S’hi viu bé, a Mallorca

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones (em sembla més exacte dir-ne així que no violència de gènere, terrorisme de gènere o violència masclista ) de tot Espanya. Concretament, 93 dones de cada deu mil pateixen maltractaments a mans dels seus homes, tot i que aquesta dada només pot ser orientativa perquè s’extreu del nombre de denúncies presentades per aquest motiu, i el percentatge de denúncia per part de les dones illenques és especialment baix. Ells maltracten més que ningú i elles denuncien menys que ningú. Les dades són les que proporciona l’Observatori de la Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial, i no és la primera vegada que Balears se situa al capdavant d’aquest rànquing macabre. El més macabre i trist de tots els rànquings, sens dubte. Però que guarda una relació estreta amb altres índexs en els quals Balears també obté posicions tristament punteres.

Ara mateix, Balears es troba a la cua de tot Europa en educació (dades de l’Índex de Desenvolupament Juvenil Comparat 2016, elaborat pel centre Reina Sofia dins el projecte Scopio). També, a la cua de totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol pel que fa a R+D (dades de l’Institut Nacional d’Estadística). A la cua (segons el baròmetre de l’Eurostat) en nombre de joves universitaris i al capdavant pel que fa al nombre de ni-nis (joves d’entre 20 i 24 anys que ni estudien ni treballen). A la cua (lloc 175 sobre 268, dades de la Fundació Impulsa) entre les regions europees pel que fa a competitivitat, tot i tractar-se d’un dels destins turístics més importants del món. A la cua, per descomptat i com sempre, pel que fa a inversions de l’Estat i en recepció de fons europeus, sense deixar de ser una de les comunitats amb un dèficit fiscal més insostenible, i, al mateix temps, contribuent neta de la UE. Afegiu-hi un mercat laboral en què hi concorren la precarietat i l’estacionalització dels llocs de treball i uns índexs d’atur sempre insostenibles. El panorama que sorgeix de la combinació de tot plegat és el d’una societat extremadament desigual i desestructurada, amb àmplies capes de la població condemnades a un estil de vida basat en la falta d’expectatives personals i en l’empobriment educatiu i cultural, que funcionen per estímuls i respostes cada vegada més primaris i immediats. Analfabets escolaritzats que malviuen amb treballs porqueria, i que gasten el poc que guanyen en productes de consum porqueria.

¿Estic dient que la violència d’homes contra dones és directament proporcional a la falta d’educació i de qualitat de vida? No, perquè és sabut que aquesta violència es produeix també, i no gens residualment, en parelles de nivell cultural i poder adquisitiu alt. Però sí que hi ha motius per sospitar que l’empobriment no tan sols econòmic, sinó també cultural, de les persones, contribueix a la multiplicació i l’expansió de la violència contra les dones. La violència creix robusta quan s’alimenta d’ignorància, lletgesa i desesperació.