Un jugador amb la passió intacta
L’any 2000 Sergi Vidal no havia trepitjat mai els Estats Units. La seva primera experiència va ser un esdeveniment que va reunir a Indianapolis jugadors del prestigi de Darius Miles, Zach Randolph o Omar Cook. “Eren jugadors d’impacte”, recorda el badaloní, que va formar part del combinat internacional que es va enfrontar a l’equip nord-americà. “Va ser una experiència increïble. Vaig poder formar part d’un combinat amb jugadors de tot el món. Va ser molt especial. Era una cosa que em venia molt de gust viure. Va ser la primera vegada que vaig viatjar als Estats Units i la situació em va encantar, ja que vaig conviure durant uns dies amb alguns dels jugadors top. Crec que va ser una bona manera de veure quin era el meu nivell en aquell moment”, diu. L’escorta no era gaire aficionat a la NBA, però com a jugador era el màxim a què podia aspirar. “Si hagués tingut opcions reals d’anar-hi, m’ho hauria plantejat”, confessa.
L'ACB va organitzar dimarts un homenatge a Vidal, que es va retirar fa unes setmanes després de 21 temporades a l'elit del bàsquet. "Durant tota la meva carrera he intentat ser un jugador amb passió. Quan vaig començar no sabia si arribaria a ser jugador professional; després, si podria mantenir-me, si podria guanyar un títol, si arribaria a la selecció... Sempre m'he anat posant reptes i, quan els aconsegueixes, són instants molt especials. Si tot això ho hagués viscut sol no tindria tant de valor. Quan ho vius amb els teus companys és inigualable", reconeix el jugador, que ha defensat els interessos d’un grapat de clubs. “He tingut una vida increïble com a jugador. És molt difícil quedar-te amb un títol, només, però possiblement triaria la primera Copa. No sabia si en guanyaria més. Quan vaig començar ni tan sols sabia si podria guanyar algun títol. Per sort han sigut molts més, però aquell va ser el primer i va ser molt especial”, explica Vidal, que quan arribava un estranger a la Penya el primer que feia era explicar-li per què Badalona respira bàsquet.
“He tingut la gran sort de tenir grans companys i grans entrenadors, dels quals he après moltes coses. N'he après coses bones, però també coses dolentes”, reconeix. Quan estava en actiu, una de les seves preocupacions era gestionar la transició a la seva vida fora de les pistes de bàsquet. “El dia que s’apaguen els llums hi ha una altra vida”, solia dir. Ara ha arribat el moment de descobrir-la. “He viscut moltes situacions i potser serà interessant oferir el que a mi m’hauria agradat com a jugador. Els esportistes necessiten un cop de mà. No tot es redueix a signar un contracte", avança.
