulen gens la seva esperança de pescar vots dins les aigües de la desesperació de la ciutadania. A la catalana, pren força aquest tipus de nacionalisme emprenyat i perdedor que (per exemple) no tolera que li enviïn 1.714.000 de mascaretes.
Tothom necessita esperances en moments d'incertesa, i el més fàcil és alimentar-les a cops de bandera. És el que fa Trump quan d'un sol gest prohibeix la immigració, per exemple, o el que fan Xi Jinping i el comunisme xinès, promovent un sentiment nacionalista de superioritat xinesa per damunt d'Occident. Hem parlat molt, durant aquestes llargues setmanes de confinament, de la possibilitat (i la necessitat) que aquesta aturada en sec ens convenci per deixar de banda la cobdícia i pensar en models socials més justos, equitatius i respectuosos amb el medi ambient. Són bons propòsits, però els partidaris de seguir com sempre no han deixat d'armar-se de les raons de sempre, que no tenen per què haver deixat de ser eficaces.
