Sílvia Vidal: “Ens fa mandra buscar què podem fer per estar cada dia millor”

Periodista“Des de ben al principi em va atraure escalar en solitari. Primer per curiositat, després per necessitat d’experimentar l’escalada en tota la seva magnitud. Anar en solitari amplifica qualsevol situació, ho canvia absolutament tot. Em moc per sensacions, i només marxo d’expedició si sento que vull o he d’anar-hi, independentment de si crec o no que estic preparada. Cada nova vegada és un nou repte, on sorgeixen pors, dubtes, incerteses. Marxo amb tots ells. Si estic preparada o no, ho esbrino un cop soc d’expedició. Sovint vaig a llocs verges obrint rutes, passant i escalant per una zona de la paret on no s’ha passat abans. Trio el recorregut. No tinc informació de la dificultat, ni de l’estat de la roca, ni del material que cal. Tot això significa incertesa, que fa que sigui un repte. El no saber si podré. Quan les coses són previsibles, tenim poques opcions de canvi.

»El menjar, l’aigua, la roba d’abric, el material per escalar, cuinar, dormir. Tot això és molt de pes. Carrego 150 kg repartits en 6 motxilles de 25 kg i peso 45 kg. Cal portar-les amunt i avall, repetint el trajecte perquè les porto d’una en una. A Alaska, fent-ho així, vaig estar més d’un mes carregant el material per fer un total de 540 km. No porto ni telèfon satèl·lit, ni ràdio, ni mòbil, ni GPS, ni tan sols per saber la previsió meteorològica. Vaig incomunicada perquè és així com vull viure l’experiència. Si portés telèfon, l’experiència canviaria totalment. És una decisió personal, per experimentar en tota la seva magnitud la soledat i el silenci escollits. El silenci ens parla i és el que interessa escoltar.

»Quan estic en un lloc remot, sense cap mitjà per comunicar-me, durant mesos, i sola, tinc pensaments de tot tipus. Hi ha moments per a tot; bons i no tan bons. Quan visc una situació difícil procuro recordar que soc allà perquè així ho he triat. També penso que tot és passatger, que tot passarà. Quan es presenten situacions problemàtiques, busco com resoldre-les; amb les eines o coneixements que pugui tenir, però sobretot improvisant, perquè sovint són situacions noves. Cal arriscar.

»A la Patagònia xilena he estat 33 dies vivint en una paret, més les setmanes de carregar l’equip per arribar i tornar. Uns dos mesos sola, amb moments de tot: alegria, pena, tensió, estrès, tranquil·litat. La norma és la intensitat. Apunto quatre ratlles del que he fet durant el dia per recordar la seqüència dels fets i poder-ho compartir després. Arriba un punt que els dies es comencen a confondre. En vies obertes al cercle polar àrtic, on a l’estiu hi ha 24 hores de llum solar, encara és més necessari.

»Les meves xerrades motivacionals per a empreses, festivals de muntanya o adolescents en instituts, no són només xerrades d’escalada. A través de les vivències de les expedicions, amb exemples reals -alguns d’extrems-, parlo de com gestiono les pors, com prenc decisions en moments crítics, com encaro la soledat, l’aïllament, els dubtes, les incerteses. Són conceptes extrapolables a tothom.

»No ens creiem i sobretot no fem massa per incrementar tot el potencial que tenim com a éssers humans. Ens fa mandra buscar què podem fer per estar cada dia millor, i en canvi sí que ens creiem que cada dia podem estar pitjor. Funcionem amb un pilot automàtic que sovint ens impedeix improvisar, reaccionar, crear, canviar o desobeir quan no hi estem d’acord.

»Quan torno, cal que faci una aclimatació a la civilització, perquè el contrast és gran i cal anar paint tot el que has viscut. Retrobar la gent del meu entorn és el millor. I explicar l’experiència ho visc com un tancament del cicle. No explico mai els projectes fins que els he realitzat (amb èxit o sense). Per evitar qualsevol pressió externa, ja que amb la interna ja en tinc prou. Fer-ho així em dona la llibertat de fer i desfer en funció de com em sento en cada moment”. Res a afegir.