El sentit que sempre ens manca

LLEGIM EL DIARI per saber el que ha passat. Perquè sempre volem saber i ens cal conèixer les coses, tenir-ne notícia, per provar, si en som capaços, d’entendre el que passa: el que passa al voltant o lluny, el que ens passa. Però fins i tot el lector més apressat ja sap que allò que ens explica el diari, a través de l’escriptura i les imatges, és només una part del que ha passat. D’altra banda, a més, allò que ens explica és també, només, una lectura del que ha passat: ho deia Nietzsche, no hi ha fets, només interpretacions. Entre la realitat i l’escriptura, se’ns escapen moltes coses, com quan provem de retenir un grapat de sorra amb les mans i, tot i així, se’ns escola. L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden.

Roland Barthes va publicar l’any 1977 un llibre fascinant, que ha marcat diverses generacions de lectors: Fragments d’un discurs amorós, del qual Claudia Casanova ha fet una meravellosa traducció al català (Àtic dels Llibres). El punt de partida era una constatació: tot i que les paraules mai no han deixat de parlar de l’amor, de dir-lo, per exemple a través de la poesia, el discurs amorós ha quedat “completament abandonat pels llenguatges que l’envolten”. Barthes prova d’acostar-se al “lloc de la paraula”, a les “glopades de llenguatge”. I hi descobreix el que anomena “figures”, certes paraules que són com “el gest del cos capturat en l’acció”, que descobreixen el discurs amorós “com un calendari perpetu, com una enciclopèdia de la cultura afectiva”.

Abans, però, Barthes havia dedicat al tema dos seminaris a l’École Pratique des Hautes Études de París, entre 1974 i 1976. Ara tenim a disposició la transcripció editada d’aquells seminaris i de les classes de Barthes, i podem assistir al taller de les seves idees, al procés de gestació del discurs, a la vida mateixa de l’escriptura. Quan arribem al final, després d’un combat intens al voltant de les paraules, descobrim, com potser ja havíem sospitat des del començament, que el discurs amorós, “evidentment”, no pot tenir conclusió, i que “el discurs amorós és com la vida: repetició i bruscament res, el contrari d’un organisme retòric o estètic”, el qual, més aviat, és d’un cop i ja tot per sempre.

Barthes va estar pensant en veu alta, davant d’uns altres, sobre tot plegat. I sovint feia presents altres converses, altres textos, altres discursos. Perquè ningú no pensa sol. I, així, el darrer dia, convoca Deleuze, un dels seus amics incondicionals: “Mai no trobarem el sentit d’una cosa si no sabem quina és la força que se n’apropia, que l’explota, que s’apodera d’ella o que s’expressa en ella”. Perquè aquesta és la força de les paraules, quan aconsegueix d’aportar sentit a les coses: quan en lloc de perdre la realitat, l’enriqueix, regalant-nos el seu sentit. Per això, entre les pàgines del diari, plenes d’escriptura, busquem sempre paraules que ens retornin la realitat rica de significat. No busquem només informació: busquem sentit. Com allò que sempre ens manca.