Solidaritat amb les víctimes, fermesa amb el desarmament
Avui fa 70 anys una bomba nuclear explotava a Nagasaki. Si el llançament sobre Hiroshima era un acte criminal, encara ho era més aquest segon cop: ja es coneixien els terribles efectes de l’arma nuclear. Tots els hibakusha (supervivents) que he conegut expressen una gran comprensió pel passat i estan del tot deslliurats d’ànim de revenja o retret. Només mostren una profunda i sincera preocupació. Que l’horror que van patir serveixi per aprendre que aquells fets mai més poden repetir-se. Si la humanitat va ser capaç d’aquell immens error, que sigui la darrera vegada.
Però el cert és que 70 anys després d’aquelles bombes i del naixement de les Nacions Unides, 67 anys després de la Declaració Universal dels Drets Humans i 47 anys després de la signatura del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), l’amenaça nuclear continua sent una realitat. Les armes atòmiques d’avui tenen una capacitat de destrucció molt superior a les que es van llançar sobre Hiroshima i Nagasaki. Quan Toyofumi Ogura escriu que “Hiroshima, la sisena ciutat més gran del Japó, amb una població de 400.000 persones, havia desaparegut en només tres hores” hem de fer-nos una pregunta: què suposaria, avui, l’ús d’una arma nuclear? La resposta és clara: que la destrucció de què ens parla Ogura seria unes 100 vegades superior. ¿És possible assumir això? ¿És possible gestionar i superar tal nivell de devastació?
No, l’ús d’una arma nuclear, ja sigui conscientment o involuntària, suposaria una catàstrofe humanitària inacceptable. Certament, encara ens cal molt per aprendre a abordar els conflictes d’una manera més positiva i menys destructiva. I desterrar una cultura de violència que només implica pèrdua de vides i vulneracions de drets humans. Però, de totes les armes, aquelles que com a humanitat no ens podem permetre de cap de les maneres són les armes de destrucció massiva i les especialment cruels. Amb l’empenta de la societat civil i l’acompanyament d’organismes internacionals, hem aconseguit posar fi a l’amenaça de les armes biològiques (1972) i químiques (1993), les mines (1997) i les bombes de dispersió (2008). Ara, és urgent i és l’hora de posar fi a les armes nuclears.
Durant molts anys, les potències nuclears han dominat la situació: un TNP que els animava a desarmar-se però no els obligava a un calendari concret, i un món que acceptava el seu (no) lideratge en el desarmament nuclear. Però, altre cop, l’impuls de la societat civil, a través de moltes iniciatives però especialment de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN), amb el suport de diversos estats, permetrà que ben aviat s’iniciï un procés diplomàtic per negociar un tractat de prohibició de les armes nuclears. Per primera vegada en 47 anys, les potències nuclears veuran que si elles no estan per la feina no podran impedir que altres s’hi posin.
Aquests dies veiem moltes mostres de solidaritat amb les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki. Però la tendresa i la solidaritat amb totes aquelles víctimes passa, inevitablement, per la fermesa en la lluita pel desarmament nuclear.