'Small axe': ¿i si la millor pel·lícula del 2020 fos una sèrie?
Steve McQueen restaura la història dels britànics antillans i la nostra fe en la televisió pública
'Small axe'
Steve McQueen per a la BBC One. En emissió a Movistar+
Per a la prestigiosa revista Sight and Sound, el millor film de l'any 2020 ha sigut Lovers rock de Steve McQueen. La singularitat està en el fet que aquest títol no és una estrena cinematogràfica (o en streaming), sinó que forma part d'una sèrie televisiva de la BBC, Small axe, que aquest divendres arriba a Movistar+. La distinció s'ha dut a terme malgrat que Sight and Sound també publica una llista de les millors sèries. I, al contrari del que va passar quan Twin Peaks: the return va irrompre al capdamunt de moltes llistes del millor cinema del 2017, en aquest cas no es reconeix Small axe en la seva integritat, sinó que se'n destaquen alguns episodis solts.
Aquesta antologia sobre l'experiència de la comunitat negra d'origen antillà a la Gran Bretanya dels anys seixanta i setanta es configura a partir de cinc entregues que funcionen de manera autònoma. L'estructura evita el perill que Small axe caigui en el serial de costumisme històric del qual tant abusen les televisions. I, d'altra banda, permet oferir una aproximació diversa i alhora complementària a la realitat poc visibilitzada que van viure els britànics amb arrels afrocaribenyes que ara voregen els setanta o vuitanta anys.
La primera entrega, El Mangrove, inaugura la sèrie amb tota la contundència política per fer palès que els negres britànics disposen de la seva pròpia història de repressió i lluita. L'episodi combina el retrat costumista amb el judicial a l'hora de reconstruir el procés a nou activistes que protestaven per l'assetjament policial al restaurant del títol, lloc de trobada de la comunitat de Trinitat i Tobago a Notting Hill. Aquesta peça es complementa amb la quarta, Alex Wheatle, sobre la conscienciació d'aquest jove escriptor crescut en hospicis que descobreix el seu lloc al món quan aterra a Brixton, el barri afrocaribeny per excel·lència a Londres. I en una antologia en què la violència policial és un dels elements que configuren la quotidianitat dels personatges a tots els episodis, el tercer, Red, white and blue, està dedicat al fundador de l'Associació de Policies Negres.
No deu ser casualitat que la peça més destacada, Lovers rock, sigui l'única que no parteix d'un fet històric. A Hunger, el seu primer llargmetratge, Steve McQueen revisava les protestes dels membres de l'IRA a la presó de Maze l'any 1981 i atorgava un paper principal al cos com a camp de batalla. A Lovers rock es desenvolupa una idea similar des de la perspectiva contrària. En aquest episodi també s'atorga un protagonisme insòlit als cossos, però com a territori de joia i de sensualitat dins de l'espai de llibertat que és una festa, aquí animada per la millor selecció possible de reggae. McQueen celebra l'experiència negra també a través d'una manera específica, sensual, alliberadora i salvatge de viure la música a través del ball.
L'últim capítol, l'emotiu Education, recorda les pràctiques no oficials de segregació escolar que es duien a terme envers alguns infants negres els quals, amb qualsevol excusa, es desviava cap a “escoles especials”. Les mateixes comunitats van lluitar contra aquesta política i van organitzar espais alternatius pedagògics on, a més, s'ensenyava a la quitxalla que els seus ancestres havien estat molt més que esclaus. Amb aquest episodi que mira amb esperança cap a l'infinit i més enllà, el director de 12 anys d'esclavitud entronca amb la mateixa funció didàctica que des de fa dècades tants cineastes europeus han volgut donar a la ficció televisiva, i amb la tradició pròpiament britànica, exercida per directors com el primer Ken Loach o Alan Clarke, d'entendre la televisió com un gran agitador de la democràcia.
