Sicília, devoció i disbauxa

Les escenes de les processons de Setmana Santa que es poden veure en molts pobles i ciutats de l’illa de Sicília tenen poc a veure amb el que s’espera trobar en una representació religiosa. Formalitat i devoció sovint salten pels aires i apareixen interpretacions disbauxades, escenificacions i pantomimes que es podrien arribar a qualificar, fins i tot, de profanes.

A San Fratello, per exemple, les processons que es fan són assetjades permanentment per un contingent de giudei, vistosament engalanats, que van tocant la trompeta i ballant a ritme disbauxat en una tradició que arrenca de l’època medieval i que rememora el paper dels jueus que van acompanyar Jesucrist cap al calvari.

O els diables de Prizzi, disfressats de cap a peus d’un vermell estrident, amb màscares d’esgarrifosa teatralitat, que gesticulen i persegueixen els devots pels carrers i que, finalment, el Diumenge de Pasqua, fan la pantomima d’intentar dificultar la trobada entre Crist i la Mare de Déu.

I a Scicli cada any el Crist Ressuscitat és robat de l’altar de l’església al final de la missa de la Vetlla Pasqual per nombrosos grups de joves exaltats que, al crit de “ Gioia, gioia, gioia ”, el sacsegen bojament durant hores pels carrers i places de la ciutat, fent curses i donant voltes en cercle sobre si mateixos a una velocitat vertiginosa. Si existeixen els miracles, a Scicli cada any n’hi ha un, perquè sembla impossible que aquesta figura de Jesucrist no acabi esmicolada per terra.

D’altres processons tenen un to molt més formal i grandiloqüent, com la del Misteri de la ciutat de Trapani, que té una durada de 24 hores seguides, des que surt el divendres al migdia de l’església de Le Anime del Purgatorio, fins que hi torna l’endemà.

Una de les característiques més interessants i atractives de gairebé totes les processons sicilianes és que conserven un gran valor primigeni, una gran autenticitat original que forma part d’una expressió d’arrels antropològiques. Són manifestacions que fan els sicilians per a consum propi, en absència pràcticament de turistes.

Res a veure amb la imatge que podem tenir de les processons que es fan al sud d’Espanya. A les processons de Sicília, encara ara hi ha ben pocs passavolants. I si hi trobem uns quants estrangers i turistes barrejats amb el poble autòcton és pel fet de ser descendents de sicilians, especialment nord-americans, que dediquen unes vacances de la seva vida a retrobar-se amb la cultura i el paisatge dels seus ancestres.

Una religiositat “materialista”

Les processons de la Setmana Santa siciliana es van donar a conèixer, internacionalment, ara fa més de 50 anys a través del llibre Feste religiose in Sicilia, del fotògraf nascut a Bagheria Ferdinando Scianna, llavors un jove de 22 anys totalment desconegut que acabaria sent un artista de primer nivell internacional.

La qualitat de les fotografies del llibre era evident, però la polèmica va esclatar en una frase del seu pròleg, de l’escriptor Leonardo Sciascia, i això el va catapultar. Parlava del fet que la religiositat dels sicilians no era gens metafísica i que era fonamentalment materialista. Hi va escriure: “Es pot dir dels sicilians, quan estan confrontats amb la religió cristiana, el que Sainte-Beuve va dir sobre Montaigne: que podia semblar un excel·lent catòlic molt a pesar que no era, en absolut, cristià”. I reblava el clau, categòricament: “En la meva opinió, els sicilians ni tan sols semblen catòlics”.

Aquest projecte fotogràfic de Sandra Balsells, titulat Sicília, a un pas del cel, s’ha desenvolupat al llarg de deu anys amb l’objectiu no tant de fer un treball sobre religió com més aviat d’aprofundir en la riquesa estètica i documental de la gent que es mou dins i fora d’aquests esdeveniments. La mateixa autora dona ara per tancat el projecte, que es presentarà institucionalment al començament del mes d’agost vinent a la X Biennal Miserachs a Palafrugell.

El temps aturat

S’ha dit que l’illa de Sicília és un espai aturat en el temps. De fet, gairebé sempre les processons transcorren per dins d’uns escenaris arquitectònics on se succeeixen multitud d’esglésies i palaus d’una riquesa i magnificència espectaculars, però tacades ben sovint per un procés de deteriorament que sembla irreversible. En el seu viatge fotogràfic, Sandra Balsells s’ha submergit en aquest escenari per anar a trobar el temps aturat en el paisatge humà que envolta les processons. I ho ha aconseguit. De fet, sorprenentment, a primer cop d’ull moltes de les seves instantànies podrien estar datades cap a mitjans del segle passat.

Després d’un viatge que va fer Goethe a Sicília el segle XIX, va dir amb rotunditat: “Sense veure Sicília no pots comprendre Itàlia. Sicília és la clau de tot”. Repassant mínimament la història de més de vint segles es fa evident que l’illa és un petit continent on han convergit dominacions, invasions i influències que han format la seva particular personalitat. Per les venes dels sicilians hi corre sang fenícia, grega, romana, àrab, normanda, catalana, castellana i francesa. Tot plegat suposa una fusió excepcional.

En termes literaris, l’illa de Sicília ha sigut batejada com una “metàfora del món” per aquest creuament de cultures, per la bifurcació de destins entre la civilització i el caos, per la confluència permanent de forces del bé i del mal. I amb tot això al darrere, les versions particulars i efervescents de les processons de Setmana Santa són una certa explosió existencial a través de les quals es vehicula una bona part d’aquest mirall polièdric de la seva existència.