Els sobres dibuixats i inèdits de Cesc

No importa el temps que passi. No importa els canvis que s’hi facin. No importa que el barri estigui assotat per l’especulació. Al mercat dominical de Sant Antoni sempre s’hi poden trobar meravelles. Llibres, tebeos i papers del passat, pàgines velles que testimonien històries i vides. Porto tota la vida anant-hi quasi cada diumenge. Si tanqués Sant Antoni -els diumenges- seria una hecatombe emocional difícil de superar. D’entre totes les parades, la del Lluís Millà és la que més m’agrada, plena sempre de llibres que valen la pena, de propaganda vella, de catàlegs d’art, de programes de teatre, d’originals i manuscrits de tota mena. Fa cosa d’un mes i mig, una troballa sensacional. En Lluís sap que una de les meves debilitats és en Cesc, el gran ninotaire, humorista, dibuixant, artista extraordinari. Francesc Vila Rufas (1927-2006) era veí meu al carrer Còrsega (ell a l’àtic i jo al principal) i li vaig fer l’última entrevista, l’estiu del 2006, molt pocs mesos abans de morir.

“Mira, això m’ho han portat fa molt poca estona”, m’ensenya un plec de papers i em quedo garratibat. Hi ha uns quants acudits originals d’en Cesc, però el que crida més l’atenció, la joia de la corona, són onze sobres mitjans -mida quartilla, en deien abans- clarament identificats tots ells per la molt reconeixible signatura d’en Cesc, quasi sempre a la part inferior dreta. Estan tots adreçats a la mateixa persona: “ Sr. Redactor en Jefe de El Correo Catalán ”. Un d’ells identifica el nom: Sr. Huertas. Alguns d’ells estan curosament decorats amb petits detalls, miniacudits en forma de dibuixos i paraules enginyoses, amb els quals Cesc es prenia la molèstia de personalitzar cada un dels sobres. N’hi ha alguns que només porten escrit el destinatari i són menys curiosos, però sis o set són petites obres d’art, originals inèdits i molt desconeguts de qui segurament és l’humorista gràfic de premsa més important i influent de la segona meitat de segle a Catalunya.

Li pregunto a en Lluís d’on ho ha tret. Li ha portat un senyor que ho ha trobat en un d’aquests mercats de segona mà i reaprofitament. No és res fora del comú, això de fer troballes en llocs imprevistos, les escombraries entre ells, i és una sort immensa que els objectes trobats puguin gaudir d’una segona vida tants anys després d’haver nascut. En aquest cas, no resulta complicat emmarcar les peces en el temps i l’espai. Són onze dels sobres que en Cesc va utilitzar per enviar els seus acudits diaris a El Correo Catalán entre el 1968 i el 1975, els anys que va publicar-hi. També queda clar que el Sr. Huertas, “Redactor en jefe ”, és Josep Maria Huertas Claveria, destacat periodista català, de trajectòria llarga i intensa, gran personalitat i rellevant llegat professional. Se’m fa impossible reconstruir el camí seguit, al llarg de mig segle, pels sobres (i els acudits) fins a arribar a les meves mans. Només ho puc intuir: després de ser publicats es van quedar a la redacció del diari i a algun treballador li va fer gràcia conservar-los fins que al cap del temps, un canvi de domicili, una defunció o una neteja de fons de calaixos els va encaminar a una paperera, un contenidor o a les mans d’un professional de buidar pisos. És bonica la història d’art i de periodisme que s’intueix arraulida darrere d’aquesta troballa. Intentar explicar-la també serà bonic.

El primer que cal fer és observar bé els sobres. Alguns no porten adreça ni segell. El mateix Cesc o el missatger de torn devia entregar-los en mà. Altres sí que en duen, carrer Consell de Cent, 425, i també segell i mata-segells. Un d’ells és del 25 de juliol de 1970 i l’adreça del remitent és a Santa Cristina d’Aro. “És on passàvem les vacances!”, m’explica l’Agustí Vila, el segon fill d’en Cesc, director de cinema i responsable de gestionar el llegat del seu pare. He quedat amb ell perquè m’ajudi a interpretar els sobres. De seguida destaca el valor inèdit d’uns originals tan poc coneguts i me’n dona una clau important: “El pare dibuixava sempre. Si sortia i deixava un paper per dir-nos que tornava al cap de poc, aprofitava per fer-hi també un dibuix”. Aquesta necessitat orgànica de dibuixar explica amb total eloqüència, doncs, la decoració dels sobres trobats i dona pistes clares sobre la personalitat artística i creativa d’en Cesc. Amb l’Agustí comentem alguns dels elements més descriptius i connotats dels sobres. Com per exemple la inscripció “Visca la reactivació econòmica!”. No pot ser més reveladora del moment històric que vivia el país: anys seixanta i primers setanta, temps dels famosos Planes de Desarrollo del règim franquista enfocats a intentar sortir de l’aïllament econòmic de la postguerra i a maquillar la grisor terrible de l’Espanya de l’època.

L’Agustí posa l’accent especialment en un dels elements clau continguts en els sobres: l’amistat entre el seu pare i Josep Maria Huertas Claveria. Una amistat que, com també recorda la Concepció Martínez, la dona d’en Cesc -que conserva una memòria prodigiosa- es va consolidar durant els anys d’ El Correo, l’època precisa que documenten aquests sobres, i que es va manifestar irreductible durant el tristament famós Cas Huertas que el 1975 va portar el periodista a la presó víctima d’un consell de guerra per haver publicat al Tele/eXprés que alguns bordells de Barcelona estaven regentats per vídues de militars. Entre les moltes mostres de suport i escalf rebudes per Huertas durant el seu captiveri hi ha la d’en Cesc, que li va enviar un dibuix datat el 10 de març de 1976 -un mes i tres dies abans del seu alliberament- amb aquesta dedicatòria: “Tinc moltes ganes de veure’t aviat. Com que no sé escriure i en canvi tinc per costum dibuixar, em sembla que el millor que puc fer és dedicar-te aquest dibuix. S’acosta la primavera, aquest podria ser el tema d’aquest simple dibuixet. Vull que rebis de nosaltres (de la Concepció i de mi) una muntanya de salutacions (totes elles cordials)”. L’acompanya amb un molt ben escollit poema de Ho Chi Minh -“N’hi ha prou que la flaire de la rosa entri en una presó perquè udolin en el cor del presoner totes les injustícies de la terra”- per injectar tot el sentit del món al dibuix d’un home, esprimatxat i descalç, que olora una flor despenjada des de dalt, des del sostre o des de la immensitat. La pobresa i la indefensió van ser temes troncals de l’obra d’en Cesc i ben habituals aquest tipus de personatges i de cops de geni poètic. No deixa de ser entre casual i profètic, a més de preciós, descobrir un dibuix molt similar -un home vestit amb parracs olorant de puntetes una flor- en un dels sobres que mesos o anys abans, en Cesc li havia enviat a un Huertas en llibertat i amb plens poders humans i periodístics. Sensacional!

Aquell dibuix dedicat a Huertas el conserva la seva esposa, Araceli Aiguaviva. La vaig a veure al seu pis del Poblenou i li ensenyo els sobres, que li fan rememorar de seguida l’amistat entre les dues parelles. Una amistat que els havia portat a trobar-se unes quantes vegades i fins i tot a visitar-los a la seva casa d’estiueig de Santa Cristina d’Aro: “En Josep Maria va tenir un gran disgust quan en Cesc es va morir, se l’estimava molt”, recorda. Va ser el 22 de desembre del 2006 i dos mesos i escaig després -el 4 de març del 2007- va ser Huertas qui va marxar massa aviat d’aquest món. L’Araceli em deixa un llibre, el que van escriure junts els dos protagonistes d’aquesta història: La poesia prohibida d’en Cesc, publicat per Edicions 62 l’any 1981. Hi apareixen els acudits censurats al Diari de Barcelona, Tele/eXprés, Avui i, esclar, El Correo Catalán. Llegint-lo, descobreixo dues curiositats ben rellevants. La primera és que Huertas menciona el número de la revista Oriflama -que ell mateix dirigia aleshores-, del març del 1969, que conté una sucosa entrevista a en Cesc i que va ser segrestat per culpa d’un dibuix a les pàgines centrals en què el dibuixant es queda descansat amb la seva implacable mirada a les misèries dels més desafavorits provocades per l’avarícia dels més rics. Arribo a casa, regiro pel meu arxiu de revistes i la trobo. Qui és l’autora de l’entrevista? Araceli Aiguaviva.

La segona curiositat apareix quan en Cesc recorda al llibre el seu primer dibuix publicat, a l’efímera revista L’estel, en plena Guerra Civil. L’original d’aquell dibuix es va perdre, però el periodista Josep Maria Cadena el va trobar remenant entre una pila d’originals provinents d’una editorial que havia plegat. Truco al gran Cadena i em convida a casa seva, molt a prop, per cert, d’on hi havia la vella redacció d’El Correo i després la de l’ Avui, al carrer Consell de Cent. Cadena i Cesc es van conèixer al Diari de Barcelona, on el primer exercia de redactor en cap de la secció local. És l’època del famós acudit cesquià La vida en broma. Cadena se’n recorda del dia que va aconseguir convèncer en Cesc que comencés a col·laborar a l’ Avui tot vencent les reticències del dibuixant, ja una mica cansat de la disciplina del dia a dia i, sobretot, de les ingerències de la censura “externa i interna” dels diaris i amb ganes de dedicar més temps a la pintura, recalca Cadena. Aquest cansament l’havia expressat ell mateix tant al director del nou diari en català, Josep Faulí, com al gerent, Jordi Maluquer. “Tu ets necessari per a l’ Avui, volem que en siguis una bandera”, li va etzibar Cadena. I el va convèncer. Resultat? Acudit diari a portada durant els primers anys. Un luxe i un privilegi no exempt, tot s’ha de dir, d’alguns desacords en forma d’intervencionisme esporàdic en el contingut dels acudits, tal com precisa l’Agusti Vila: “Va acumular alguns desenganys polítics i li molestaven molt les trucades dels diaris demanant-li que canviés coses de l’acudit”.

En aquest mateix sentit, Cadena es fixa especialment en l’anotació d’un dels sobres “ Contiene 3 dibujos 3 ”, clara al·lusió als cartells de toros que als anys 60 i 70 infestaven la Costa Brava (“ 6 toros 6 hoy en la corrida...”). I l’encara més clara postil·la: “ Ninguno de peligroso ”, que tan podria referir-se a la perillositat dels toros com a l’existència tinyosa de la censura, amb la qual, per cert, en els temps d’ El Correo ja havia topat diverses vegades i que l’havia portat als tribunals per suposades injúries a estaments que se sentien ofesos pel seu humor clarivident.

Per acabar de completar aquesta història em manca la visió d’un col·lega de professió d’en Cesc, algú que comparteixi la mirada lúcida del ninotaire de tinta afinada i línia enèrgica. Toni Batllori és la persona ideal. Gran coneixedor i admirador de la seva obra, Batllori -històric dibuixant de La Vanguardia - va organitzar l’última exposició en vida d’en Cesc, al Fons Batllori Jofre de Teià l’any 2006. Així mateix, l’any següent va comissariar l’homenatge en forma d’exposició antològica al Palau Robert i va coordinar el llibre La força del traç (Viena Edicions). A Batllori el que més li agrada dels sobres és que revelen “la màgia de l’instant, la vivesa orgànica que sabia injectar-li a la seva obra”. “No era un d’aquells que per dibuixar treia la llengua com a signe de minuciositat i intentava fer cal·ligrafia; anava per feina, era espontani, volia que la seva obra fos sempre viva, mai encartonada”. Li encanta el detallet d’un segell dibuixat al dors d’un dels sobres -amb el rostre d’esquena!- i li serveix per evocar les últimes converses amb motiu de l’exposició de Teià: “Ja estava malalt i la memòria li fluixejava, però era posar-nos a parlar del nostre ofici i es mostrava extremadament lúcid”.

Francesc Vila Rufas, per sempre Cesc, va treballar incansablement tota la seva vida. Interpretava la realitat, a vegades dolorosa, a vegades preciosa, amb mirada sempre poètica i incisiva. El seu llegat és immens, la seva obra, un tresor. Hi ha onze sobres dibuixats per ell que, a més de ser un tresor, expliquen una història d’art i de periodisme i, sobretot, la història d’una amistat.