El senyor Bonastre i el Giscard d’Estany es coneixen
En veure que uns patins aquàtics s’acostaven a la barca de la Llobarra, el periscopi va submergir-se immediatament rere la boia del Bob Marley. “Tu ets el Bonastre? Jo soc el fill del teu cosí el Magí!”, va dir el Giscard d’Estany tot obrint els braços al mateix temps que pedalejava. Quan el patí va tocar la barca, el Giscard d’Estany hi pujà sense demanar permís a ningú. L’home sense cap es va aixecar i el va seguir. “T’he reconegut a la primera! A casa teníem una foto teva al damunt de la tele!”, afegí el Giscard d’Estany, que encara recordava el seu pare assenyalant el retrat cada cop que engegaven la televisió i dient-li: “Aquest paio és una eminència, val més parlar dels programes amb ell que no pas veure’ls”. Amb el temps, el Giscard d’Estany sostindria que això succeeix en tots els aspectes de la vida. Molt sovint li semblava millor el relat de la vida que no pas la vida en si mateixa, i d’aquesta manera havia acabat confinat en un relat més que en una vida. En això, tant el Giscard d’Estany com el senyor Bonastre estaven fets de la mateixa pasta, potser era aquest el caràcter d’aquella família. Però ara que el confinament s’havia traspassat a la vida, tots dos en fugien a la recerca d’una altra vida.
La Llobarra va rebre aquests visitants amb una ganyota de contrarietat, però de seguida els va deixar fer perquè era una dona que se’n sortia millor amb les improvisacions que seguint plans determinats. ¿Aquesta era la raó per la qual li agradava tant el mar a la Llobarra? I tant, però per això mateix se l’estimava com a nàufraga. El senyor Bonastre també havia sentit parlar molt del Giscard d’Estany, i es va llançar a fer-li una abraçada. Era una família més de parlar els uns dels altres que de visitar-se. Tot era relat en aquella gent. Al minut, hi arribaren també el ressuscitat i el gos negre muntats al patí. La Llobarra va ajudar a pujar el gos a bord, i aquest li va donar les gràcies molt educadament. No va dir res la filla del bacallaner solitari, però va pensar que potser havia dedicat massa temps de la seva vida a la música reggae.
“Benvolgut cosí prim Giscard d’Estany! Qui ho havia de dir! Jo li tenia molt afecte, al teu pare. Era molt bon home i també li agradava molt dir «Me cago en dena!»” Al Giscard d’Estany se li van negar els ulls amb aquesta semblança del pare tal com era. “M’he endut per donar-te una Tele Radio amb portada dels actors de La casa de los Martínez, amb dedicatòria absolutament de tots, i també una TP amb la Laly Soldevila a la portada igualment dedicada. Són dues autèntiques joies!”, va afegir el Giscard d’Estany traient del seu abric una bossa de paper amb bombolles. El senyor Bonastre l’obrí tot tremolant-li les mans, i fent-li homenatge i reconeixement al difunt Magí, va dir en un brogit: “Me cago en dena!”