L'altra gran novetat de Soul és la introducció per primera vegada en l'univers Pixar d'un protagonista afroamericà. Conscients de l'espinosa tradició del cinema animat –i especialment Disney– a l'hora de representar els personatges negres, Soul fa un esforç per fugir d'estereotips i basar el personatge en les seves ambicions i frustracions personals, però reflectint-hi a través d'ell la cultura afroamericana, des de la música jazz com a llegat intergeneracional fins a la utilització de la barberia com a espai de socialització masculina. I en un gest que segurament és més cosmètic que res, Soul també té el primer director negre de Pixar, Kemp Powers, que figura com a codirector en lletra més petita que Docter. Powers és un dramaturg que es va incorporar al projecte com a guionista i abans de Soul no tenia experiència en animació. Però és la jugada habitual de Pixar: per a la seva primera pel·lícula amb protagonista femenina (Brave) van tenir una codirectora, i la seva primera pel·lícula amb un protagonista hispà (Coco) va tenir un codirector d'orígens mexicans.
'Soul': una nova meravella de Pixar
La pel·lícula més musical i adulta de l'estudi s'estrena el dia de Nadal a Disney+
'Soul'
(4,5 estrelles)
Direcció: Pete Docter i Kemp Powers. Guió: Pete Docter, Mike Jones i Kemp Powers. 100 min. Estats Units (2020). Animació. Disponible a Disney+ a partir del 25 de desembre
¿Una comèdia metafísica sobre la mort, el jazz i el sentit de la vida? Se li ha de reconèixer a Pixar que pot tenir moments poc inspirats i facturar seqüeles amb el pilot automàtic, però a l'hora de plantejar premisses originals no hi ha ningú amb tant d'atreviment en l'animació comercial moderna. A Soul, la nova meravella de l'estudi, el protagonista mor als cinc minuts i als 25 s'adona que la seva existència no ha tingut sentit i, tanmateix, la pel·lícula es revela finalment com un cant a la vida i, sobretot, a la seva lletra petita: els moments no especialment memorables que donen forma i textura al pas de qualsevol persona per aquest món.
Aquest regal nadalenc –disponible a Disney+ a partir d'aquest divendres també en català– està protagonitzat per Joe Gardner, un pianista i professor d'institut que somia en dedicar-se professionalment al jazz i que, justament el dia que està a punt de fer realitat el seu somni, té un accident i acaba en el Més Abans, una mena de llimbs espirituals on es forgen les personalitats de les noves ànimes abans de ser enviades a la Terra. Delerós de tornar a viure i complir el seu destí somiat, el Joe forma una d'aquelles aliances estranyes però tan habituals al cinema de Pixar (pensem en l'avi i el boy scout d'Up, el nen i el mort de Coco, etc.) amb la 22, una ànima no nata que porta mil·lennis esquivant la possibilitat d'existir.
La relació entre l'artista obsessiu que perd el món de vista i l'ésser metafísic sense ambicions ni objectius permet a la pel·lícula plantejar amb molta naturalitat una dialèctica que contraposa, d'una banda, la idea del propòsit com a motor de sentit de les nostres vides i, de l'altra, la noció de l'existència com a propòsit en si mateix. Tot i la densitat conceptual aparent, el miracle de Pixar és convertir aquest discurs intel·lectual i abstracte en una història vibrant i plena de gags divertidíssims, personatges amb cor i un ritme vertiginós, sobretot en la primera part. Parlar del sentit de la vida no havia sigut mai tan graciós i emocionant. Però en realitat no és la primera vegada que el tema apareix en la filmografia de Pixar. ¿O no és l'oportunitat de fer feliç un nen el que dona sentit a l'existència de les joguines de Toy story? I, tanmateix, la mateixa saga obria la porta a la idea contrària en la decisió transcendental que pren Woody al final de Toy story 4.
Per als pares que s'estiguin preguntant si una pel·lícula amb una sinopsi extreta d'un seminari de filosofia és apta per als més menuts, calma. Soul és potser la pel·lícula menys infantil de Pixar i la que apel·la més explícitament a temes i preocupacions adultes, però a l'estudi saben perfectament com involucrar els nens en la peripècia dels personatges. El seu discurs humanista i empàtic, a més, arriba en el moment perfecte per aixecar els ànims després d'un 2020 per oblidar, tot i que la deriva feel good del film es podria estalviar algun excés motivador com ara la frase final, digna de decorar una tassa de Mr. Wonderful.
Més radical que 'Del revés'
No sorprèn gens trobar al darrere d'aquesta història tan audaç Pete Docter, l'actual director creatiu de Pixar en substitució de John Lasseter –caigut en desgràcia arran d'unes acusacions d'assetjament sexual– i també director de pel·lícules que en el seu moment van representar un salt endavant per a Pixar com Monstres S.A., Up o Del revés, amb la qual Soul comparteix evidents similituds en l'ambició conceptual i el repte de posar en imatges idees abstractes. A Soul, Docter és encara més radical i s'atreveix a dissenyar els gestors del Més Abans –els Jerrys i Terrys– amb una mena de traç picassià o a convertir un moviment de càmera en efecte especial que canvia les veus dels personatges. Però el triomf visual de la pel·lícula és segurament la recreació d'un Nova York extraordinàriament realista i detallat. Vint-i-cinc anys després de Toy story, la capacitat de l'animació digital per acostar-se a la realitat sense perdre la plasticitat i la calidesa del dibuix marca un nou punt d'inflexió amb Soul.
Per a la seva pel·lícula més musical, Pixar ha prescindit per primer cop en molts anys de les partitures solvents de Michael Giacchino i ha apostat per una doble via: els temes de jazz per a les escenes de Nova York escrits per John Batiste i una banda sonora més electrònica i etèria per a la realitat immaterial a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross, molt més còmodes i juganers que en el seu treball simfònic per a Mank. Tant que no costa gaire detectar l'eco de la cançó Hurt de Nine Inch Nails en un dels temes més emotius de Soul, que també inclou un cameo de Cody Chesnut i la utilització més divertida que s'ha fet mai del Subterranean bomesick blues de Bob Dylan.