Sinatra, Lady Di i la paradoxa
L a quarta temporada de The Crown ens explica els inicis de Diana de Gal·les en el món dels viatges humanitaris i de la solidaritat amb els desfavorits. Són aquelles imatges que durant tants anys ocupaven pàgines i pàgines de premsa rosa, imatges de Diana amb nens de l’Àfrica i donant suport a diverses causes humanitàries. Té la seva lògica pensar que si ets solidari no et cal proclamar-ho als quatre vents. Que si Messi vol donar pessics de la seva immoral fortuna a tal o tal causa no cal que es faci cap foto. Que la solidaritat amb foto és més propaganda que solidaritat. Aquestes qüestions, com tantes altres de la vida, són matisables, opinables, no casen bé amb judicis de valor categòrics.
L’altre dia vaig veure un documental fantàstic sobre Frank Sinatra. S’hi explica que l’actor, multimilionari, era molt i molt generós. Feia viatges humanitaris, donava fortunes als necessitats i es va implicar com poques estrelles de la seva talla en la defensa de la causa afroamericana en un temps molt complicat, en uns anys, els inicis dels seixanta, en què el conflicte racial estava roent al seu país. El documental glossa com estava de compromès Sinatra amb la defensa dels drets civils i la justícia social i, en paral·lel, es relacionava de molt a prop amb la màfia, tenia rampells de despotisme i era un gelós compulsiu. Un tipus fascinant i contradictori. No tenia una sola capa. No era una sola persona.
Hi ha casos, com el de Sinatra o Diana de Gal·les, en què fer-se publicitat, el que en diem autobombo, és potser interessant, rellevant i necessari. Pot ser exemplificant i conscienciador. És enriquidor saber que Lady Di va contribuir decisivament a fer prohibir les mines antipersona i que Frank Sinatra va abandonar un rodatge per cantar Old man river al Carnegie Hall davant de Martin Luther King. Esclar que, anys després d’això -i d’haver contribuït decisivament a la victòria de JFK-, va donar suport a Nixon i Reagan. Era una contradicció amb potes. Fa pensar en quan surts contrariat d’una oficina bancària pel mal tracte rebut, per la burocràcia absurda, per la deshumanització galopant, i penses que gràcies a la fundació d’aquesta entitat existeixen tantíssimes realitats imprescindibles. Com aturar el poder imparable de la paradoxa?
