Sí que era una cortina de fum
Durant molt de temps, l’explicació oficial de l’unionisme al Procés i al referèndum ha estat que tot plegat no era més que una cortina de fum per tapar la corrupció del sistema polític català. El sistema polític català sí que n’era, de corrupte, ausades ma vida, però el Procés no tan sols no ha servit per camuflar de cap manera aquesta xacra sinó, ben al contrari, per fer-la sortir a la llum (després de dècades de dissimulacions vergonyants) i precipitar-ne la fi, com ha succeït amb el president Pujol i la seva presumptament àvida família.
Per contra, la setmana passada, el gran enrenou causat pel debat i l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat, i per la políticament inepta i judicialment virulenta resposta que hi ha donat l’Estat, sí que va servir de cortina de fum perfecta per a dues calamitats de la mida del portaló de la catedral de Burgos, que una vegada més posen en evidència el govern de Mariano Rajoy: l’augment de l’atur al mes d’agost i les notícies sobre els diners que mai no es recuperaran del rescat dels bancs i caixes. Que tots dos fossin fets previsibles no els treu gens de gravetat.
Gràcies a l’entranyable costum estiuenc que té la indústria turística d’usar persones i llençar-les, l’atur ha augmentat al mes d’agost de 10.072 persones a Catalunya, 1.197 a les Balears i 46.400 a tot l’estat espanyol. Això vol dir la pujada més gran des de l’agost del 2011, però això no és el pitjor. El pitjor és que significa també la confirmació que el model de mercat laboral propiciat per la reforma del govern del PP es basa en una precarietat que corroeix qualsevol idea d’un teixit productiu sòlid. I que es nodreix, en un cercle viciós irremeiablement destructiu, d’una població activa que no es mou dels índexs més baixos a nivell europeu pel que fa a educació. Una ciutadania poc i mal formada i gens especialitzada, que du a terme de qualsevol manera les feines que se li ofereixen de forma intermitent.
Per la seva banda, el Banc d’Espanya va considerar oportú confirmar-nos que, dels 56.865 milions de diner públic volatilitzats en el rescat del sistema bancari espanyol, 46.590 no es recuperaran mai. I això a llarg a termini i atenent les previsions més optimistes. Si hi afegim els 20.000 milions que va abocar a la mateixa causa l’anomenat Fons de Garantia de Dipòsits (FGDEC), format per les aportacions que hi fan els bancs amb els diners dels dipòsits dels seus clients, la broma del rescat bancari ens ha sortit per més de 76.000 milions, dels quals més de 64.000 els hem de donar definitivament per perduts. Encara ressonen les veus del president Rajoy, de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i dels ministres De Guindos i Montoro prometent solemnement que l’operació no havia de costar “ni un euro als espanyols”.
Ara que la fiscalia posa querelles per malversació de cabals públics, és obvi que hauria de començar per aquí. Ja pot estar content Don Mariano de no haver-ne hagut de respondre, gràcies a la cortina de fum que el seu govern s’ha fet amb l’excusa del referèndum.