Per sota del nostre anhel
L’acte institucional de la Diada és una celebració amb molta cultura i poques armes, les justes perquè la Guàrdia d’Honor dels Mossos les presenti en el moment que hissa la bandera als acords d'El cant de la senyera i es faci realitat, davant els nostres ulls, la dolça majestat que van descriure Millet i Maragall el 1896. Aquest any, Lluís Danés ha tornat a oficiar de mag de la llum, i ha revestit el gòtic del Palau de la Generalitat amb una resplendor sòbria i elegant. Ja fa anys que aquest acte és capaç de fer-me percebre Catalunya com un país construït i fet, que celebra la seva festa nacional serenament, agafant el millor dels seus músics i poetes i sense oblidar-se de l’estat del nostre pobre món. Però aquest 2020 la bandera continua voleiant per sota del nostre anhel, i feia de mal contemplar-la al costat del record per als presos, els exiliats i processats, com si tanta bellesa simbòlica s’hagués quedat atrapada entre les parets del Palau i no pogués impregnar tota la realitat.
