REPORTATGE
Misc01/03/2020

Sempre pendents del cel

El Servei Meteorològic de Catalunya està a punt de fer cent anys i la passió pel temps no ha parat d’augmentar. La televisió i la revolució digital han ajudat a popularitzar els fenòmens meteorològics i l’interès per saber en tot moment si farà sol o si caurà una tempesta. Una bona oportunitat per parlar de passat, present i futur del clima amb els meteoròlegs de casa nostra

Text: Aure Farran I Llorca / Foto: Pere Virgili
i Text: Aure Farran I Llorca / Foto: Pere Virgili

E l 21 de març començaran els actes de celebració del centenari del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), que va impulsar el 1921 Eduard Fontserè. Una efemèride que coincideix en el temps amb els cent cinquanta anys del naixement i els cinquanta de la mort de Fontserè, pare professional de la meteorologia a Catalunya. En aquests cent anys, la manera de predir, de fer recerca i d’informar sobre el temps han canviat molt, però hi ha una cosa que s’ha mantingut inalterable: la passió amb què els meteoròlegs afronten la feina. Mònica Usart, meteoròloga de RAC1, reconeix que és un privilegi poder informar i fer predicció del temps amb les eines de què disposen avui, mentre que Alfred Rodríguez Picó, meteoròleg de Taiko Meteorologia i expresentador dels espais del temps a TV3 i BTV, entre més mitjans, mira enrere i recorda quan amb catorze anys anava els caps de setmana a l’aleshores Servicio Meteorológico Nacional i es dedicava a plotejar un enorme mapa que hi havia sobre un taulell omplint-lo amb les dades que tenien ciutat a ciutat, o connectant per ràdio amb l’Observatori del Turó de l’Home per recollir-ne les dades. “La manera de treballar ha canviat radicalment. Aleshores les eines de què disposàvem eren el llapis i el paper, uns ordinadors prehistòrics amb els quals rebies dades meteorològiques de ciutats de tot el món i dels aeroports, i uns mapes del temps que arribaven un cop al dia en facsímil”, recorda Rodríguez Picó. Uns mapes que també té presents el meteoròleg de l’ARA, Miquel Bernis, que explica que “tenien un format tipus fax, de manera que sovint llegir les dades que contenien era prou complicat”.

Avui les coses són del tot diferents. A Catalunya hi ha prop de dues-centes estacions meteorològiques automàtiques que s’encarreguen de recollir dades de temperatura, precipitació i humitat relativa, a banda de la xarxa de radars, la xarxa de detecció de llamps, satèl·lits com el Meteosat i instruments de radiosondatge que permeten afinar moltíssim la predicció. Aquest és el dia a dia del Servei Meteorològic de Catalunya que dirigeix Eliseu Vilaclara, on treballen una vuitantena de meteoròlegs, i que té com a funció principal, com explica ell mateix, “fer avisos que serveixen per activar, si cal, els plans d’emergència de Protecció Civil i l’assessorament a les administracions i la població en general”. Totes aquestes eines han facilitat enormement la feina als meteoròlegs, però també han comportat un augment del nivell d’exigència a l’hora d’afinar les prediccions. “Evidentment ara hem de tenir en compte totes les dades a què tenim accés, i integrar tota aquesta quantitat d’informació és complicat. Continuem tenint més de 200 persones repartides pel país que porten 126 estacions meteorològiques manuals que prenen dades, però que també fan vigilància i que poden detectar coses que les estacions automàtiques no poden detectar”, explica Vilaclara.

MÒNICA USART, meteoròloga de RAC1
Llicenciada en física i màster en meteorologia, ja de ben petita li agradava mirar el cel, tant de dia com de nit. Però la vocació la va tenir clara quan va veure la pel·lícula Twister, amb 12 anys. I és que el fenomen meteorològic que troba més atractiu són els tornados: “Em fascina la seva formació, la seva estètica i el mal que poden arribar a fer”. El seu referent professional és Tomàs Molina, i assegura que el més agraït de la seva feina és poder fer molta didàctica i divulgació de la ciència.

Una feina d’equip

La cara visible de la meteorologia són els homes i les dones del temps que veiem, llegim i escoltem als mitjans de comunicació, però per fer la seva feina necessiten molts altres meteoròlegs (professionals i aficionats) als quals sovint no els veiem mai la cara: els observadors. Una feina que posa en valor el director del SMC: “La feina dels observadors és fonamental, d’una banda per continuar sèries molt antigues que ens serveixen per fer estudis d’evolució de variables o de canvi climàtic, i de l’altra aquesta tasca de ser vigilants del temps al territori”. És el cas d’Alfons Puertas, meteoròleg a l’Observatori Fabra. Ell ho exemplifica molt bé: “Tot i que no treballem al mateix lloc, jo els considero a tots (observadors i meteoròlegs dels mitjans de comunicació) els meus companys de feina”. I és que la feina dels meteoròlegs és diversa i complementària, com es pot constatar al mateix Servei Meteorològic de Catalunya, on hi ha quatre grans àrees de treball que resumeixen bé la funció dels meteoròlegs: observació, predicció, recerca i climatologia.

Cargando
No hay anuncios

Puertas assegura, amb complicitat, que plany molt els companys que fan predicció: “L’observador proporciona dades, fa de notari i certifica què passa, mentre que els meteoròlegs que fan predicció són molt jutjats, i molt sovint injustament. En part perquè l’espectador és molt egoista i vol saber en tot moment quin temps farà sobre el seu cap, i si aquesta predicció (és impossible satisfer tothom) no ets capaç de fer-la amb precisió, ja no tens credibilitat. I aquí entra la figura del mòbil, que sembla que ens pot dir en tot moment quin temps farà allà on som”. Ai! Amb l’smartphone hem topat! Mònica Usart, meteoròloga de RAC1, es mira amb recança les aplicacions del temps que incorporen els mòbils: “Depenent de les dades i models que utilitzin et pot donar un resultat o un altre, mentre que els meteoròlegs podem interpretar els diferents models i acabem fent una previsió a partir d’aquests models, però també a partir de la nostra experiència”. El problema, com diu Puertas, és que “sovint es dona més credibilitat al mòbil que al que es veu directament”. De bojos! I la memòria també varia molt, com afirma Gemma Puig, meteoròloga de TV3: “Si el mòbil s’equivoca no es té en compte i l’endemà s’hi torna a mirar la previsió. Amb nosaltres això no passa”. Ara bé, no és per desanimar-la, però el director del SMC, Eliseu Vilaclara, creu que el futur passa per treure profit d’aquestes aplicacions, “cada dia més precises”, diu, de manera que la feina del meteoròleg deixi de centrar-se tant en fer la previsió de quin dia farà l’endemà per centrar-se en feines amb valor afegit. Ens interessa el temps ara i aquí, i el mòbil pot acabar sent un bon aliat.

MIQUEL BERNIS, meteoròleg del diari ARA
Llicenciat en geografia, el primer record de Bernis en relació amb la meteorologia és estar lligant un pluviòmetre del Meteoronova (un joc infantil) al balcó de casa. Porta gairebé 18 anys de professió, i reconeix que la part que més l’apassiona és recollir i treballar dades. El fenomen que més l’atrau, diu, és “la neu, segurament per exòtica”. El seu referent professional és l’enyorat Toni Nadal, i un episodi meteorològic que recorda especialment són els aiguats de l’octubre del 2000.

Quin bon dia fa avui, oi?

¿Qui no ha fet servir el temps com a primer tema de conversa a l’ascensor o per trencar el gel? Per què ens interessa tant el temps? Què ens en fascina? “Crec que és perquè la méteo és a l’abast de tothom. És un tema molt blanc sobre el qual tots tenim opinió i informació, i a més no molesta ningú perquè no té cap connotació política, per això és sempre un primer tema de conversa”, considera Puertas. “A més, és una cosa que ens interessa més o menys, a tots ens afecta una mica en la nostra vida quotidiana, encara que sigui només per decidir quina roba ens posarem”, afegeix Gemma Puig. I és que diuen que dins de tot català hi ha un excursionista i un meteoròleg, una màxima que Miquel Bernis, meteoròleg del diari ARA, creu que “va molt lligada, perquè una cosa alimenta l’altra”, probablement, explica Alfred Rodríguez Picó, “perquè al final del segle XIX van ser els centres excursionistes els que van començar a muntar observatoris en uns quants llocs del Pirineu i això va crear afició”. En tot cas, Bernis creu que l’interès es pot atribuir també a la incidència dels mitjans de comunicació, “especialment les primeres èpoques de TV3, quan els espais del temps van sembrar aquesta llavor”. No va desencaminat, perquè Rodríguez Picó recorda que en aquells primers anys els espais del temps, en moments puntuals, podien superar audiències del 80% del share. “El caràcter divulgatiu que hem agafat els meteoròlegs hi ajuda”, afirma convençuda Usart. “Normalment tenim una formació que ens permet explicar més enllà de la previsió del temps, sobretot quan passa alguna cosa. Ens hem convertit en els científics de capçalera i aquesta manera planera que tenim d’explicar les coses fa que sigui més atractiu”. Un caràcter divulgatiu que tots els meteoròlegs porten incrustat al seu ADN i que Miquel Bernis reconeix que és una part atractiva de la feina. “Aquest repte de poder agafar una cosa que aparentment és complicada i veure com la pots comunicar perquè els espectadors l’entenguin bé”, diu. Gemma Puig afegeix: “Hem hagut d’aprendre a explicar coses que abans no passaven, com aquests fenòmens extrems que ara vivim més sovint. Hem hagut d’incorporar al vocabulari popular conceptes com ciclogènesi explosiva”. I així anar engrandint el nostre vocabulari meteorològic més enllà de les isòbares i els hectopascals.

Cargando
No hay anuncios

ALFONS PUERTAS, meteoròleg de l’Observatori Fabra
Llicenciat en física, ja de petit s’apassionava amb les tempestes i era ben feliç quan, al llevar-se, veia que plovia i “calia agafar paraigua i botes d’aigua”. Treballa a l’Observatori Fabra des del 2002, i reconeix que el fascinen els fenòmens meteorològics més extrems, com els tornados, les tempestes, els llamps o les nevades: “Quan la natura es mostra més viva, intensa i salvatge!” ¿El menys agraït de la feina? “Les llargues guàrdies els festius amb anticicló en què no passa res de res”.

Catalunya, un país complex

Catalunya és un país molt complex climàticament i això condiciona molt la feina dels meteoròlegs. Miquel Bernis, geògraf de formació, reconeix que conèixer el territori ajuda a afinar la predicció, una percepció que comparteix Gemma Puig, meteoròloga de TV3, tenint present que “tothom mira sobre el seu cap i vol una previsió del temps acurada, i conèixer el territori pot ajudar a ser més precís”. Tot i que no és una cosa fàcil tenint en compte que poc que tenen a veure les condicions que hi ha al Maresme, a la Vall d’Aran i a les Terres de l’Ebre. El director del SMC, Eliseu Vilaclara, afirma que “un bon meteoròleg ha de ser un molt bon coneixedor del territori, i gairebé sempre és així”. I Alfred Rodríguez Picó afegeix: “Catalunya és molt complexa climàticament, i això fa que les prediccions siguin complicades. Has de conèixer molt la geografia del país a l’hora d’afinar prediccions, perquè canvien molt depenent de la zona. Ens hi trobem ara quan fem prediccions per a empreses o institucions, que volen saber quin temps farà en una determinada zona a mitjà o a llarg termini. Cada vegada més hem de fer vestits a mida, i conèixer les condicions de cada lloc hi ajuda”. Ho referma Mònica Usart: “Tenim uns coneixements que ens ajuden a fer previsions genèriques, però si volem fer una previsió poble a poble, ningú millor que els meteoròlegs de cada zona. Els observadors seran capaços de fer una previsió acurada del temps previst en aquell lloc concret a curt termini, mentre que nosaltres som capaços de mirar més enllà i veure les tendències al conjunt del territori”.

Informar en temps de canvi climàtic

Un país complex i un temps complex. Hem entrat en una era ja no de canvi climàtic, sinó d’emergència climàtica, i els meteoròlegs són a primera línia a l’hora d’informar sobre les conseqüències d’aquesta situació climàtica i de divulgar accions per combatre-la. “Se’ns atorga un rol molt important en aquesta qüestió i el problema és que la preocupació ha anat creixent, però nosaltres ja fa vint anys que en parlem, i de vegades tens la sensació que ja no saps si repetir cada dia el mateix mantra genera un efecte positiu o al contrari”, reflexiona Bernis. “I ens veiem obligats a mirar de canviar la manera de transmetre el missatge perquè tens la sensació que la gent no acaba d’entendre què ens hi juguem”, afegeix. Mònica Usart afirma que és un tema que els ocupa i els preocupa: “Fa deu anys intentar parlar de qüestions vinculades al canvi climàtic als mitjans ens costava, perquè no interessava. En canvi, en els últims dos o tres anys noto que és un tema que preocupa, i molt. Tinc la sensació de parlar de manera molt constant sobre el canvi climàtic i fins i tot ara ens costa trobar titulars nous”. Gemma Puig hi afegeix una mirada crítica i lamenta que ara interessi aquest tema perquè ja ens afecta directament, “quan abans semblava que només era una cosa dels óssos polars”: “Ara bé, deixem-ho clar, ara hem passat a atribuir tot el que passa al canvi climàtic, i no sempre és així”, considera. Hi coincideix el director del SMC, que assegura que no hi ha una sèrie de dades històriques prou àmplia per afirmar que tots els episodis extrems que s’han produït a casa nostra els últims anys, com el Gloria (o temporal de santa Agnès, com prefereix anomenar-lo Vilaclara seguint la tradició catalana de posar als grans temporals el nom del sant del dia), siguin conseqüència directa del canvi climàtic. “Tenim tendència a parlar de temporals històrics amb una certa lleugeresa, però el cert és que la història a la qual ens referim es redueix a la instrumental, és a dir, que aproximadament només podem tirar un segle enrere”, alerta Vilaclara: “No podem afirmar que el Gloria va ser causat pel canvi climàtic, però potser sí que podem afirmar que el va reforçar”. El cas és que, com apunta Rodríguez Picó, sembla clar que fenòmens com el Gloria”: “Un tant per cent seran fruit de l’escalfament del planeta, però no tots els fenòmens extrems els hem de posar al mateix sac. Sempre n’hem tingut però potser sí que estan augmentant en violència i freqüència”. En aquest sentit, el director del SMC afirma que el gran repte de futur a què s’enfronten és aconseguir millorar les prediccions a molt curt termini, a tres o quatre hores vista. “Per exemple –diu–, penso en la riuada del Francolí: a tres dies vista no la podíem preveure, però si millorem la predicció a unes hores vista estaríem a temps d’alertar la zona. És un salt qualitatiu que necessitem”.

Cargando
No hay anuncios

GEMMA PUIG, meteoròloga de TV3
Llicenciada en física, es va apassionar per la meteorologia relativament tard, arran d’unes pràctiques de la carrera. Reconeix que el que li agrada és que cada dia és diferent. “El temps no sempre es comporta igual i això ho fa complicat i interessant a la vegada. Sempre estàs aprenent”. El que més li agrada és la neu, que li porta records de la seva infantesa a Berga. I té ben present la forta ventada del gener del 2009, una jornada que va ser “complicada professionalment”.

En relació amb el canvi climàtic, Alfons Puertas puntualitza que té a veure amb la climatologia i no amb la meteorologia, i explica que el públic en general “es carrega d’arguments meteorològics per parlar de climatologia”. “I són conceptes diferents: que nevi, que faci una calorada o que hi hagi uns aiguats, això no és canvi climàtic, això ha passat abans i continuarà passant. Si de cas, hem de parlar de canvi climàtic en relació amb el canvi de freqüència i amb l’augment d’aquests fenòmens. Que hi hagi un Gloria o que un estiu faci molta calor no és canvi climàtic. Podrem parlar de si una situació és fruit del canvi climàtic o no quan hàgim observat la tendència de trenta o cinquanta anys, que és la feina que fem als observatoris, per poder veure les coses amb perspectiva i treure’n conclusions”.

De candeleres, barbuts i frares

Si la candelera riu, el fred és viu, diu la dita. O la setmana dels barbuts serà la més freda de l’any. O fixa’t que el frare es posa la caputxa, així que corre a agafar el paraigua. La tradició i el temps a Catalunya tenen una estreta relació, basada molt probablement en l’observació i les tendències, però, tot s’ha de dir, amb molt poca (o gens) base científica. “Hi ha refranys que pots arribar a entendre com s’han arribat a produir –diu Miquel Bernis–, com el de «cel rogent, pluja o vent», que té una explicació científica al darrere. Amb aquests entens que s’hagi arribat a gestar la dita, però amb uns altres no acabes d’entendre gaire com hi hem arribat”. Alfons Puertas té una possible explicació, i és que “els refranys tenen a veure més amb la climatologia que amb la meteorologia, perquè parlen de tendències”. Ara, tot i que sovint les dites no es compleixen, Gemma Puig afirma que és una part de la tradició que no s’ha de perdre. Així que menys Gloria i més santa Agnès.

Eduard Fontserè, un home de ciència

Eduard Fontserè (1870-1970) va néixer tal dia com avui fa just 150 anys. Tot i que ell volia ser arquitecte, com el seu pare, va acabar estudiant ciències físiques, i la seva llarga vida, 100 anys, el va portar a convertir-se en un home de ciència en majúscules. Se’l pot considerar el pare professional de la meteorologia a Catalunya i va ser l’impulsor, el 1921, del Servei Meteorològic de Catalunya. Com apunta el seu biògraf, el sismòleg i membre de la junta de l’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM) Josep Batlló, “Fontserè va ser la persona que va organitzar la meteorologia a casa nostra. En aquell temps hi havia molts aficionats, però ell va ser capaç de posar aquesta afició en ordre creant un servei meteorològic que va ser referència”. “El Servei tenia molt poca gent contractada, però Fontserè va saber coordinar voluntaris i observadors i amb pocs recursos fundar un servei que funcionava perfectament”.

Cargando
No hay anuncios

Eduard Fontserè va ser un home de ciència molt polifacètic, amb un especial interès per l’astronomia. “Tenia una visió àmplia de la ciència –diu Batlló– i era molt bon organitzador i un gran dinamitzador. Com a catalanista, sempre va procurar que es desenvolupés la ciència a Catalunya, per això va tocar molts camps. Era un home de cultura àmplia i això el va portar a estar implicat en diversos àmbits”. Era un home inquiet i, tot i que Josep Batlló assenyala que “no era un científic top, en canvi sí que estava sempre molt atent a tot allò que passava al món i, si coneixia alguna novetat interessant, començava a pressionar les institucions perquè s’apliqués aquí”. Això explica, per exemple, que Fontserè estigués implicat en episodis com la primera aplicació a Catalunya dels Raigs X en radiologia mèdica, en els inicis de la ràdio a Catalunya, en la primera experiència de meteorologia dinàmica a través de l’observació de tempestes o en promoure la creació d’un observa- tori astronòmic, l’Observatori Fabra.

Vocació de mestratge

Fontserè era un home amb inquietuds, que escrivia molt bé i que tenia una clara vocació de mestratge. Com explica el seu biògraf, Josep Batlló: “Era molt bon sintetitzador i molt pedagògic en les seves explicacions. Va ser professor tota la vida i un gran conferenciant”. Batlló rei- vindica la figura de Fontserè perquè, tot i que la meteorologia ha evolucionat molt, “ell va ser el primer a estudiar molts fenòmens i el primer a organitzar un sistema de previsió”. Cal tenir present que la creació del Servei Meteorològic de Catalunya va suposar que naixés el primer servei a tota la Península que donava informació del temps per la ràdio, atesa aquesta vocació pedagògica que sempre va guiar les seves passes. Era molt bon observador i Batlló remarca que gràcies a ell sabem avui moltes coses del clima mediterrani: “Intuïtivament, ell ja sabia que teníem un clima particular. Els recursos que va tenir van ser molt minsos i va viure l’època que va viure. Imaginem ara què podria haver fet!” També va cultivar el camp de la sismologia, en el qual, per exemple, va realitzar una classificació dels diferents sismes que s’havien detectat a Catalunya a partir del segle XVII.

Marcant el temps

Membre de l’Acadèmia de Ciència i Arts de Barcelona (RACAB), de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Ateneu Barcelonès i de nombroses societats i comissions científiques espanyoles i estrangeres, una de les múltiples tasques que va desenvolupar Eduard Fontserè va ser l’organització del servei horari que establia l’hora oficial a Barcelona. El 15 de desembre del 1891, l’Ajuntament va decretar com a hora legal a la ciutat la de la RACAB, que es fixava cada dia a partir d’observacions astronòmiques, un mètode que va ser imprescindible fins als anys 20, amb l’aparició de la radiodifusió i els senyals horaris. Com resumeix Josep Batlló, Eduard Fontserè va ser: “Un republicà catalanista, agnòstic i defensor de les llibertats. Essencialment, un home de ciència”.