TEATRE

Sílvia Marsó: “Vaig renunciar a ser milionària per ser actriu”

L'actriu protagonitza ‘24 hores de la vida d’una dona’ al Teatre Condal

Sílvia Marsó: “Vaig renunciar a ser milionària  per ser actriu”
i Laura Serra
05/11/2018
4 min

BarcelonaSílvia Marsó (Barcelona, 1963) torna als nostres escenaris després de quatre anys, i per primera vegada parlarà en català. L’actriu produeix i protagonitza el musical 24 hores de la vida d’una dona, a partir de la novel·la de Stefan Zweig, que es podrà veure al Teatre Condal del 7 al 25 de novembre. Ha decidit arriscar-se a fer-ne una nova adaptació (de Roser Batalla) amb un nou repartiment (amb Germán Torres i Marc Parejo) després de les cent funcions en castellà entre el Teatro de la Abadía i la gira per Espanya. Marsó es posa en el paper d’una aristòcrata madura que embogeix per un home jove i haurà de prendre una decisió.

Costa molt veure’t fent teatre a Catalunya.

No perquè jo no vulgui. He fet obres que s’han vist per tot Espanya, incloses les Balears i les Canàries, i aquí no. ¿Perquè són en castellà, potser? A vegades he arribat a pensar que ningú és profeta a la seva terra. Com que vull lluitar contra això, per això estic fent un esforç brutal per fer l’obra en català a casa meva encara que siguin només tres setmanes. Per a mi és increïble que sent catalana no hagi treballat mai a Girona, Lleida o Manresa.

Vas marxar molt jove a Madrid. ¿Has mantigut el vincle amb Barcelona?

I tant, el meu fill és català, vaig voler que nasqués aquí. Però estic molt agraïda a Madrid perquè hi vaig anar amb 18 anys i m’han donat moltes oportunitats. He fet intents de treballar aquí i no és fàcil, el mercat està molt tancat i els repartiments sempre són els mateixos, que són admirables, però costa entrar-hi.

Què et va interessar de 24 hores de la vida d’una dona?

Soc fan de l’Stefan Zweig des de sempre, des que vaig llegir El món d’ahir i Carta d’una desconeguda. Eloi Azorín em va regalar aquesta novel·la i em va fascinar. Al cap d’uns mesos van fer l’espectacle a París i la vaig anar a veure perquè no em creia que es pogués adaptar. Vaig adonar-me no tan sols que era possible, sinó que la música del rus Sergei Dreznin era brutal i l’adaptació dels francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong era magnífica. Han plasmat el conflicte moral i el discurs de Zweig contra els convencionalismes socials que provoquen que l’ésser humà no sigui lliure i contra la repressió que ha patit sempre la dona, però sense perdre el dinamisme i la sorpresa. Passen tantes coses que en alguns moments sembla un thriller. Me’n vaig enamorar i vaig decidir muntar-ho amb el director Ignacio García.

Com a actriu, què et va seduir?

L’argument. Com la societat pot anul·lar la llibertat individual de l’ésser humà pels condicionants externs. Ens creiem lliures però no ho som, estem condicionats per la hipoteca, la família, l’estatus, el què diran, la nostra pròpia incapacitat... Passen els anys i arribes a vell i et planteges què ha estat la teva vida i... És com enfrontar-te amb els camins que el destí ens va col·locant al davant. Segons què tries, la teva vida pot fer un gir o es pot estancar per sempre.

Com és la relació entre l’aristòcrata i el noi que coneix a Montecarlo?

Ell té 24 anys i estudia per a diplomàtic. Al principi ella vol salvar-lo, perquè el noi es vol suïcidar perquè ha perdut una fortuna a la ruleta. A partir d’aquest moment els personatges inicien un viatge sobre el descobriment del sentit de la vida. Zweig agafa aquesta dona que mai no ha triat, perquè li han planificat la vida des que va néixer, i la col·loca al mig de la vida. Ha de jugar una partida i ha d’agafar les regnes de la seva existència. D’aquesta manera, a partir d’una història quotidiana i senzilla, Zweig fa que el lector es qüestioni la seva pròpia existència. Hi ha erotisme, mordacitat, perill, violència, dinamisme, però no és una frivolitat.

I com és el noi?

Ell és jove i innocent però és un àngel i un dimoni, perquè el fet d’estar enganxat al joc el converteix en un monstre. I hi ha un tercer personatge que simbolitza la moral. És un demiürg que va provocant les situacions, i és qui li parla al públic.

L’obra planteja el dilema entre moral i passió.

Fins i tot en l’actualitat és més difícil per a una dona deixar-se anar, sobretot si pertanys a un estatus. Un dels tabús de què parla és la diferència d’edat entre els dos amants. I això continua passant. A la dona de Macron li van deixar de parlar quan es va ajuntar amb ell. Però la Senyora C no és una heroïna, és una víctima de la societat que li ha tocat viure. El més important que li passa en aquelles 24 hores és que aprèn. Tots els personatges que aprenen tenen una dimensió brutal, és un dels valors més importants de qualsevol art.

¿L’obra t’ha fet replantejar els teus moments vitals?

Vaig tenir dos moments. Anar a Madrid a fer l’ 1,2,3 quan tenia 18 anys em va canviar la vida. Però jo no ho vaig triar, m’ho van oferir. Era com l’ Operación Triunfo d’abans, hi havia un càsting i tot. Va ser una projecció molt important, però jo no estava contenta. Volia ser actriu i durant anys m’oferien coses televisives.

¿Va ser difícil, escapar dels prejudicis?

Vaig renunciar a ser milionària, per exemple. Quan van sortir les televisions privades em van oferir un contracte milionari per ser la presentadora oficial de la cadena. I vaig dir que no. Va ser un altre moment crucial. Perquè jo volia continuar la carrera d’actriu que havia començat a l’Institut del Teatre. Fer-me popular ho vaig valorar molt, perquè la gent m’estima des de llavors, però vaig voler anar fent la carrera d’actriu a poc a poc, coneixent diferents directors, interpretant diferents autors. Han passat prop de trenta anys i no me’n penedeixo. Per mi ser actriu no vol dir ni ser mediàtica ni ser famosa, sinó transmetre aquests autors que jo admiro a l’espectador. Vull ser el vehicle.

¿I escènicament com és aquest musical de cambra?

Quan vaig anar a París i vaig veure aquesta obra vaig pensar: “Això és el que vull fer a la vida”. Un espectacle on totes les arts estiguin unides. Música, poesia, interpretació, dansa, filosofia. Els músics toquen en directe dalt de l’escenari. I és una composició original que sona a música europea, a Debussy, Xostakóvitx, Sondheim, Kurt Weill, Wagner; sona a la vella Europa.

stats