Triomf definitiu de la marca Espanya
Els nacionalismes petits sense estat anhelen l'atenció internacional (“el món ens mira”); els nacionalismes d'estats grans la menystenen i tendeixen a l'autarquia. Durant els darrers anys, el nacionalisme espanyol d'estat ha viscut amb l'alerta que l'independentisme català no difongués al món una mala imatge d'Espanya. Això pot haver succeït, però amb una incidència i una efectivitat quasi irrellevants. Espanya té ara mateix la pitjor imatge internacional que ha tingut d'ençà de la mort de Franco, però és deguda principalment a la nefasta actuació dels seus dirigents. Durant els anys vuitanta, noranta i primers dos mil, Espanya va aconseguir projectar la idea que havia fet una evolució positiva, d'un país endarrerit a un que s'acostava a la primera línia. Ara és un país amb presos polítics, que segueix depenent econòmicament del turisme i dels ajuts europeus, i que genera cada dia crisis polítiques i institucionals estrepitoses. L'anterior cap d'estat acaba de fugir d'una investigació de la Fiscalia i de la justícia suïssa (després d'anys de dedicar-se a passar maletins plens de bitllets per la frontera) i és en parador desconegut. L'actual cap de l'estat (que és fill seu) fa veure que no en sap ben bé res però que li fa molt de mal. Les no explicacions de Pedro Sánchez i de Carmen Calvo, que tracten així novament els ciutadans com a menors d'edat, contribueixen a donar una imatge de país gens fiable. És la españolez, per dir-ho en la rotunda expressió de Sánchez Ferlosio.
La fúria que es dedica a intentar tapar les vergonyes de la casa reial amb discursos altisonants impedeix que ningú s'adoni del paperot que torna a fer Espanya davant del món. Mentrestant, des de França fins als Estats Units d'Amèrica, els analistes no mostren gaire sorpresa. Més aviat un to entre humorístic i displicent, com dient: “És Espanya, què se'n pot esperar”.
