Els secrets de la Fundació Gala-Dalí més enllà d’uns bigotis

BarcelonaTot i que la Fundació Gala-Dalí sigui, any rere any, el museu d’art més visitat de Catalunya i el tercer de l’Estat, amb 1,4 milions de visitants, costa que revelin als mitjans les seves interioritats i projectes de futur més enllà de presentar exposicions i adquisicions. El president de la Fundació des del setembre del 2017, Jordi Mercader, ha optat per obrir algunes escletxes i aportar concrecions a reptes i xifres.

El repte més imminent serà la presentació a l’abril de la primera part del catàleg raonat de l’escultura de Dalí. El següent volum sortirà el 2020 i es dedicarà a l’obra gràfica, i s’està treballant en refer La vida secreta de Salvador Dalí a partir d’una nova anàlisi de l’original. A partir del 2020-21 el museu preveu començar a portar a Figueres obres icòniques de Dalí que pertanyen a altres institucions, en cessions temporals. S’estan lligant exposicions internacionals a Mònaco, la Xina, Rússia, Corea i el Japó, una manera de difondre el llegat de l’artista i d’obtenir sucosos rèdits. També estan treballant per compartir exposicions amb els altres museus Dalí per oferir una visió de conjunt de la seva obra. I pretenen introduir les noves tecnologies i audiovisuals immersius als museus. No hi fan èmfasi, però no estaria malament incrementar el públic català, que no supera el 9% del total, mentre que el 80% és estranger.

En una institució que ingressa anualment 15 milions d’euros -amb “zero subvencions”, puntualitza el president- i que té un patrimoni artístic i documental valorat en 385 milions, és lògic que Mercader senti certa “responsabilitat”. La clau de volta és com administrar els excedents de la Fundació, que anualment estan entre els 3 i els 6 milions d’euros. “En quatre anys són més de 12 milions. Això com ho invertim?”, es planteja. La seva resposta és múltiple: millorar l’experiència de la visita al museu; recuperar la xifra de visitants, que va caure arran de la situació política i la davallada del turisme, perquè els 9,4 milions d’euros en entrades venudes és el que dona “independència al patronat”; potenciar Púbol, i protegir l’obra de Dalí, i això inclou intensificar la feina perquè no hi hagi còpies al mercat i alhora servir de referent als col·leccionistes privats. Per això els ofereixen certificacions a 1.000 euros pels olis i 500 euros pels dibuixos, que són els més habituals. De les 300 que fan a l’any, només en un 30% el resultat és d’autenticitat.

La protecció del llegat és un gran cavall de batalla que els pot costar certa mala imatge, ja que el públic considera Dalí patrimoni popular, mentre que la Fundació destina cada any un milió d’euros a estudiar casos que poden acabar en litigis (els serveis jurídics fan desenes de gestions legals i entre 2 i 8 casos a l’any arriben als tribunals). Un dels últims casos polèmics ha sigut l’estudi de l’ús dels bigotis de Dalí en unes màscares de la sèrie La casa de papel. “La Fundació no té el monopoli de Dalí ni es vol apropiar de res: som els protectors de la figura i l’obra, i l’hem de defensar sense restar-li dimensió. I, sobretot, volem evitar ambigüitats perverses”, diu Mercader. El repte és trobar l’equilibri entre evitar que es banalitzi i alhora evitar que es fossilitzi.