‘Are Spain (& Catalonia) different?’
Som l’únic país que hem obert abans els bars que les escoles. També hem obert abans les perruqueries que les llibreries i les biblioteques. Després de l’inicial confinament total i necessari, mai vaig veure el perill d’obrir les llibreries: normalment hi ha quatre gats. Menys per Sant Jordi, no recordo haver-hi patit cap angoixa claustrofòbica per excés d’humanitat. La humanitat, en tot cas, hi batega en la lletra impresa. L’ús de guants hauria conjurat perfectament la possible transmissió per la via del paper. I la limitació d’entrada de persones dubto que hagués calgut. En fi.
Però per les nostres latituds sembla que no entenem la cultura com el bé essencial que és. La cerveseta i el pentinat, sí. No tinc res en contra de l’acte social de beure en companyia ni de la pruïja estètica individual, però tinc molt a favor de la necessitat imperiosa de convertir la lectura reposada en una necessitat imperiosa. Per a alguns ja ho és; ho hauria de ser per a molts més. De fet, si haguéssim obert primer les llibreries, més d’un i d’una potser les hauria descobert amb plaer. Ves a saber. Hi ha coses que, quan les proves, ja no pots deixar, com els bons llibres. La qüestió és com fer que més gent caigui en la trampa. ¿Podem fer de la nova era del confinament una oportunitat cultural? Per què no?
Tampoc semblem gaire preocupats, col·lectivament parlant, que les escoles, els instituts, les universitats i els centres d’aprenentatge d’idiomes o del que sigui estiguin tancats. Els nens i joves catalans al final hauran estat mig any sense trepitjar una aula. No és molt greu, això? M’exaspera quan sento que no passa res, que a la tardor ja ho recuperaran, que a casa i amb internet també tenen tot el coneixement a l’abast, i bla, bla, bla. I un rave! T’ho miris com t’ho miris, mig any sense tenir contacte directe amb un mestre o un professor, mig any sense ensenyament presencial (amb tot el que té d’espontaneïtat, d’atzar, d’improvisació creativa, amb les mirades i els gestos, amb les converses de passadís...) és un autèntic daltabaix, en especial per als entorns familiars més desafavorits i per als infants més petits. Però tots hem acceptat amb resignació que els infants estiguin a casa. Som dels primers països que les van tancar i em temo que serem dels últims a reobrir-les, i ja veurem en quines condicions esperpèntiques. Spain (& Catalonia) are different. Distància social de seguretat? Estem fent més gran la distància educacional i cultural respecte a Europa.
És bo que haguem fet de la necessitat virtut per posar-nos al dia amb la digitalització, però no és suficient. Com el teletreball, la teleeducació no ho pot suplir tot. El cinema i la tele no van suposar la fi del teatre: perviu la màgia i l’energia de la presència humana damunt l’escenari. El sexe cibernètic no és com el físic. No podem renunciar a l’experiència de segles d’educació amb aules, pissarres, alumnes que aixequen la mà, diàlegs corals i debats en viu i en directe, com escrivia ahir Jordi Llovet a l’Ara Llegim. Un bon mestre també té molt d’actor, en el millor sentit de la paraula.
Sí, ja ho sé: la prioritat ara és la seguretat sanitària. Cap dubte. Tots hi estem d’acord. Però a partir d’aquí, què? Jo diria que en segon lloc, i en situació de rigorós triple empat, les prioritats són la reactivació econòmica (amb el menjar no s’hi juga), l’educació i la cultura (amb el coneixement, que és sinònim de futur, tampoc s’hi juga) i l’atenció social (l’exclusió és un joc molt perillós). No sabria dir què va primer. En realitat, estem parlant dels pilars de la cohesió social: sanitat, treball, educació i cultura, i lluita contra les desigualtats. Què esperem per reobrir les escoles? Encara que sigui per grups, per torns, amb distància sanitària (que no distància social). Perquè com em diu l’amic Enric Canet, el confinament i les escoles tancades estan eixamplant la distància social, és a dir, l’exclusió social.
