Els equilibris dels segons entrenadors

BarcelonaTot i que en un esport d'equip, o en l'alt rendiment en general, ja no hi ha res que sigui d'una única persona, algú ha de ser la cara visible, qui pren les decisions, qui fa d'ase dels cops. "L’únic que ha fet malament l’Eder ha sigut expressar-se d’unes formes que no m’agraden. Tot i que és normal que, en un camp de futbol, es pugui cridar i mostrar temperament. Això a mi m’agrada, però hem de cuidar les formes. Si hem demanat disculpes a tothom és perquè va utilitzar unes paraules que s’han de corregir, però és normal que el segon entrenador o jo mateix cridem en un partit. Els jugadors ho entenen, però és cert que hem de cuidar les paraules i les formes, perquè estem exposats públicament i ens pot veure molta gent”, ha dit aquest divendres Quique Setién sobre una polèmica que ha volgut donar per tancada abans de la visita de la Reial Societat aquest dissabte (18.30 h, Movistar La Liga).

Certament, és habitual que els entrenadors es desplacin als clubs almenys amb dues persones de confiança i, si poden, en les negociacions hi afegeixen una o dues figures més per construir el millor equip de treball possible. Accepten la gent de la casa que imposen els clubs, però necessiten una mà dreta i una mà esquerra del primer cercle personal. El segon entrenador i el preparador físic generalment són amics, excompanys futbolístics o algú que els ha ajudat en l'últim pas de la seva formació. Són una mena d'escuders, una opinió honesta, dos peus a terra. "La primera característica d'un segon, per a mi, és que sigui fidel al primer entrenador", diu Felip Ortiz, segon de Gerard López al Barça B. "Ha de compartir mirada futbolística amb l'entrenador, però ha de ser capaç de tenir opinió pròpia. El més sa per a un equip és que el segon pugui arribar-li a dir al primer alguna cosa que potser no vol sentir".

És el que més valorava Ernesto Valverde del seu amic i ajudant, Jon Aspiazu, que l'acompanya a les banquetes des de fa gairebé vint anys: "És en qui em recolzo quan tinc dubtes o quan he de dir alguna cosa i no l'acabo de tenir clara. Sobretot, és una persona que sovint opina diferent de mi i m'ajuda a trobar el punt d'equilibri. Confio molt en ell", deia el Txingurri.

Aquesta necessitat de fer de balança és bàsica en la relació entre primer i segon entrenador. Ho referma Jordi Guerrero, mà dreta de Pablo Machín des del 2014, quan van construir junts un Girona de Primera, i que després també l'ha acompanyat al Sevilla i a l'Espanyol: "Un segon entrenador ha de fer de suport, ha de ser un contrapès del primer entrenador", insisteix. "Com a segon has de ser sempre un complement del que necessita el teu primer. Si ell és molt expressiu i molt enèrgic a la banqueta, tu has de ser més callat. Si ell està més aviat quiet, tu pots ser més actiu. Has de compensar tota l'estona", explica el tècnic.

Gestió del protagonisme

No és fàcil fer aquesta adaptació, que en alguns casos va en contra de la naturalesa de cadascú. "Jo soc molt enèrgic, però m'he de regular perquè soc segon i no em toca ser-ho", diu Guerrero. Fa referència a l'energia de Machín a la banqueta i a la del preparador físic, Jordi Balcells, als entrenaments. "Ell és superactiu en les tasques, les fa molt intenses. Si jo també em poso a demanar més i més i a cridar, al jugador l'acabes atabalant. I el secret és que entre tots els de l'staff arribem a tots els jugadors, i cadascú és diferent". "El segon és qui habitualment canalitza les preocupacions dels jugadors i les hi filtra al míster. Per això crec que és bo tenir un perfil tranquil, passar desapercebut i no voler protagonisme. Si el jugador percep que el primer no mana prou o que mana més el segon que ell, es generen problemes", comenta Ortiz, que té clar que, de moment, està còmode en el paper secundari.

No sent, encara, el cuquet de pujar un graó i ser primer entrenador. Juan Carlos Unzué sí que el va sentir i li va donar corda per dirigir el Numància, el Celta i el Girona. En una entrevista a l'ARA fa dos anys reflexionava sobre les diferències entre un paper i l'altre. "Quan ets l'entrenador principal és molt més difícil desconnectar, hi ha una tensió diferent, perquè et saps el primer responsable de tot. Quan he sigut segon entrenador del Barça, amb totes les responsabilitats en l'estratègia i altres detalls que tenia amb Luis Enrique, he viscut molt més tranquil que de primer a Vigo. Però resulta que, malgrat el patiment, continues volent ser primer entrenador. Hi ha alguna cosa que ens crida l'atenció, que ens atrau", deia. I argumentava quina cosa podia ser: "Ser primer entrenador és el més semblant al sentiment que tenies quan eres jugador. Hi ha un punt de narcicisme, de voler deixar empremta en els jugadors, d'influir en el que passa al camp".

De poder dir-hi la teva. Aquests dies s'ha jutjat molt la manera com Eder Sarabia va viure el clàssic al Santiago Bernabéu, comentant accions del partit amb molta vehemència amb el tècnic de porters, Jon Pascua. Tots dos són homes de confiança que Quique Setién va portar del Betis al Barça. Sarabia acompanya el tècnic càntabre des del 2015, quan va debutar a Primera amb la UD Las Palmas. Abans ja havia fet currículum com a primer entrenador al País Basc i al Vila-real, on va dirigir diversos equips de futbol base i el tercer equip, el C. Dos anys després d'aquella experiència, ja va quedar lligat a Setién. Són un dels tàndems més emblemàtics de Primera Divisió.

Parelles circumstancials

També ho és –tot i que potser deixarà de ser-ho aviat– el que formen Diego Pablo Simeone i Germán Burgos. Algunes informacions recents apunten al desig d'El Mono d'encetar un nou camí professional per ser primer entrenador, després d'una dècada treballant al costat del Cholo. És un altre exemple que constata la dificultat de trobar un segon que acompanyi el mateix primer en tota la seva carrera esportiva. En la majoria de casos, els ajudants –sobretot si són exjugadors de renom o tècnics joves– estan de pas fins que se senten preparats per fer el salt. Va passar amb Zinedine Zidane al costat de Carlo Ancelotti al Madrid, amb Thierry Henry amb la selecció belga de Robert Martínez (Henry dirigeix ara el Montreal Impact de la MLS), i acaba de passar amb Mikel Arteta, que ha après de Guardiola al City i ara és a l'Arsenal.

Tot i que fa temps que s'assumeix que els equips no són d'un sol entrenador i que s'ha despertat l'interès mediàtic per descobrir qui s'amaga darrere del nom i cognom que s'endú tot el protagonisme, la quota de llum segueix recaient en una única figura. Hi ha un petit moment de glòria per als segons en les entrevistes prèvies al partit, una atenció als mitjans que la majoria de primers deleguen en els seus ajudants, i que ajuden a fer que l'aficionat posi cara i veu a qui s'asseu al costat del tècnic a la banqueta. Guerrero no sortia mai a parlar davant dels mitjans (ho feia Machín) però sempre s'ha sentit reconegut. "Tothom necessita que l'apreciïn i li valorin la feina que fa, però a mi no m'ha preocupat mai sortir a la televisió. El més important és que comptin amb mi i que el Pablo segueixi volent-me al seu costat en els projectes que va tenint".

Segons entrenadors amb nom propi

Rexach, la mà dreta de Cruyff

Johan Cruyff i Carles Rexach, mirant-se l'entrenament asseguts damunt d'una pilota. És una de les fotografies més mítiques d'un dels tàndems més estimats pel barcelonisme. Cruyff i Charly van fer parella a les banquetes en l'etapa del Dream Team, amb quatre lligues i una Copa d'Europa al palmarès. "Sabíem trobar l'equilibri", ha reconegut en més d'una entrevista el noi de Pedralbes.

Ten Cate, rigor per a Rijkaard

"Jo tinc més caràcter, puc cridar més que el Frank. Però també puc fer una abraçada després de cridar". Així s'explicava Henk Ten Cate, ajudant de Rijkaard al Barça entre el 2003 i el 2006, en una entrevista a Mundo Deportivo. Va ser l'home dur per netejar el vestidor blaugrana i iniciar una remodelació de la plantilla, amb Ronaldinho d'estrella.

Vilanova, l'home de confiança del Pep

Quan va fer-se càrrec del filial, Guardiola va demanar a Tito Vilanova que fos el seu segon. Volia tenir a prop el seu coneixement i caràcter. Va assumir funcions principals als entrenaments i en l'anàlisi dels rivals, i sempre va ser un contrapunt per al Pep. Els principals jugadors del vestidor entre el 2008 i el 2012 van reconèixer-li el seu punt didàctic i la connexió que tenia amb el míster. "Era com el seu germà bessó", va dir Thierry Henry.

Unzué i l'estratègia de Luis Enrique

Després d'haver estat al club com a entrenador de porters i tècnic ajudant, i d'una experiència en solitari com a primer entrenador, Luis Enrique va recuperar Unzué per al seu Barça. Era habitual veure'l aixecar-se a l'àrea tècnica a cada acció a pilota aturada. Ell n'era l'encarregat.

Aspiazu, ulls a la grada per a Valverde

A la primera meitat dels partits, Ernesto Valverde sempre estava sol. A dalt, a la graderia, sempre hi tenia el seu segon, Jon Aspiazu, que s'ho mirava des d'una cabina amb altres tècnics. La mirada aèria donava perspectiva a Valverde, que consensuava totes les decisions amb el seu amic i home de confiança. Els que l'han tractat el defineixen com un home exigent i directe.