Els 180 segons més bojos de la història del Manchester United

Barcelona“Al descans vaig veure com Alex Ferguson anava a parlar amb Teddy Sheringham per dir-li que entraria a la segona part. Vaig resar perquè després parlés amb mi, però no em va dir res. Però malgrat tot, tenia la seguretat que jo marcaria un gol”. I Solskjaer va marcar. Ara fa 20 anys, el 26 de maig del 1999, el Manchester United va guanyar la segona Champions de la seva història, després de la del 1968, en derrotar el Bayern al Camp Nou per 2-1. I els dos gols van arribar en els últims 180 segons de partit. 180 segons en què els anglesos van capgirar un partit que semblava perdut amb dos gols al gol nord de l’estadi, el primer de Sheringham i el segon precisament de l’actual entrenador dels red devils, Ole Gunnar Solskjaer.

El noruec ja va tornar al Camp Nou per veure el Barça - Atlètic de Madrid, recordant el que va definir així: “La millor nit de la meva vida, per davant de la nit que vaig casar-me”. Després d’eliminar el Juventus patint, el Manchester United s’enfrontava amb el Bayern amb les baixes de Roy Keane i Paul Scholes. Dues baixes de pes per a un equip que aspirava a fer triplet i que es va concentrar a Sitges dos dies abans del partit, després de volar en un avió petit de Manchester a Heathrow, on l’expedició va pujar a un segon vol, un Concorde. Scholes, batejat com “l’assassí amb cara de nen”, es va passar les hores anteriors al partit afirmant que marcaria, tot i que era suplent. “Ho tenia molt clar”, recordava als mitjans oficials del Manchester United fa pocs dies. “A vegades tenia pressentiments. Compartia habitació amb Jaap Stam, que roncava molt. Així que no vaig poder dormir i vaig trucar a un bon amic, que treballava en un hospital de Trondheim, i li vaig dir que havia de veure com fos el partit, ja que passaria alguna cosa històrica”. I tenia raó. L’amic, però, es va perdre la segona part del partit perquè treballava. Després va recuperar a la televisió el moment de glòria del seu amic, un Ole Gunnar Solskjaer que admet que només ha vist la final repetida un cop a la seva vida.

Una final en què el Bayern va marcar ja als sis minuts i va fer-se un fart de perdonar oportunitats per fer el segon. “No entenia per quina raó no entrava, ja que havia marcat contra el Liverpool i el Nottingham Forest entrant com a suplent les setmanes anteriors a la final”. A la segona part, el Manchester United va atacar topant una vegada i una altra contra un Bayern tan superior per moments que semblava impossible res que no fos veure els bavaresos amb la Copa. Però ja en temps de descompte, en un córner, Sheringham, que després de ser fitxat del Tottenham Hotspur s’havia trobat com a suplent d’Andy Cole i Dwight Yorke, va empatar. “Tothom es va tornar boig, però jo vaig ser l’únic que no va anar a celebrar el gol amb els companys. Vaig tornar a la línia de meitat del camp, concentrat per jugar la pròrroga. Estava segur que jugaria la pròrroga, però menys de 90 segons després jo mateix marcava el gol del triomf”, explicava en una trobada amb aficionats del Manchester United l’any passat. Beckham va treure el córner, Sheringham va pentinar la pilota i Solskjaer va enviar la pilota al fons de la porteria. “Vaig lesionar-me durant la celebració, tot i que no me’n recordo. Va tocar estar uns dies de baixa, però va valdre la pena. Vaig trigar molt a entendre el valor d’aquell gol, però sempre trobo gent que ho recorda. El Camp Nou és un lloc especial”, explica un tècnic que fa pocs mesos era a Noruega, de vacances, quan li van trucar perquè liderés el Manchester United quan van fer fora Mourinho. Havia de ser una feina de pocs dies. I es va quedar al club on sempre se’l recordarà per un gol al Camp Nou.