Acció comunitària i feminista: cap a un avenç social real

És evident que l’era de la modernitat i la globalitat en què estem immersos és, al mateix temps, una era de gran inestabilitat, volatilitat i retrocés en molts sentits. Els grans avenços tecnològics o científics dels últims temps, que han millorat tant la nostra qualitat de vida en molts aspectes, no han vingut acompanyats de grans avenços en les respostes als canvis socials, polítics i culturals que paral·lelament s’han anat esdevenint. Aquests canvis han donat peu a noves necessitats i nous reptes globals i locals, i han generat un creixent individualisme que s’ha anat instal·lant gairebé de manera inherent a les nostres societats, que ha situat l’individu com a protagonista i objecte de l’acció social, prioritzant l’interès del bé propi al del bé comú.

Tampoc la modernitat, entesa com a progrés i avenç, ha estat suficient per garantir processos de transformació social, sòlids i sostenibles, que comportin l’eliminació de desigualtats estructurals amb les quals encara convivim, com el masclisme o altres formes de discriminació cultural.

Quina gran paradoxa: societats que mostren orgulloses la seva modernitat però que esdevenen, a la vegada, més dependents, empobrides i vulnerables que mai, i que continuen reproduint les mateixes desigualtats de sempre. Què ens aporta, doncs, aquest suposat progrés? ¿Som davant d’un avenç o d’un retrocés social?

Analitzant-ho bé, potser no es tracta d’una modernitat tan sòlida ni completa com volem creure. A més, s’ha construït en un context de més desprotecció i precarització, que es caracteritza per la ràpida caducitat de les coses que tenim, i que es basa en formes de vida canviants i efímeres, com molt bé explicava Zygmunt Bauman a Modernitat líquida.

No ens enganyem: la nostra modernitat té encara moltes mancances i està carregada de contradiccions. ¿Com s’explica, si no, que la pluralitat i la diversitat, valors inherents als processos de globalització, vinguin acompanyades més que mai de conductes individualistes i d’un augment evident d’actituds i pràctiques discriminatòries i racistes? ¿Com s’explica que, en una societat que aposta clarament per la interculturitat, les identitats es construeixin i es reforcin en allò que ens fa diferents dels altres més que no pas en allò que tenim en comú? ¿I com s’explica també que l’equitat de gènere i la igualtat, valors aparentment molt progressistes, xoquin clarament amb les societats patriarcals en què vivim, que continuen estructurant-se d’acord amb relacions desiguals del poder i continuen, per tant, reproduint persistents desigualtats i discriminacions de gènere en la política, l’economia, les feines (productives i reproductives), la cultura i l’organització dels temps?

Analitzant tots aquests elements, m’atreviria a dir que en aquest suposat camí cap a la modernitat no hem tingut en compte valors fonamentals que garanteixin un progrés real i sòlid, que sens dubte ha d’anar encaminat a la construcció de societats diverses i equitatives, on la justícia social i de gènere sigui una realitat i no una utopia.

Davant aquesta realitat, cal generar noves modernitats. Modernitats alternatives que posin per davant de tot la convivència i la cohesió social a partir de la construcció de nous models de relacions socials basades en la igualtat i el respecte. Unes modernitats que prenguin l’estratègia comunitària i feminista com a base per construir aquestes noves relacions i per exercir plenament la ciutadania i els drets socials.

És necessari, per tant, fomentar la participació ciutadana i la consciència del jo en relació als altres, generar empoderament comunitari, que prèviament suposa un empoderament individual, i que es fa del tot necessari per afrontar els nous reptes socials. Cal enfortir les comunitats, i promoure canvis individuals i col·lectius que generin a la vegada canvis globals. L’acció comunitària esdevé clau per promoure una ciutadania activa, compromesa i corresponsable. Aquest és el veritable progrés, i per fer-lo possible ens cal assegurar-nos que l’acció social incorpora també aquesta visió comunitària i feminista, ja que malauradament no sempre és així.

En aquest sentit, cal que revisem la intervenció que s’està duent a terme i que ens plantegem algunes qüestions. ¿És veritablement una acció empoderadora de la comunitat i transformadora? ¿És realment una acció que fomenta la interrelació amb els altres o enforteix les identitats dels grups o persones a partir d’allò que ens fa diferents? ¿És realment una acció que promou l’autonomia i l’autoorganització, o seguim reproduint relacions dependents i de submissió? ¿Promou accions col·lectives que ajudin a millorar les condicions de vida de la comunitat?

Tal com apuntava Zimmerman, des d’aquesta perspectiva una comunitat és competent quan els seus integrants posseeixen les habilitats, els desitjos i els recursos per implicar-se en activitats que milloren la vida de la mateixa comunitat, tot transformant-la. Aquesta és la veritable modernitat.