“Sentim, hem de sentir. Els sentiments són importantíssims, i això s’està perdent”

M’espera tranquil·lament asseguda a la porta del seu petit apartament de la part alta de Cadaqués. La seva terrassa és el carrer, diu, mentre observa amb tendresa dos gats passavolants que entren i surten de la casa. No ens havíem vist abans però és com si ja ens coneguéssim. La conversa amb Fina Miralles (Sabadell, 1950) és fàcil, però també intensa. Molt. Abans de veure’ns he llegit el seu escrit autobiogràfic, Testament vital, publicat el 2007 però que es pot trobar en obert a internet a la pàgina web finamiralles.com, on hi ha una amplíssima selecció de tot el seu treball. Entenc, i ella ho deixa clar des de l’inici, que vida i art són tot un en la seva obra. Per això parlem molt de la seva vida, que és una manera de parlar del seu treball. Surt a totes les històries de l’art català com una de les pioneres del conceptual dels anys 70, fa quasi vint anys va donar tota la seva obra al Museu d’Art de Sabadell i ara, amb una coherència difícil de trobar, tampoc vol saber res del mercat. Aquest any ha rebut el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA, i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona li prepara una retrospectiva. Li preocupa que aquesta exposició, programada segurament per a l’any vinent, només se centri en l’etapa conceptual i oblidi la resta. Ella es reivindica tota sencera. Aquí hi ha una llarga, però reduïda i molt adaptada, recreació de la conversa.

Què ha representat per a vostè aquest premi?

Sabia que el CoNCA existia, però estava molt lluny de la meva ment. El premi ha representat dues coses. La primera és que gràcies als diners que et dona [15.000 euros] podré canviar de cotxe. Precisament el meu ja tenia 17 anys i s’havia mort feia poc. És com si algú m’estigués ajudant des de dalt i hagués dit: “Va, donem-li un premi a la Fina, que necessita un cotxe nou”. Ha sigut fantàstic. Ja tinc emparaulat el nou cotxe, que ha de ser automàtic perquè tinc problemes de mobilitat, i el tindré aquest setembre. Pel que fa a la segona, el reconeixement, primer no en fas gaire cas. Saps què passa? A mi el que m’alimenta és la relació amb les persones, amb la natura, i aquest sentiment de sentir-me viva i plena. La cosa professional ja fa molts anys que està fora del meu anhel quotidià. D’un bon principi vaig pensar que d’acord, molt bé, però ja està. I després han sigut molt amables. S’han portat molt bé amb mi, els estic agraïda.

En el seu llibre biogràfic se centra molt en la seva infància i en el procés fins a arribar fins aquí. ¿El seu ambient familiar la va portar a l’art?

Jo de petiteta ja remenava coses. El meu pare era dentista i tenia la clínica i el taller a casa, i allà hi havia els guixos amb què feia les dentadures que jo feia servir per modelar coses. De fet, els meus pares eren dos artistes frustrats a qui la guerra els va partir per la meitat. A la meva mare li agradava l’escriptura, al meu pare, la música. Ells ja ho van veure que jo tirava cap a l’art.

Dels quatre germans, era la petita?

Sí, la petita. Vaig néixer d’aquella manera. La meva mare estava molt enamorada del meu pare, però ell era un seductor. Seduïa senyors, senyores, fanals, el que trobava. El que fos. Li va dir a ma mare, que estava boja per ell, que se n’anava amb una italiana amb qui es veia, i ma mare es va fer fer una criatura, que soc jo. La seva història d’amor ja estava completament desfeta i el meu pare no volia la criatura. Li va demanar que avortés, però ella s’hi va negar. Ma mare llavors ja tenia diners, i li va dir que si volia, què marxés. Però el meu pare era un covard, també. A Sabadell era el doctor Miralles, i començar una nova vida amb la florentina al final li va fer por. I es va quedar. I aquesta criatura, que soc jo, va viure tot el desamor i la tristesa de ma mare. M’ho vaig empassar tot. I això ho sé perquè, amb els anys, he fet teràpia i anàlisi, i he anat buscant a l’origen el que em va passar. A més, jo m’assemblo molt a la mare. La meva arrel ve per via materna. De la mare, de la mare de ma mare, de la besàvia, a través de Serrallonga, a Lleida, del cereal, del cultiu d’aquella terra.

Allà hi ha els orígens familiars?

Sí, de Serrallonga, que és a prop d’Agramunt (Urgell). La meva àvia era d’Agramunt i es va casar amb un de Balaguer, d’on era la meva mare. Ella es va casar amb un de Sabadell, i nosaltres, els germans, ja hi vam néixer. Com que el meu pare era un seductor i tenia dues germanes que l’adoraven, ma mare era l’emigrant interna. La Terese de Lleide, saps? Anaven tocant els bemolls tota l’estona. Sort que amb el meu avi, el pare del meu pare, es van fer molt amics perquè ell era de Vinaròs (Baix Maestrat) i es van ajuntar els dos emigrants interns amb el mateix sentiment. Era un home extraordinari, el meu avi. Se li va morir la primera dona, que estimava molt, i no sé com va anar a parar a Sabadell. Era home de negocis, molt llest. Va fer la primera autoescola, tenia bars, empreses... La roba de la bata que porten els escolars la feia el meu avi i el disseny és de la meva àvia. Si haguessin fet el copyright...! Eren una gent espavilada. Per la banda de ma mare, també. La sort que vaig tenir és que la meva mare havia sigut una dona molt protegida perquè la meva àvia tenia el factor Rh- i, com que se li havien mort quatre fills, la tenia molt tancada sense deixar-la sortir gaire. I ma mare va dir que les seves filles no passarien el mateix que ella, que havien de córrer món i fer el que volguessin. No érem una família pinya. A mi em van respectar com a Fina, però no com a filla. Em van cuidar bé, però no vaig tenir les carícies ni tendreses d’una filla. Però agraeixo que ens deixessin ser qui érem. La meva mare va comprendre que tots els germans érem persones diferents, i això ha sigut important per a nosaltres.

I fora, com era l’ambient cultural de Sabadell?

Ja hi havia un important moviment cultural abans de la guerra, durant la República, i continua existint ara. Sabadell és una ciutat a vint quilòmetres de Barcelona però amb vida cultural pròpia. Quan era petita tots ens coneixíem, al centre. A partir dels anys 60 va venir la immigració i es van anar fent els barris. El meu pare era metge del seguro, quan no hi havia ambulatoris ni res, i a vegades em deia que l’acompanyés. Anàvem a la Plana del Pintor, un lloc tot de terra. Hi havia vist habitacions on vivien fins a tres famílies. Van venir pobles sencers.

Com es va donar a conèixer al món de l’art?

El que va passar és que el 1972 vaig presentar una peça en una mostra a l’Hospitalet. Era una taula amb elements naturals -algues, fulles, sorra..-, una mena de crítica als bodegons que em feien pintar a belles arts, que estava a punt d’acabar. Alexandre Cirici Pellicer la va veure i al Serra d’Or, que era l’únic lloc on es parlava de l’art dels joves, es va inventar la peça, perquè va dir que era una platja. Era genial com una tauleta en contra de les natures mortes de belles arts es convertia en platja. Li estic molt agraïda.

No li agradava belles arts?

Em pensava que era una escola superior de veritat, però quan vaig arribar-hi... Tenies preparatòria, modelat, pintura de bodegó, dibuix del antiguo ropaje. Era acadèmia grecoromana clàssica. Quan ho fas, et cau l’ànima als peus, però aprens l’ofici. A dibuixar i a pintar, a barrejar. Començàvem a les nou del matí i acabàvem a les set o les vuit del vespre. Molta gent feia el mateix i tothom pintava com el professor, que era la manera d’aprovar. Era una submissió total i absoluta.

I llavors coneix un altre ambient amb gent molt activa culturalment.

Exactament. Abans no coneixia ningú, però per aquell temps vaig fer amistat amb l’Anna Lizaran, que estava en una espai que hi havia al carrer Provença anomenat Estudis Nous que havien muntat Els Joglars. Després, tota una sèrie de gent sorgits d’allà van muntar Comediants. Aquella va ser una època molt bonica, perquè tenien una gran alegria de viure i eren una gent fantàstica. Vaig estar des del 1972 fins al 1975 a Comediants, no actuant però ajudant a la cuina, anant amunt i avall. I durant aquella època feia també els meus treballs conceptuals, com les Translacions. A L’herba flotant al mar, per exemple, tinc fotos amb l’Annita Lizaran.

Van ser uns anys molt intensos en què va conèixer Jordi Pablo, Carlos Pazos, Garcia Sevilla, Joan Brossa i molts altres artistes i crítics d’aquell corrent conceptual, del qual vostè va agafar la part poètica i creativa més que el vessant purament polític o lingüístic. Va fer algunes exposicions i ‘performances’ mítiques, com la del 1974 a la Sala Vinçon, en què es va exposar dins una gàbia com un animal del zoo. Com va anar allò?

Vaig engabiar animals que per la seva condició d’animals mai han estat engabiats, com era el cas de les persones. Havia fotografiat els animals del Zoo de Barcelona, els tigres i els lleons en aquelles petites gàbies. Entenc un zoo com la manipulació de l’ésser humà sobre els animals. Però llavors em vaig adonar, a partir de les imatges del zoo, que com a ésser social sí que aquesta persona, nen i nena, també ha estat manipulat per tota una estructura sencera, la de la família, la de la pàtria potestat. Quin poder més enorme tenen els pares sobre les criatures! Hi ha una idealització de la infantesa que moltes vegades no és veritat. La infantesa no és idíl·lica, també és molt dura. I pots tenir mares dures, mares cruels, i mares poc tendres. T’adones que tot això és al més profund de la nostra societat, i per a mi això és política. No la dels partits, sinó la de les relacions humanes des dels fonaments de la família.

I comença la sèrie dels fotomuntatges de les ‘Matances’.

Després de les Imatges del zoo m’adono que l’exercici d’aquest poder, quan és més terrible és quan l’exerceix l’home contra l’home, la persona contra ella mateixa. A les Matances hi apareix l’educació, el col·legi, les ordes religioses, els pares, el matrimoni. Allà ja hi surt tota la manipulació de l’ésser humà cap a l’ésser humà. Aquesta és la gran crueltat. És d’on hem de sortir.

Ha parlat algun cop del costumari català com a rerefons del seu treball amb la natura, amb els arbres, o amb aquest voler ser arbre enterrant-se a la terra.

Però jo no vaig agafar el costumari català per veure què s’havia fet sobre l’arbre i racionalitzar-ho per fer una obra. No, jo ja m’enterrava a terra, i relacionava l’arbre amb les altres matèries naturals, l’arbre amb l’ésser humà. I això és així i ho sabem per la tradició grega de la mitologia. Els arbres i els homes estan íntimament units. Quan neix una criatura, per exemple, es planta un arbre. I vaig dir-me: agafarem l’arbre amb personalitat humana, i el vestirem, li parlarem, l’alimentarem...

Quan es va acabar aquell moment d’efervescència?

De cop i volta, el novembre del 1975 es mor la meva mare, i sento que se’m va fer un tall brutal en aquesta vida. Em vaig quedar sense ganes de viure. Més que unides, jo d’alguna manera ja sentia des de sempre, molt abans de fer qualsevol anàlisi, que va ser ella la que volia que jo visqués. Amb la meva germana gran fins i tot vam anar al cardiòleg, perquè em feia molt mal el cor, tot i que estava bé. De fet, no vaig poder enterrar la meva mare i prou perquè vaig mantenir un lligam amb ella sempre. Anava a Serrallonga i la sentia, perquè per a mi Serrallonga és la terra, la mare, el lligam ancestral, una cosa vital per a mi. Jo he nascut d’aquesta mare, i ella era la mestressa de Serrallonga i Serrallonga era jo. La primera vegada que hi vaig anar tenia cinc anys, i ja li vaig dir: “Mamà, el dia que es mori m’ho donarà?” A casa meva, Serrallonga era de la Fina de sempre. Era el secà; els altres volien les coses de més calerons.

Tot aquest contacte amb la terra del seu treball, aquestes accions d’enterrar-se a la terra, de cobrir-se de fulles, de tapar-se amb les pedres, de parlar amb els arbres, té a veure amb Serrallonga? Li ve d’aquí?

El que a mi em dona Serrallonga és el lligam profund i ancestral amb la vida. La terra, les llavors, les collites... Sents que ets d’allà. A mi em demanen per què faig això que faig i és evident: perquè vinc d’allà. No és que tingui una idea, i digui “Ara em cobriré de pedres”. No. És que jo ja m’he cobert de pedres, ja vinc d’aquesta cosa primigènia. A més, el secà té un caràcter molt fort. És una terra erma que només la fa florir el cor dels humans. El que poses allà, la vida que hi poses. Això la gent de la ciutat no ho entén.

Hi va viure, a Serrallonga?

Sí. Més tard la vaig arreglar, hi vaig posar aigua, llum, tot. La vaig tenir 25 anys, però va arribar un moment que em vaig adonar que viure sola en un lloc tan aïllat no podia ser... M’abraçava als arbres plorant. Un bon dia vaig veure que no podia, que ja no seria la meva llar, que seria el meu panteó, perquè em moriria allà si m’hi quedava sola i malalta. I m’ho vaig vendre. Quan pares l’orella i comprens les situacions com van venint, la vida ja et porta. M’ho vaig vendre i va ser quan vaig poder comprar-me l’apartament a Cadaqués.

Sempre ha fet una mica en funció del que ha anat sortint, oi?

Una mica. Després de morir la mare vaig a anar a Sabadell amb el pare fins que ell va morir i, després, vaig tornar a Barcelona en un pis a prop de la meva germana. Jo tenia uns 25 anys, no tenia res, i em vaig posar a treballar de professora no numerària, els PNN que deien, i anar vivint. Fins que van dir que s’havien de fer oposicions i vaig veure clar que no volia ser professora. Llavors, el meu germà em va dir que em dediqués a pintar i que ja m’ajudarien. Anava justa, però sempre queia alguna cosa. Aprens a viure amb poc i a viure plenament. El que necessito per viure no val diners. Això molta gent no ho entén. Joan Miró, quan vivia al Bateau Lavoir a París, explicava que li havien donat 10 francs per comprar-se un bistec i va anar a comprar pintura. És una mica això. No t’omple el menjar, t’omple el teu art, la teva pràctica.

Encara va continuar molt activa en l’entorn de l’art fins als vuitanta, quan va anar a Sud-amèrica. Què va suposar aquell viatge?

Hi vaig anar perquè tenia una mastitis que no es curava bé i una amiga em va acompanyar a visitar un metge homeòpata que coneixia a l’Argentina. Va ser com tornar a néixer. Així que vaig entrar ja va veure què em passava, i allà, durant aquell viatge, vaig plorar tot el que no havia plorat en la meva vida. Després, amb l’Ana, la meva amiga, vam començar un viatge cap al nord de l’Argentina i Bolívia. Sud-amèrica és d’una bellesa que colpeix per la seva immensitat. Aquí mires i tot és bonic, sí; el Canigó nevat, els aiguamolls, el cap de Creus. Ho veus tot. Però allà veus aiguamolls, i aiguamolls, i aiguamolls... Et sents molt petit enmig d’una immensitat enorme. I és d’una bellesa impressionant. I la trobada amb el Pasquero, el terapeuta, va ser vital per a mi. Allà ja vaig deixar tot el professionalisme i això de ser o no ser algú en aquest món, i li vaig dir a la vida que m’agafés de la mà i fes.

Hi va fer alguna obra?

No vaig fer fotos, no havia ni portat la càmera. A la tornada ha anat sortint en el meu treball tot allò que vaig veure i viure. Tornant de Sud-amèrica vaig agafar el guaix i, en lloc de fer fotos, vaig pintar el Titicaca i tot allò que vaig veure, de memòria i passat pel meu sedàs. Són uns dibuixets petitíssims, com cromos. I a partir d’aquí ja he anat fent, he anat fent, he anat fent.

A la tornada se’n va anar a França i s’hi va estar deu anys. Per què?

A Barcelona havia conegut el Michel Goday, que havia vingut per un muntatge a la Miró. Ens vam fer molt amics i ens havíem anat veient a París, a Barcelona o a Cadaqués, on feia temps que anava també alguns estius. Amb els homes, si no volen res de mi, ens fem íntims amics. Per a mi, la relació que tinc amb els homes és fraternal, com la relació amb el meu germà de la infantesa. El Michel, abans d’anar a Sud-amèrica, ja em va explicar que havien ocupat una antiga fàbrica de porcellana a Montreuil, i em va convidar a anar-hi per instal·lar-me amb ells. Quan vaig tornar d’Amèrica, el 1984, m’hi vaig arreglar un taller i una vivenda, i anava i venia de Montreuil. Fins que a partir del 1987 vaig conèixer la Marie i em vaig instal·lar amb ella a París. I anys més tard, el 1992, vaig anar a viure a Normandia i m’hi vaig estar dos anys.

Va ser difícil l’adaptació?

Això és tota una història. La nostra societat té molta por de les pèrdues. La gent es casa, té fills, s’assegura la vida i les coses. A poc a poc això et va fent mesquí. La vida se t’acaba escolant pels dits. Les pèrdues són dures, sí, el desarrelament és duríssim, però jo pensava que ho havia de fer. Quan migres t’adones de fins a quin punt et protegeix la teva cultura. Aquí entens les coses sense paraules, veus una persona i ja saps què fa, qui és. Quan et desarreles, encara que França sigui el veí de dalt, és la cultura del nord, una altra història. Tota la societat està estructurada a partir del ciutadà, no de la família, com fem nosaltres, els llatins. A partir del Pirineu t’has de valdre per tu mateix, i tens 10.000 possibilitats que t’ofereix la societat, però has de ser amo de tu mateix.

Té altres avantatges.

França, pel que fa al paisatge i la llum, és preciosíssima també. A París hi vaig entrar per la llum, que és molt maca. Recordo que un dia, caminant, vaig trobar una botiga que era encara de la Xina nacionalista, i tenien uns rotllos de paper d’arròs meravellosos, els vaig anar comprant quasi tots. París és fantàstic perquè aquest amor a la cultura que tenen els francesos es traspua per tot arreu. Només cal veure les llibreries, com ho guarden tot, com estimen, com, en la relació entre les persones, l’altra existeix. No és respecte, és que l’altra persona és com tu. Recordo que hi havia un programa de llibres a la tele que es deia Apostrophes i que quan s’acabava feia el qüestionari Proust a l’escriptor convidat. L’última pregunta era quina de totes les paraules li agradava més. I un escriptor, no recordo el nom, va dir gràcies. Però per què?, li demanaven. Perquè quan dones les gràcies a l’altra persona, va dir, la fas existir i realment li agraeixes el que està fent per tu. Allà vaig entendre que ningú està obligat a donar-te res. Ni un somriure, ni un bon dia. Per això, sigues agraïda.

Però el 1993 va decidir tornar a Catalunya.

Primer vaig estar un any a Sitges. Ho necessitava, després de passar tant fred vaig estar un any prenent el sol despullada a la terrassa. I més tard vaig estar un temps a Sabadell, a casa dels pares, i allà vaig començar una anàlisi de quatre anys amb una terapeuta que feia bioenergètica i respiració. Em va anar molt bé, vaig començar a parlar i va anar sortint tot. Em vaig posar cara a cara amb la mort. Sembla un títol de pel·lícula, però sí, és així. Vaig arribar al fons del pou i després, a poc a poc, vaig anar sortint-ne. El que trobes al final és la teva vida autèntica, l’infant pur, la teva força vital. No la física, la vital. I després ja vaig venir a viure a Cadaqués. Ja hi havia viscut, hi tenia gent que coneixia. I la meva amiga Ana, que hi vivia, em va dir que, ja que estava cascada físicament per la malaltia, millor que anés allà perquè estaria més a prop i tot seria més fàcil. Vaig passar un any de lloguer davant el mar, i, després, quan em vaig vendre Serrallonga, vaig comprar l’apartament.

¿I durant tot aquest temps seguia amb el seu treball artístic?

Ja us entenc, a vosaltres, quan m’ho pregunteu, però és que jo no tinc res a veure amb els artistes professionals. Per a mi no és la meva obra sinó que és obra de la humanitat. El que és maco és que ho fem entre tots, el que importa és el contagi que hi ha entre nosaltres. Això ho estem perdent: la humanitat. Som fràgils, tenim pèrdues, plorem, emmalaltim, però també riem i som feliços. Sentim amor. Sentim, hem de sentir. Els sentiments són importantíssims i això s’està perdent!

Per què diu que no és una artista professional?

Perquè no m’hi dedico professionalment en el sentit de guanyar-me la vida amb el que faig. A més, ho vaig voler fer així expressament. Com que tenia Serrallonga i les collites, i anava tenint i fent coses d’aquí i d’allà... No sé com he viscut, la veritat. Però una persona sola no necessites gran cosa. Jo no volia que la meva obra fos un talonari que em servís per al plat de macarrons. No ho volia.

¿I per això el 1999 ho va donar tot al Museu d’Art de Sabadell?

Esclar. Això és un do que he tingut. A mi m’han donat aquest do de l’art. Sento que hi ha una cosa física, un cos, unes mans, que permeten que es realitzi una cosa que està per realitzar, l’inconscient universal que ens ve de més lluny.

¿I el que ha fet després també ho ha anat donant al Museu de Sabadell?

No, ho he donat a internet, a tutti quanti. Està tot penjat a la xarxa sense que s’hagi de pagar res. Les galeries ho tenen malament amb mi perquè no tenen manera de fer negoci.

I com serà l’exposició que prepara per al Macba?

A veure com serà, quin projecte faran! Diuen que serà per a l’any vinent, però ho veig complicat, perquè no està gaire avançat. Els vaig dir que han de fer un projecte i que jo també en faré un que tindrà a veure amb tot, amb la terra, amb Serrallonga, amb els quatre elements, amb els llibres que he editat. Són 45 anys de feina i no vull que només se centri en les coses dels anys setanta, la part conceptual, que és la que sempre surt.

De fet, no ha parat mai de fer coses. Des de vídeos fins a accions passant per dibuixos i edicions. Ha estat molt activa tots aquests anys pel que es veu a la seva web.

És que tant li fa si són performances, quadres, fotos o dibuixos. Ara trobes gent jove que fa performances en què primer surt un tipus amb un timbal, un altre que s’estira per terra i després fan 10.000 coses més. Però, amb tot això, què vols dir? Digues alguna cosa! No cal que facis 10.000 coses, amb una de sola, de tres minutets, ja n’hi hauria prou. Vols dir que estàs contenta? Doncs digue-ho. Estem massa acostumats des de finals de la Segona Guerra Mundia als tallers de producció artística que fan producció en massa en lloc de l’obra en què has de fer el dibuix preparatori i anar peça per peça. O a l’abstracció que et dona l’estètica del m’agrada o no m’agrada. I tot això pot estar ben fet, ser professional, intel·ligent, que ningú ho hagi fet abans. Tot això pot ser. Però amb el temps cau pel seu propi pes perquè falta el que hi ha al darrere.

Què és el que no hi ha?

Mira, és una llàstima que la gent es tanqui en ella mateixa i s’obsessioni amb el seu propi desig en lloc d’obrir-se. I sí, fa una mica de por posar-se cara a cara amb un mateix i preguntar-te qui ets. I mirar-te als ulls i fotre’t a plorar, perquè veus tota la teva vida, des de la Fina petitona a la de 15 anys o de setanta. Jo soc totes les Fines que he sigut abans. Igual que tu, igual que tots. Hem de viure i viure de veritat. Estem en un món en què, tant en la pintura com en tota pràctica artística o cultural, quan hi ha alguna cosa que és de veritat es nota de seguida, perquè la gent s’emociona. Però la gran dificultat és la gran por de l’ésser humà a ser qui és. I no hi ha cap altra solució que cada un de nosaltres s’obri al món, a tots els altres éssers vius, no importa si són arboris, aquàtics, ocells o rèptils.

És una visió poc antropocèntrica del món.

L’altre dia, amb això del premi, vaig dir una frase que expressa això i que he fet servir en alguna exposició. El text que vaig llegir diu: “Un dia estava treballant, i sento «Fina». I dic «Qui hi ha?» No hi havia ningú. Després, a dins del meu cap sento: «Fina, sembra, que uns altres ja recolliran». I jo li dic a la veu «Què és el que he de sembrar?» «Sembra la llavor de l’eternitat que hi ha dintre teu, i a dins de tota cosa viva. Jo no oblido tots els que han sigut abans que jo». De totes les races i cultures. I és que nosaltres ho hem envaït tot. I seguia: «El meu gran anhel és el retorn a l’origen de l’ànima humana. Per ser un sol cor, un únic i gran amor, una única i eterna vida»”. I això és on jo he arribat. Com ho he fet? Com he pogut. Però aquí, al llarg de la meva vida, hi ha hagut tres coses molt importants: Serrallonga, ma mare i la naturalesa. I aquesta força vital que he tingut sempre. Una germana meva diu que sempre he estat molt valenta perquè per viure tan lliure s’ha de tenir molt coratge. Si per viure normal ja se n’ha de tenir, per viure amb tot el cor, encara més. Però és fantàstic. Part d’aquestes paraules les gravarem ara per a una exposició que faré.

On?

En una fundació que hi ha en un poble de Lleó que es diu Cerezales del Condado. És una fundació de cultura i educació que va crear un del poble, Antonino Fernández, que va emigrar a Mèxic i allà va crear una cervesa molt coneguda, la Coronita. Ha fet una fundació al seu poble sobre naturalesa i paisatge i al desembre hi farem una exposició sobre el tema de l’arbre.

Aquí a Cadaqués s’hi sent còmoda?

L’any que ve farà 20 anys que estic aquí, i visc la meva vida com a tot arreu. Però molt bé. És un poble petitó, amb molta naturalesa i una llum especial, i això és el que m’alimenta. I humanament t’hi trobes. Al matí tothom es diu bon dia, ens coneixem tots, parem un moment a xerrar, si necessites ajuda la trobes. A més, jo no em guanyo la vida amb el turisme, i no faig competència a ningú. Amb això del premi han estat molt amables: quan se’n van assabentar, pel carrer la gent m’abraçava, i fins i tot va venir l’alcalde per felicitar-me en nom de tot el poble. Són molt macos. Hi ha la relació humana d’un poble petit. Els de Barcelona diuen que què hi faig a l’hivern, i jo els dic que no vinguin, que aquí no hi ha teatre, ni cinemes ni restaurants. Només faltaria que també vinguessin a l’hivern... Quan arriba el maig somio que arribi el novembre. S’ha de passar l’estiu com sigui. 