Sis reflexions postinvestidura

Suposadament, encetem una nova etapa. M’he abstingut, mig any, d’escriure sobre el tema per no contribuir al soroll. He compaginat el silenci amb la preocupació. Sense pretendre donar lliçons a ningú, sintetitzo alguns punts del que penso.

1. Tristor. He viscut amb tristor els fets d’aquests darrers mesos: refús a la negociació, proclames anticonstitucionals, violència policial, judicialització, empresonaments injustos i incomprensibles d’amics, fugides, exilis, proclamació unilateral de caràcter simbòlic, suspensió del nostre Govern i intervenció de l’economia, desgovern... Finalment, fractura política de blocs (independentistes i unionistes) que ha produït fractura social (bons i mals catalans?). Aquest no és el país que convé a la immensa majoria dels catalans.

2. El bloqueig del 50/50. La gran dificultat per sortir de la situació en què estem ve del fet d’haver arribat a un plantejament de posicions de caràcter radical (blanc o negre), amb un suport popular pròxim al 50% per a cada una. Tant se val si són uns punts amunt o avall; una societat partida d’aquesta manera no pot aspirar a trobar una solució satisfactòria i estable, sense una reconsideració del problema en altres termes. Crec que hi ha una proporció molt gran de la població catalana molt insatisfeta i que desitja un canvi substancial de la relació amb l’Estat, però que no creu que l’única sortida sigui construir un nou estat sobirà. Però tota aquesta gent no té un espai polític que permeti la seva expressió democràtica, perquè els partits que podien haver-ho fet no l’han sabut crear. Mentre això sigui així, seguirem en el perillós bloqueig actual.

El referèndum britànic del Brexit és aclaridor. Es va votar entre quedar-se o marxar i, després d’una campanya emotiva i poc informada, va guanyar marxar. Ara estan fent esforços per tenir un Brexit soft, és a dir, per marxar però menys, i alguns fins i tot demanen repetir el referèndum...

3. L’immobilisme regressiu. Dues actituds han complicat el nostre procés: l’immobilisme regressiu i l’estratègia unilateral. Començo per la primera. El govern espanyol no ha volgut entendre que perquè el catalanisme accepti formar part de l’Estat, l’Estat ha d’acceptar una forta millora tant en el reconeixement nacional de Catalunya com en el seu finançament i cultura. Tampoc ha volgut veure que les actuals actituds d’immobilisme i de regressió alimenten molt la incomoditat i destrueixen el desig mutu de col·laboració, cosa que pot ser molt negativa, tant per a la pau social com per al progrés de tots dos pobles. La inacceptable posició del govern espanyol deu estar motivada per raons electorals, però farà molt mal a tot l’Estat, incloent-hi tots els catalans.

4. L’enfrontament unilateral. Aquí els últims governs catalans han comès l’error de no entendre que la independència només es pot aconseguir o a través d’una negociació o, molt més sovint, d’un enfrontament violent. No hi ha via intermèdia directa. La majoria dels estats actuals han viscut i celebren la seva Guerra de la Independència. Tant en la guerra com en la negociació, els ha ajudat molt conservar les aliances externes. Seria impensable lluitar amb l’estat espanyol en termes bèl·lics, però també ho és fer-ho en termes d’enfrontament polític violent, ja que també en aquest cas la desproporció d’eines (estructures d’estat) és enorme.

5. Retroalimentació. Per molt que estiguem carregats de raó, enfrontar-se utilitzant la unilateralitat i trencant normes legals o constitucionals pot desembocar en la impotència i, sobretot, pot fer molt més difícil conservar els aliats imprescindibles. Molts catalans, independentistes de bona fe, van constatar totes dues realitats a finals d’octubre. Mirant endavant, com més duri la repressió més creixerà l’independentisme a Catalunya, i com més duri la unilateralitat més creixerà a tot l’Estat el suport a partits que defensen actituds radicals. També ho estem constatant. Hem de sortir urgentment d’aquest cercle.

6. La llum llunyana. Si no volem prendre mal tots plegats, s’ha de posar en marxa un nou procés, amb nous elements: a) mantenint la voluntat de canvi, sense excloure la solució independentista, però renunciant a l’actuació unilateral i amb respecte a l’estat de dret; b) mantenint l’actitud democràtica i pacífica, insistint en la voluntat de diàleg, però sense promeses ni actuacions que contradiguin aquesta voluntat i serveixin per justificar la seva negació; c) tornant a actuar com “un sol poble” consolidant espais polítics que responguin a aquestes dues actituds, i d) buscant aliances externes, sobretot en àrees de l’esquerra, tant a Espanya com a Europa, però no per declarar la independència sinó per pressionar l’actual o el futur govern espanyol a la negociació d’una nova relació.

Sé que no és ni fàcil ni ràpid, però encetar una nova etapa que torni a ser el mateix que la passada, amb més simbolisme que govern real, pot eternitzar la situació, i mentrestant, nosaltres amb problemes pendents...