Per què sí que hauríem de portar mascaretes
Des que va començar, la crisi del coronavirus ens ha deixat dues lliçons importants. La primera és que la crisi demana una gestió transparent. No va ser el cas de la Xina i avui en paguem les conseqüències a escala global. La segona és que la Xina ha gestionat la crisi amb èxit a partir d’aquell primer error, fet que ens aporta claus per afrontar-la a casa nostra.
El més rellevant sobre el coronavirus no és allò que en sabem sinó el fet que encara en sapiguem poc. La comunitat científica es divideix entre els que opten per la prudència i els que defensen que el virus és una mica pitjor que una grip. "La grip mata molta més gent", hem dit tots en algun moment.
Però la Xina no ha tractat el coronavirus simplement com un altre tipus de grip perquè hi ha dues coses que sí que sabem. Primer, que el nou virus és molt contagiós. Segon, que el contagi no només es produeix quan hi ha febre o tos, sinó també molt abans, quan encara és indetectable.
Pequín no hauria paralitzat tot el país i l’economia per caprici ni l’OMS no hauria declarat una emergència sanitària internacional si es tractés d’una simple grip. La grip comuna porta molts anys entre nosaltres. El Covid-19 tot just acaba d’arribar i, si fem cas de com s’ha anat estenent el virus des del seu epicentre a Wuhan, no és agosarat anticipar que el que veiem en països com Itàlia o Espanya és tan sols la punta de l’iceberg. Els pròxims dies podem esperar un increment significatiu dels contagis. De fet, a Itàlia encara es pregunten quin viatge va seguir el Covid-19 fins a arribar des de Wuhan. Calculen que el virus portava des de mitjans de gener sense ser detectat abans de declarar-se l’emergència sanitària.
Si a la Xina l’epidèmia està en declivi no és perquè faci menys fred o perquè potser no n’hi havia per tant. Si la Xina ha aconseguit que la corba d’infeccions ja sigui decreixent és perquè, a falta de tractament, ha aplicat amb contundència mesures de control i prevenció. A més de posar tota una província de desenes de milions d’habitants literalment en quarantena, ha sensibilitzat la resta del país perquè treballi o faci vida a casa si no és estrictament necessari sortir al carrer.
Experts d’arreu del món diuen que les mascaretes no són efectives. Les recomanen únicament per al personal mèdic i per a aquelles persones que estan infectades, per evitar exposar els altres. Amb unes quantes setmanes més d’experiència, a la Xina ningú no surt al carrer sense la mascareta posada. Tenen clar que tothom és portador potencial del virus perquè, sense símptomes evidents, és impossible distingir una persona infectada d’una que no ho està. Les mascaretes no són l’única mesura efectiva de prevenció, però definitivament contribueixen a reduir el risc.
No és casualitat que Pequín ja comenci a oferir repatriacions de ciutadans preocupats per l’excés de confiança en altres països. A Europa, les mesures de prevenció en la fase explosiva estan molt lluny del que ja s’ha fet a la Xina i a altres països asiàtics. El teletreball, la cancel·lació d’esdeveniments amb molta gent, sensibilitzar-se que no són dies per donar-se la mà sense que ningú s’ofengui, que periodistes i autoritats no relativitzin els riscos per por a semblar sensacionalistes, la cultura de rentar-se sovint les mans, la necessitat de portar mascareta, controlar l’obscena especulació dels preus de les mascaretes i el gel desinfectant... Tot això és imprescindible si el que realment volem és contenir l’epidèmia.
La gestió xinesa de la crisi hauria estat impossible sense el component emocional, sense el convenciment que s’hi jugaven molt. Certament, quan allà la informació finalment va arribar, els morts ja es comptaven per centenars. Aquí, en canvi, censurem la por i allò que veiem com a sobreactuació. Però no sobreactuar no hauria de voler dir no actuar. Cancel·lar el Mobile World Congress va ser encertat. Però és força probable que ens quedem curts. La percepció general és que, si la cosa es complica, ja ens preocuparem aleshores. I si això acaba passant, ja farem almenys 14 dies tard, que són els que triga la febre a aparèixer.
