“És mentida que els sords visquin en un món silenciós, a l’associació de sords hi ha uns guirigalls!”

L’Enric és CODA (Child of Deaf Adult), és a dir, fill de pares sords. El seu pare és sord de naixement i la seva mare ho és des dels 14 mesos, a causa d’una meningitis. Ni ell ni els seus tres germans grans -tots oïdors- van percebre que la seva infància fos diferent de la dels altres nens. Però quan d’adult va descobrir l’existència dels CODA, que s’apleguen en una associació internacional, es va adonar que els fills de pares sords compartien anècdotes i experiències similars.

¿M’expliques algunes d’aquestes anècdotes?

Un nen que és a la dutxa i es deixa la tovallola, pot cridar “mama” o “papa”, però jo, com que els pares eren sords, què podia fer? Llançava una sabatilla al mig del passadís perquè ho veiessin i vinguessin. O si era al llit malalt i volia que vinguessin picava a la paret perquè la vibració els alertés. I totes les pel·lícules de la tele que he interpretat als meus pares en llengua de signes: “Aquest és el dolent”, “Ara aquest vol matar l’altre”... Per demanar hora al metge trucàvem els fills, i jo interpretava de forma consecutiva: “Mama, diu que si et va bé demà a les tres”. Ella: “No, millor dimecres”. I jo: “Diu que si pot ser dimecres”. Però quan vaig començar a estudiar per a intèrpret, vam trucar al metge i per primer cop vaig interpretar el que deia la meva mare de forma simultània. Recordo que a l’acabar ella va dir: “És la primera vegada que truco jo per telèfon”.

Com va ser la teva infantesa?

Els CODA, en general, tenim una infància normal, però sí que fem funcions o tenim converses que, per edat, no ens tocarien, com ara fer d’intèrpret amb el metge o estar pendent del teu pare al creuar el carrer perquè si, per exemple, venia una moto gran, ell no la sentia. Hem d’assumir responsabilitats de forma prematura.

¿Sents que, com a CODA, formes part d’una comunitat?

Sí, jo soc trilingüe, la llengua de signes és la meva llengua materna. Els CODA estem molt orgullosos i lluitem per la llengua de signes. Vivim en dos mons, el món sord i el món oïdor. I tenim doble identitat. Jo també em sento una mica sord.

Com és la comunicació amb els teus pares?

Sempre em pregunten com he après a parlar. Però els sords parlen. Una altra cosa és que no usin el so perquè al no sentir-se no es poden automodular el volum de la veu. També em deien: “Quina sort, que els teus pares no et renyen!” I tant que sí, però en lloc de cridar-te amb la veu et criden amb gestos. És com dir que els sords viuen en un món silenciós. És mentida. Al no sentir-hi, són els que arrosseguen les cadires, fan soroll amb la sopa o esternuden fort. A l’associació de sords hi ha uns guirigalls!

¿Els teus pares han patit marginació pel fet de ser sords?

Sí, per petites coses, però aprens a conviure-hi. La principal dificultat és l’accessibilitat a la informació. La meva mare sempre diu: “No entenc per què ens tenen por”. I ho diu perquè si algú la para pel carrer per preguntar-li alguna cosa, ella el primer que fa és dir que és sorda i es toca l’orella, però la persona llavors s’atabala i marxa. Ella també vol participar. Però els oïdors es bloquegen, es posen tensos i es tanquen.

Només he conegut una persona sorda. ¿Sords i oïdors vivim en mons allunyats?

Perquè hi hagués una interacció mixta els oïdors haurien de saber llengua de signes, perquè els sords sí que saben, millor o pitjor, llengua oral. La barrera no la tenen ells, la tenim nosaltres. S’hauria d’ensenyar llengua de signes a les escoles, no costa res.

No totes les persones sordes usen llengua de signes.

No, n’hi ha que usen la llengua oral, i els oralistes no tenen aquesta identitat tan marcada com els sords signants. Ells fa uns anys van deixar de veure’s com a persones amb una discapacitat per veure’s com a persones d’una minoria lingüística i reivindiquen el seu dret que els parlin en llengua de signes. Però alhora és una discapacitat invisible. Tu pots anar al metro al costat d’una persona sorda i no saber-ho.

Tampoc hi ha una llengua de signes universal.

No, perquè la llengua de signes és molt cultural. Per dir tomàquet, els catalans fem el signe de sucar-lo al pa, i això necessita un context. En altres llocs, com que no el suquen, el signe és diferent. Tot i així, s’entendran més un sord mexicà i un de japonès que un japonès i mexicà oïdors. Però també hi ha un sistema internacional de signes, com un esperanto.

¿Els sords fan servir el mòbil?

Els sords i les persones amb discapacitat, en general, són les que més fan servir les noves tecnologies. Quan ningú tenia fax a casa, jo sí. Enviava un fax per dir: “Mama, vindré a dinar”, com si fos un SMS. Consumeixen i aprofiten al màxim les noves tecnologies per suplir les mancances que puguin tenir.

¿Algun consell per comunicar-me amb una persona sorda?

Tant per parlar amb sords signants com amb oralistes, el primer que cal és vocalitzar i parlar una mica més lent. Tampoc cal exagerar, perquè no s’entén. També cal assenyalar i fer gesticulacions i no tenir res a la boca, com un cigarret o un xiclet. I, si cal, paper i boli. Però, sobretot, cal normalitat.