Un secret al vestidor
Periodista I EntrenadoraSegurament és inevitable que, dins d’un grup de persones, no tothom tingui la mateixa informació sobre algunes coses. Té a veure amb les converses d’uns i altres, té a veure amb les simpaties. Té a veure amb els secrets, amb la intimitat, i tot és necessari en la convivència. Al vestidor de la roja feia dies que alguns jugadors sabien alguna cosa que altres companys no sabien. Podria no haver sigut gens rellevant si no arriba a ser perquè aquesta alguna cosa és una informació grossa que afecta l’entrenador.
L’afectava en el futur i l’afectava en el present. Quan es va saber que el Madrid fitxava Julen Lopetegui el guirigall va ser majúscul. ¿És sostenible una situació així dins d’un vestidor durant un mes? ¿En un vestidor que n’és i en serà part? L’ombra de la sospita sobre l’entrenador l’hauria pogut condicionar en alguna alineació. Prioritzar els madridistes hauria pogut ser titllat de partidista; no triar-los, també. I qualsevol aposta, si el rendiment no hagués sigut unànimement aplaudit, hauria generat una cadena de conseqüències de difícil control.
Va amb el càrrec, esclar. I crec que Lopetegui i el seu equip haurien trobat la manera d’aïllar-se i triar en funció del rival, de l’estat del jugador, del clima de l’equip, com ha fet fins ara per classificar-se amb versatilitat i garanties. N’estic convençuda. Una altra cosa és si el panorama era l’ideal per gaudir d’una cita com el Mundial i preparar un repte com el d’assumir la banqueta del Bernabéu.
L’huracà d’especulacions no havia agafat encara prou volada en les hores posteriors a l’anunci de Florentino Pérez que Luis Rubiales va assumir el comandament de la situació. Cop de timó clar, per marcar les directrius del que ha de venir amb el seu mandat. “Féssim el que féssim, hi hauria crítiques”, acceptava ell. I té raó. Va optar per la decisió més dràstica, més ferma, més valenta. La més difícil. Carregar-se qui mana per demostrar qui mana.
La destitució de Lopetegui va acabar de dinamitar la concentració de la selecció espanyola a Krasnodar, poques hores abans del debut al Mundial. Costa centrar el focus en l’Espanya-Portugal que demà encetarà la participació de la roja. Les hores prèvies, de cop i volta, han deixat d’anar encaminades a adquirir un bon punt d’activació i mentalització pensant en l’equip de Cristiano -tenint en compte els habituals nervis d’una estrena en una competició tan curta- per demanar una reflexió molt més àmplia. No és qüestió d’esbrinar qui sabia què, sinó de tornar a donar al grup tots els detalls. Tornar-lo a aplanar, eliminant les jerarquies informatives per deixar que el vestidor s’estructuri a partir de la pilota. Futbol a la gespa i no en un despatx.
No tinc clar si el paper que li espera a Fernando Hierro és fàcil o difícil. M’explico. Liderar un grup que no és el teu no és ni senzill ni còmode. Però que qualsevol cosa que surti malament tingui una excusa tan externa és una mena de sort que ben pocs -cap?- entrenadors tenen. Podrà fer i desfer sense ser el culpable directe. Si la cosa surt bé, l’èxit serà compartit, però també serà seu. Serà una mena d’heroïcitat, per entendre’ns, com la de la primera Champions de Zidane. I aquesta és la ironia de tot plegat: per suplir el tècnic francès, Florentino Pérez ha acabat generant un efecte dòmino que ha portat la versió més Zidane a la selecció espanyola. Una autoritat guanyada de curt. El caràcter de qui sap dir que no. El lideratge de qui ha sigut capità. La flexibilitat de qui s’ha mogut a les llotges.
