La seducció de Vox

L’ascens electoral meteòric de Vox ha estat una galleda d’aigua freda. S’imposa la reflexió sobre la responsabilitat compartida dels que els han votat, dels mitjans de comunicació que no n’han transmès informació crítica i contextualitzada, i de la resta d’actors socials i formacions polítiques que no s’han posicionat clarament en contra dels seus postulats, sigui per negligència, connivència o interès.

L’estratègia comunicativa de Vox és l’habitual de totes les formacions reaccionàries. Es vanagloria de gosar dir sense complexos el que “tothom” pensa però ningú diu per correcció política. I dona a entendre que aquests miraments són prescindibles en un moment d’emergència social i ensorrament dels valors bàsics. Ret culte a la proximitat, i reivindica que, a diferència d’altres, prioritzarà els interessos “reals” de la ciutadania, els problemes que més la preocupen.

El programa electoral de Vox encaixa a la perfecció amb els populismes d’extrema dreta. Barreja una amalgama de “mesures” socials -per als de casa, esclar- amb mesures neoliberals i preteses reformes de l’Estat en clau de transparència. L’efecte balsàmic de les “solucions fàcils” sembla un combustible infinit contra el descontentament general. Resulta impactant aquesta sempre renovada capacitat dels discursos populistes de seduir. Interpel·len en la vessant emocional i, per tant, tenen l’avantatge de passar per damunt de dades, evidències i reflexions crítiques. Els receptors queden alleujats perquè no se’ls confronta amb la pròpia ètica, sinó que se’ls permet validar els prejudicis propis. Aquesta és una de les claus de l’èxit en el camuflatge de la ideologia intolerant que la formació política en qüestió amaga.

Per fer evident aquesta estratègia, podem analitzar la proposta del programa electoral consistent a erradicar la llei de violència de gènere i perseguir de manera eficient les “denúncies falses”. Aquesta reivindicació la situen, gens casualment, en el capítol de mesures sobre “vida i família”. Una institució, aquesta última, que qualifiquen d’anterior a l’Estat. Per superar la gravetat sagnant i objectiva de les violències masclistes i blanquejar el seu rerefons ideològic, segueixen la següent progressió.

En primer lloc, es desnaturalitza, banalitza i minimitza el fenomen i els seus impactes individuals i col·lectius. Les violències masclistes passen a ser desafortunats excessos puntuals d’individus concrets, amb conseqüències que tampoc són tan greus.

Acte seguit, es deslegitimen, resignificant-les, les reivindicacions sobre els drets de les dones que justifiquen la legislació antidiscriminatòria. Aquestes reivindicacions deixen de ser una qüestió de drets humans per passar a ser una “ideologia”, una idea residual o extremista, una imposició que fa perillar l’harmonia social o, pitjor encara, una pretensió d’assolir privilegis en detriment dels drets de la resta. Aquest prisma resulta especialment nociu, atès que pretén generar friccions entre opressions i fins i tot trencar aliances històriques. Després es provoquen reaccions de suport dels sectors socials afins, i fins i tot estimulen el corporativisme, bastint un front d’homes “damnificats”. Després es testeja el topall democràtic de l’opinió pública a l’hora de digerir un determinat nivell d’explicitud dels seus discursos. També s’avalua el nivell de qüestionament dels sectors ideològics contraris i, en funció d’això, es passa al discurs explícit, a l’atac directe.

Els rèdits electorals dels discursos misògins no han estat tan estudiats com el d’altres discursos discriminatoris, com el racista o xenòfob. Els organismes internacionals, des dels anys seixanta, van interessar-se pel potencial contaminant dels discursos racistes. Per posar-ne un exemple, l’article 4 de la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les Formes de Racisme del 1965 ja obligava els estats signants a condemnar la propaganda i les organitzacions que s’inspiressin en idees o teories basades en la superioritat d’una raça, i que pretenguessin justificar o promoure l’odi i la discriminació racial de qualsevol forma. En conseqüència, els estats havien de declarar punible la difusió d’aquelles idees, havien de declarar il·legals i prohibir totes les organitzacions esmentades i les activitats de propaganda que promoguessin o incitessin a la discriminació, i havien d’impedir aquests discursos per part de les autoritats i institucions públiques nacionals o locals.

Citant aquesta convenció internacional no pretenc emfasitzar l’abordatge punitivista dels discursos. El mateix relator de les Nacions Unides sobre la llibertat d’expressió alerta que alguns líders de l’extrema dreta busquen que es castiguin els seus discursos per així atreure l’atenció sobre les idees que pregonen. Però el redactat d’aquella convenció permet evidenciar una asimetria en la construcció dels instruments internacionals antidiscriminatoris. L’antiracisme va tenir un consens que va traduir-se en mesures d’actuació contundents contra aquells discursos. Per contra, la Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra la Dona del 1979 va incorporar prohibicions antidiscriminatòries genèriques dirigides a les empreses i institucions, però no prohibicions explícites equivalents respecte als discursos misògins i les organitzacions que els promoguessin.

Les violències masclistes no només les exerceixen subjectes individuals. Les institucions, organitzacions i formacions polítiques també ho fan, i són responsables de les conseqüències tangibles que provoquen en les nostres vides, i en les nostres morts.

Laia Serra és advocada penalista.