Sort que la pilota no s’embruta, Diego
"Amb Diego aniria fins a la fi del món, però amb Maradona no faria ni un pas”. Aquesta frase tan significativa la pronuncia el seu preparador físic, Fernando Signorini, al documental d’Asif Kapadia que duu el nom de l’astre i que recull a la perfecció la tragèdia personal sota la construcció devoradora del mite. En la dualitat implacable, Maradona cada cop va ocupar més espai i Diego va anar desapareixent. L’autodestrucció, la malaltia i el conte de la joguina trencada a la màxima expressió. La seva vida feia massa temps que ens feia mal. És com si, d’alguna manera, ja haguéssim fet part del dol.
La metàfora de tot això és Nàpols, on un extraterrestre podria pensar que Maradona feia anys que era mort. La ciutat que va gaudir dels seus millors anys es va quedar suspesa en el temps, negant-se a contemplar la decadència de qui un dia els va fer sentir dignes tot i ser pobres. La nostàlgia pel futbolista-heroi multiplicada als murals de les parets, el Robin Hood de la pilota omnipresent a cada racó. Més enllà de ser un geni inapel·lable, marcat eternament pel Mundial del 86, la seva dimensió sempre estarà lligada a una rebel·lia permanent contra el poder, la significació política que no va tenir por d’abraçar i un carisma sense fre ni càlcul.
Trobo a faltar aquest atreviment genuí en l’elit dels esportistes actuals. No transcendeixen socialment ni ho pretenen. Ja no hi ha Maradones. En l’Olimp del segle XXI, els ídols són milionaris que funcionen com multinacionals prefabricades amb un seguici de caps de premsa, representants i personatges encorbatats de somriure blanquejat. La improvisació els incomoda i no es mullen ni sota l’aigua. Són reis intocables a qui només se’ls coneixen sortides de to quan tenen a veure amb el seu ego. Ja ho deia Michael Jordan: “Republicans buy sneakers, too” (els republicans també compren vambes).
El que em revolta, però, d’aquest mausoleu líric que lloa Maradona amb insistència i sense pausa és com s’està obviant que va ser un masclista rotund i violent, que va maltractar les seves parelles i que, fins i tot, va ser fotografiat amb menors despullades que no estaven precisament berenant llet amb galetes. Tot molt normal. Com ja va passar amb la mort de Kobe Bryant, queda demostrat que qui no té penis val ben poc en el relat grandiloqüent de la història. Sembla més greu esnifar coca que pegar una dona. S’ha de separar l’obra de l’autor, diuen. Doncs mirin, senyors, resulta que ja no cola. Sort que la pilota no s’embruta, Diego.
