Saviesa i tolerància

EscriptoraLa notícia de la mort d’un gran escriptor és sempre una bona excusa per rellegir-lo. Aquesta setmana hem acomiadat Philip Roth i, quan em vaig acostar a la llibreria per recuperar algun dels seus llibres, vaig ensopegar amb el titulat 'El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras', que Seix Barral va publicar l’any 2003. Vaig fullejar-lo i, en comprovar que el tenia profusament subratllat, ja no vaig poder escapolir-me’n.

Roth hi entrevista noms tan destacats del panorama literari com Edna O’Brien, Primo Levi o Milan Kundera. I és en la conversa amb l’autor de 'La insuportable lleugeresa de l’ésser' que em vaig veure atacada pel frenesí subratllador. La conversa entre aquests dos homes savis, dos novel·listes experimentats, és un pou de coneixement.

Es aquí on vaig descobrir, per exemple, una sentència que m’ha acompanyat des de fa anys a l’hora d’escriure. “Una novel·la –diu Kundera– no afirma res: una novel·la busca i planteja interrogants”. I per il·lustrar l’encert d’aquest plantejament, parla de Cervantes: “Quan Don Quijote surt al món, el món esdevé un misteri col·locat davant dels seus ulls. Aquest és el llegat de la primera novel·la europea a tota la història de la novel·la que va venir després”. I afegeix: “Hi ha saviesa i tolerància en aquesta actitud”. Quines coses. Què diria Cervantes d’aquesta Espanya de les grans certeses sacrosantes?

A propòsit d’una pregunta de Roth sobre l’eterna confrontació entre la cosa pública i la privada a la prosa de Kundera, l’entrevistat assegura que la metafísica de l’home és la mateixa en l’esfera privada que en la pública. Per exemple, què ens fa por de la mort? Segons Kundera, el que ens aterreix de la mort no és la pèrdua del futur, sinó la pèrdua del passat. “L’oblit és una forma de mort que sempre està present en la vida”. De la mateixa manera, continua argumentant l’escriptor, “la nació que perd consciència del seu passat també va perdent gradualment la consciència de si mateixa”.

Roth, un home de trajectòria polèmica, de memòria sembla que privilegiada, lúcid i pessimista pel que fa al futur de la ficció literària. En aquest món amb superabundància de distraccions, argumentava, cada vegada hi haurà menys lectors amb temps i concentració. Abans, es lamentava l’escriptor, era normal que qualsevol persona passés dues hores o tres amb un llibre. Els lectors de ficció, rebla, són una espècie en extinció.