Els servidors públics ‘de Catalunya’ en el nou estat
Ja es recollia en el Llibre blanc de la funció pública catalana i ara, superats els deu anys de la seva publicació, esdevé oportú recuperar la idea principal d’aquell document, que defensava la integració dels treballadors públics de les administracions catalanes en una única ocupació pública que atengui amb més eficàcia les necessitats de l’administració nacional, del món local i de les universitats públiques catalanes. És segur que en els primers passos d’un nou estat s’obriran debats que s’arrosseguen de fa temps, com els ja clàssics de la laboralització o l’externalització de l’ocupació pública, amb inevitables efectes sobre el règim jurídic i volum de treballadors públics. Aquests i d’altres són debats que no s’haurien de defugir però que són inabordables en el procés constituent per la càrrega ideològica que porten implícita. Contràriament, l’interregne que es pot donar per establir les bases d’un nou estat sí que sembla el moment indicat per reflexionar i prendre mesures que ens permetin avenços substantius cap al disseny d’una nova planta en el sistema de relacions aplicable als servidors públics del país, superant la fragmentació i incomunicació actuals alimentades pel disseny previst en el títol VIII de la Constitució espanyola.
Si avui la Generalitat, un ajuntament o una universitat pública necessiten personal, només poden instar processos de reclutament que no admeten la incorporació immediata de dones i homes experts que treballin en altres administracions, de la mateixa manera que les persones que ja formen part del servei públic no poden accedir a les demandes d’organitzacions alienes a l’administració de pertinença, llevat que se sotmetin a nous i feixucs processos selectius. I tot això es fa amb un consum elevat de temps i recursos per part de cada administració, negant la possibilitat d’incorporar els millors per atendre necessitats urgents, impedint sinergies que evitarien increments gratuïts i impossibilitant l’agilitació en l’assignació de capital humà allà on és més necessari.
Ens trobem, doncs, davant del mapa d’una ocupació pública que, per dur a terme activitats sovint anàlogues, disposa d’una funció pública de la Generalitat, de tantes funcions públiques com entitats locals tenim i d’una funció pública per cadascuna de les universitats catalanes, i totes elles amb una munió de normes reguladores que petrifiquen aquesta fragmentació artificiosa. Davant d’aquest estat de coses calen actuacions que portin a la simplificació de normatives i règims aplicables als servidors públics i ens homologuin amb les millors pràctiques en la regulació del treball públic. Calen iniciatives que, recuperant el llegat de Prat de la Riba, potenciïn instruments transversals, com ara l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, per atendre les necessitats de totes les administracions catalanes en matèria de selecció de personal, i les alliberin d’una sobrecàrrega accessòria de comeses que els permetria centrar l’atenció en allò que és principal, a la vegada que, per simple economia d’escala, s’optimitzaria la despesa imputable a aquest capítol. És obligat adoptar mesures sense demora que permetin superar els obstacles que frenen la millora de les nostres administracions, aprofitant l’oportunitat extraordinària, tan sovint esmentada aquests dies, que ens ofereix l’actual escenari per definir nous instruments que ajudin a bastir l’estat emergent, i no hi ha dubte que amb l’impuls d’actuacions en la línia apuntada es coadjuva a l’assoliment d’aquest objectiu.
En conseqüència, escau exigir a les persones cridades a governar el procés que ens pot conduir a la desconnexió definitiva d’Espanya que incorporin en el full de ruta, en l’agenda de l’acció de govern, el disseny d’una ocupació pública que doti les institucions d’una força de treball que pertany a tot el país. Ens cal una funció pública que superi les capelletes i faci possible parlar dels servidors públics de Catalunya. Un col·lectiu capacitat per gestionar els reptes que tenim imposats i que ha de treballar sota unes condicions que afavoreixin l’autoestima i l’increment del prestigi davant dels ciutadans, perquè podran percebre nítidament que el nord de les seves actuacions és l’atenció a les persones i la satisfacció de l’interès públic general.
