Sorpresa a l’última de Tarantino
EL 1969 NO ES PODRÀ queixar de com l’ha tractat el 2019. Primer va ser el càlid revival de l’ Apol·lo 11 i després va venir Tarantino amb Once upon a time in... Hollywood. Era al cinema, gaudint de la perdurable interpretació de Leonardo DiCaprio i Brad Pitt, sorprès per la inesperada tendresa del film, identificat generacionalment amb la nostàlgia infantil del director per un temps de westerns i detectius en pantalles de blanc i negre, i, de cop, sona la sintonia d’una sèrie i faig un salt de la butaca. Entre tantes com n’hauria pogut triar per servir-nos un tast de l’època, Tarantino es va decidir per una partitura elegant, feta de jazz i de pop, que captura l’encant d’aquells anys. Entenc la tria, perquè aquella sintonia de Mannix és la mateixa que vaig fer sonar a la ràdio quan vam crear l’Alguna pregunta més?
