La selecció més bonica de tots els temps
El triomf del Brasil avui fa 50 anys al Mundial del 1970 ha marcat per sempre la història del futbol
BarcelonaEl 29 de juliol del 1970, la sala de concerts La Fusa de Buenos Aires va organitzar unes nits de concerts amb el brasiler Vinícius de Moraes, un dels pares de la bossa nova. Llicenciat en dret i literatura anglesa, Vinícius de Moraes era un intel·lectual que havia utilitzat la música per explicar com era la veritable ànima brasilera, aquella mestissa en què l’alegria i la tristesa van de bracet. Segurament per això vivia exiliat de la dictadura militar, que li havia anat tancant les portes. La Fusa, una sala cèntrica de Buenos Aires en un edifici que actualment és un banc, s’omplia cada nit per veure’l actuar acompanyat del guitarrista Toquinho i la cantant Maria Creuza. Eren uns concerts tan seductors que el productor Alfredo Radoszynski va proposar convertir-los en un disc.
Fa 50 anys Vinícius de Moraes va gravar un dels seus millors àlbums. I entremaliat com era, va obrir el concert amb A Copa do Mundo, una cançó composta per Maugeri Neto, Maugeri Sobrinho, Lauro Müller i Victor Dago el 1958 per celebrar el primer Mundial de futbol guanyat pel Brasil. Vinícius de Moraes, gran aficionat del Botafogo, va escollir-la per celebrar així que pocs dies abans el Brasil havia guanyat el seu tercer Mundial en terres mexicanes. “Els hem ofert la cançó perquè tots vosaltres també animàveu el Brasil i mai ho oblidarem”, va explicar, mig rialler. Alguns espectadors van riure. Però més d’un va callar, perquè als argentins, especialment aquells amb arrels italianes, no els havia agradat veure com el 21 de juliol del 1970 el Brasil guanyava el Mundial derrotant Itàlia per 4 a 1 a l’estadi Azteca. Els argentins, de fet, ni s’havien classificat per a la fase final, eliminats pels peruans, però mai no van deixar d’estimar Vinícius de Moraes.
Parlar del Brasil del 1970 és, encara avui, parlar de bellesa. De Moraes, que considerava que el futbol i la música explicaven millor el seu poble que molts tractats acadèmics, dedicant poemes a Garrincha, va definir aquell triomf d’ara fa mig segle com “una victòria que explica totes les nostres contradiccions”: “Mai un equip ha jugat un futbol tan bonic en benefici d’uns governants tan foscos”. El Brasil, com bona part de l’Amèrica Llatina, patia una dictadura militar després del cop d’estat del 1964 del general Artur da Costa. Els militars intentaven fer seus els èxits dels seus músics i els seus esportistes. Alguns es deixaven, altres no.
Quan va arribar el Mundial del 1970, la selecció brasilera patia una crisi interna. El seleccionador, João Saldanha, havia estat acomiadat malgrat guanyar tots els partits de la fase de classificació. Saldanha era un personatge peculiar. Militant d’un partit que havia estat il·legalitzat, el Comunista, criticava el règim militar quan sortia a l’estranger. I tot, mentre compaginava dues feines que no solen caure’s bé: seleccionador nacional i periodista esportiu. Saldanha, que havia estat corresponsal de guerra a la Segona Guerra Mundial, feia 10 anys que no entrenava quan va ser l’escollit pel president de la Federació de Futbol Brasilera, João Havelange, un home que poc després acabaria presidint la FIFA. Havelange creia que només algú amb tant de caràcter podria fer-se respectar en una època en què alguns jugadors es creien déus i els polítics intentaven participar dels èxits de la selecció.
I tenia raó. Saldanha va apostar per un estil més ofensiu que mai, però també va guanyar-se enemics. Un era Pelé, el millor jugador de l’època, a qui va deixar a la banqueta en un amistós contra Bulgària. La gran estrella del Santos mai va perdonar-lo. El segon enemic portava uniforme. Saldanha va deixar fora de l’equip Dadá Maravilha, el futbolista preferit del general De Médici, un dictador amb sang basca i italiana. Havelange va demanar al tècnic que fes un gest: convocar Dadá Maravilha, encara que després fos suplent, per calmar la fera. Però Saldanha s’hi va negar i uns mesos abans del torneig, per alegria de Pelé, va ser acomiadat. Al seu lloc va arribar Mário Zagallo, un exjugador que no parlava mai de política, tenia molt bona relació amb Pelé i va convocar Dadá Maravilha per viatjar a Mèxic. Ara, el va deixar escalfant a la banda.
El considerat encara per a molts com el millor equip de tots els temps va superar aquella crisi en el conegut com a pacte dels cinc 10, quan reunits a l’habitació de l’Hotel Das Palmeiras de Rio de Janeiro, Zagallo es va comprometre a fer jugar plegats cinc futbolistes que al seu club portaven el dorsal 10 i solien jugar a la mateixa posició. Rivelino, un fill d’italians que brillava al Corinthians, va caure a la banda esquerra. Gérson, del São Paulo, per la dreta. Tostão, el capità del Cruzeiro, i Jairzinho, del Botafogo, es van situar per darrere d’un Pelé que jugava per tot arreu. “Aquell equip semblava nascut per jugar unit”, explicaria Pelé, que al guanyar el seu tercer Mundial es va acabar de convertir en la gran estrella del futbol mundial en el primer Mundial ofert en color per televisió.
La importància de guanyar
Però per a Rivelino la clau no va ser només jugar bé. “Mai més un equip ha sigut campió del món guanyant tots els partits, tant de les eliminatòries com de la fase final. I aquesta va ser la clau: guanyar. Si jugués bé i no guanyes, com ens va passar al Brasil el 1982, et diuen que cal un joc més físic, que cal guanyar com sigui... La màgia del 1970 va ser guanyar amb aquell joc alegre”, defensa. A la fase de grups, van caure Txecoslovàquia, Romania i la vigent campiona del món, Anglaterra. Als quarts de final, la millor Perú de la història. A les semifinals, com sempre, els uruguaians van plantar cara, però també van acabar derrotats. I finalment, a la gran final contra una Itàlia cansada per haver jugat la pròrroga contra Alemanya a les semifinals, el Brasil va coronar-se campiona golejant per 4 a 1. Era la tercera corona mundial, fet que donava el trofeu Jules Rimet en propietat a la canarinha, l’equip que el 1950, després de perdre el Mundial a casa, havia decidit deixar de vestir de blanc per fer-ho d’un color més alegre, el groc. “El Brasil va jugar un futbol digne de les ganes de festa i la voluntat de bellesa de la seva gent”, escriuria Eduardo Galeano.
Avui fa 50 anys, Pelé va saltar per rematar una centrada a la final, va quedar-se un segon a l’aire, com si fos un àngel, per marcar el primer gol. Itàlia va empatar abans del descans, però a la segona part es va rendir. Gérson i Jairzinho van fer dos gols més, però l’últim de la final és aquell que resumia millor com era aquell equip. “El va fer Carlos Alberto, un lateral, després d’una jugada col·lectiva. A tots ens agradava atacar”, s’emociona Rivelino. “No crec que hi hagi cap altra selecció com aquella. L’Holanda del 1974 també era meravellosa. Em va tocar jugar contra ells i ni sabia qui era Cruyff. Després el vaig admirar. Em van impressionar, però no van guanyar”, defensa. Pocs dies després de la final del 1970, Vinícius de Moraes cantaria a Buenos Aires allò de “Tristeza não tem fim. Felicidade sim”. Segurament tenia raó. La felicitat va durar 90 minuts, però va valdre la pena.
