Vides vulnerables i desiguals
L'alarma sanitària creada per la propagació del coronavirus està dirigint tota l’atenció mediàtica a la gestió de les emergències mèdiques. És evident que és una prioritat, però l’abordatge de la nova crisi social i econòmica que està desencadenant la pandèmia, aguditzant la precarietat de les nostres vides, segueix guiat pels interessos polítics i econòmics, i evidencia novament el caràcter sistèmic d'aquesta crisi.
El confinament que hem (o hauríem) de respectar deixa al marge totes les desigualtats que no es volen veure, oblidant les persones ja de per si prou oblidades. S’assumeix que totes tenim l’opció de triar: les precàries, que aquests dies veuen les seves vides cada cop més precaritzades, les que viuen al dia, les invisibles, les que estan privades de drets, les sense sostre, les que conviuen en petits pisos, les migrades, les dones que han de conviure amb el seu agressor durant el confinament, en un context que pot agreujar les violències, les treballadores de la llar que es veuen obligades a treballar sense condicions de seguretat.
La vida, les cures, segueixen a l’ombra. D’una banda, el confinament necessari porta a la individualitat exacerbada i la idealització de l’autosuficiència, juntament amb una certa sensació d’estat policial. De l’altra, la llar passa a ser un espai central per a la protecció i la recuperació, però segueix funcionant precàriament, en l’absència d’un sistema de suport que realment reconegui el seu valor.
En aquest context, però, també es posen en marxa xarxes ciutadanes, es creen grups de suport mutu i d’acompanyament a les persones en situacions de més vulnerabilitat i s’articulen relacions transformadores. Des del moviment feminista, des de les entitats del tercer sector i, també, des del Govern i ajuntaments, cal actuar de forma conjunta i coordinada amb les xarxes ciutadanes per donar una resposta col·lectiva que no deixi cap persona al marge.
El que fins ara era una urgència social ha passat darrere de l’emergència sanitària i això no és una resposta efectiva ni a nivell social ni sanitari. Hi ha aproximadament 54.000 persones en situació de sensellarisme a Catalunya que no poden confinar-se. A Catalunya, l’any 2019 hi va haver prop de 14.000 denúncies per violència masclista, que se segueix patint en la intimitat del confinament. El 22% dels desnonaments de l’Estat el 2019 van ser a Catalunya i tot plegat deriva cap a l’amuntegament en pisos i/o habitacions en què es confinen; les presons, els CIE... Tot plegat té conseqüències sanitàries però també posa sobre la taula la fragilitat i la poca sostenibilitat del nostre benestar, i evidencia la necessitat de garantir mecanismes d’acció social que protegeixin els nostres drets, també en situacions concretes. La violència, la pobresa, no desapareixen amb la pandèmia, al contrari: les desigualtats deixen de ser visibles i, sense una acció determinada, s’agreugen.
La proposta de recentralitzar competències, desplegar l’exèrcit i fer de l’estat un espai únic no ajuda. Ningú millor que les entitats i administracions de cada territori coneix les seves necessitats i afectacions; ningú millor per actuar de forma coordinada. Però cal un pas més enllà i cooperar amb la ciutadania. Cal un canvi de centre polític, la política com a gestió d’allò comú, i posar al centre les persones: defensar, consolidar i recuperar econòmicament el sistema públic de salut, de serveis socials, socialitzar les cures, millorar els salaris d’aquelles persones que aquests dies estan esdevenint imprescindibles: cuidadores, netejadores, caixeres, infermeres, metges... i acabar amb la seva precarietat laboral, frenar els desnonaments, impulsar una renda bàsica, que les mesures socials arribin a les persones i no només als agents econòmics, moratòria d’hipoteques, control dels acomiadaments. En lloc d’empènyer la situació cap a l’austericidi i l’autoritarisme, impulsem la cooperació i la solidaritat, aprofitem la crisi per crear un entorn que ens permeti a totes viure una vida digna, viure en un món habitable.
