Stan Lee: l’Homer dels còmics

L'editor

Amb només 17 anys, Stanley Martin Lieber es va convertir en assistent de la divisió de còmics de Timely Publications. El 1941 va publicar el seu primer text, un relat curt sobre el Capità Amèrica aparegut al número 3 de Captain America Comics. A partir de llavors va utilitzar el pseudònim pel qual seria conegut, Stan Lee, nom que més tard va adoptar legalment com a seu. Aquell mateix any, Joe Simon i Jack Kirby, creadors, per cert, del Capità Amèrica, van abandonar Timely, i Lee es va convertir en el successor de Simon com a editor interí de l’empresa durant un any. El 1945 va tornar a ocupar el càrrec d’editor, una tasca que no va abandonar fins al 1972.

L’editor, en el món editorial anglosaxó, no és qui publica (que seria el publisher ) sinó la persona que s’encarrega de tenir idees per crear sèries i personatges i el responsable del seguiment i els continguts de les publicacions. Aquí cal dir, per evitar confusions, que Timely es reconvertiria l’any 1951 en Atlas Comics, i tornaria a canviar de nom oficial per passar-se a dir Marvel Comics el 1961.

Lee va estar al capdavant com a editor en una etapa complexa, ja que el distribuïdor dels comic books d’Atlas era Independent News, empresa propietat de National Periodical Publications, o sigui, DC Comics, la competència de Marvel. National va restringir el nombre de novetats mensuals a Atlas, fins que Martin Goodman els va pressionar perquè els deixessin ampliar la seva línia de tebeos, cosa que va aconseguir el 1968, l’any que va començar l’anomenada “expansió Marvel”.

Stan Lee va editar moltes de les col·leccions de Timley-Atlas-Marvel fins a l’any 1972, quan va succeir Martin Goodman com a publisher, o sigui, director editorial. Fins a l’any 1996 la seva responsabilitat era decidir i supervisar pràcticament tots els títols que es publicaven a Marvel Comics, a més de controlar l’expansió de l’editorial.

El guionista

El primer guió publicat per Stan Lee va ser una historieta de complement dibuixada per Charles Nicholas i apareguda al número 5 de Captain America Comics (1941). No va tardar a crear nous personatges, com Destroyer, Jack Frost o Father Time, tots ells l’any 1941. Entre el 1942 i el 1945, Lee va servir a l’exèrcit nord-americà, bàsicament als Signal Corps, escrivint manuals, documentals i algunes historietes. Durant aquell període no va deixar d’enviar a l’editorial els guions de les seves col·leccions.

Al llarg de la dècada dels anys cinquanta (per a Timely i Atlas) va escriure centenars de guions dels gèneres més variats: romàntic ( Love Romances ), western ( Rawhide Kid ), humor ( Chili), ciència-ficció ( Amazing Fantasy, World of Fantasy ) o terror i suspens ( Creatures on the Loose ). Fins i tot, i amb el dibuixant Don DeCarlo, va realitzar una tira de premsa, Willie Lumpkin, entre el 1959 i el 1961.

Tot va canviar l’any 1961. Aleshores la indústria del comic book no passava pel seu millor moment, entre altres raons perquè la censura del Comics Code va constrènyer els continguts. DC Comics, l’any 1956, va iniciar una renovació dels superherois amb personatges com Flash, primer, i la creació de la Lliga de la Justícia, després, i tot i que Lee estava a punt de llançar la tovallola com a creador, va pensar que era el moment de fer una mena de tour de force i aprofitar totes les possibilitats. Així, juntament amb Jack Kirby, va crear Fantastic Four, una nova col·lecció amb superherois diferents, que va sortir als quioscos el novembre del 1961. Lee i Kirby formaven una bona parella artística, i l’èxit dels 4 Fantàstics els va animar a concebre altres personatges, com Hulk o Thor, apareguts l’any 1962. El mateix any que va néixer un superheroi que es convertiria en una de les primeres icones de Marvel: Spiderman, cocreat amb Steve Ditko.

El mètode Marvel

A partir d’aquí i fins a l’any 1966, Stan Lee es converteix en una veritable màquina de crear nous herois, tots molt populars. Amb Jack Kirby crea Iron Man, X-Men, els Inhumans, els Venjadors, Estela Plateada o Pantera Negra, o dolents de la categoria de Doctor Muerte, Octopus, Magneto, Duende Verde o Galactus; amb Steve Ditko dona vida al Doctor Extraño, i amb Bill Everett a Daredevil, entre molts altres. L’era Marvel havia començat i era imparable.

Lee treballava d’una manera molt particular amb els seus dibuixants; és el que es coneix com el mètode Marvel. Primer es reunien per parlar del que volien fer, concebre els personatges i marcar les seves principals directrius; després Lee escrivia el desenvolupament general de la història, descrivint-ne els fets principals. El dibuixant, amb aquest text, desenvolupava la historieta en vinyetes, pàgina a pàgina. Lee rebia els originals i escrivia tots els textos i els diàlegs. Aquest intercanvi d’idees va fer que en alguns casos fos el dibuixant qui, en realitat, donava vida a nous personatges, que després Lee recollia i desenvolupava.

Stan Lee va escriure guions d’aquests personatges i de molts altres fins a l’any 1971, quan, a causa de les seves obligacions com a director editorial, va reduir la seva tasca com a guionista, que no va abandonar mai. De fet, va destacar pels guions de tres aventures d’Estela Plateada molt celebrades: El día del juicio (amb John Buscema, 1988), Parábola (amb Moebius, 1988-1989) i The Enslavers (amb Keith Pollard, 1990). Cal no oblidar, a més, que Lee va escriure les tires de premsa (diàries i dominicals) de The Amazing Spider-Man entre el 1977 i el 2018, amb dibuixants com John Romita Sr., Fred Kida o Larry Lieber. Més enllà dels personatges de Marvel, Lee va col·laborar amb DC Comics, la Distingida Competència, en la col·lecció Just Imagine Stan Lee Creating... (2001-2002), en què recrea els orígens d’alguns dels personatges més populars de DC, com Superman, Batman, Wonder Woman, Flash o Aquaman.

El divulgador

Stan Lee ha sigut, segurament, el millor publicista de Marvel. No ja per les seves tasques com a editor, director editorial o guionista, sinó també per la divulgació que va fer de l’esperit i els continguts dels productes d’aquesta editorial. El 1965 es va crear per als comic books de Marvel la secció Bullpen Bulletins, una pàgina en què s’oferien notícies de l’activitat editorial i dels seus autors, així com el llistat de totes les novetats mensuals. Allà va néixer la columna Stan Lee’s Soapbox, a partir de la qual Lee va saber contactar amb els lectors com si fos un més, amb un llenguatge directe i aclaridor, parlant-los de tu a tu, cosa que li permetia guanyar-se la seva confiança. Va ser allà on va aparèixer un dels seus famosos afegitons, “ Excelsior! ”, una de les expressions que va fer famoses, com “ Nuff Said! ”, “ True Believer ” o “ Make Mine Marvel! ”.

A partir, sobretot, dels primers anys setanta, Stan Lee, com a director editorial de Marvel, portaria una intensa activitat com a conferenciant, present tant en salons i jornades de còmics con en llibreries especialitzades i universitats. La seva facilitat de paraula, passió i expressivitat, que ja havia demostrat a Stan Lee’s Soapbox, es van tornar a evidenciar en directe.

L'home multimèdia

Els anys 1977 i 1978 CBS va produir dues sèries televisives amb actors de carn i ossos basades en personatges de Marvel: The amazing Spider-Man i The incredible Hulk. La segona va gaudir d’un èxit important, i el 1981 Stan Lee es va traslladar a Califòrnia per encarregar-se de la producció de noves sèries de televisió i llargmetratges inspirats en els superherois de Marvel. El seu nom apareix com a productor executiu, per exemple, en sèries televisives d’animació ( Los 4 Fantásticos, Iron Man, X-Men, Los Vengadores, Spiderman, Wolverine ) i d’acció real ( Jessica Jones, Agentes de S.H.I.E.L.D., Legión, Daredevil, Los elegidos ). Pel que fa al cinema, la seva funció com a productor va començar amb Capitán América (1990), per continuar amb Blade (1998) i amb tots els llargmetratges de personatges Marvel fins a l’any 2019.

Lee va fer cameos en pràcticament totes aquestes pel·lícules, però en realitat va aparèixer per primera vegada a la gran pantalla a El juicio del increíble Hulk (Bill Bixby, 1989). També va fer petites aparicions a La misteriosa ambulància (Larry Cohen, 1990), Mallrats (Kevin Smith, 1995) o en una adaptació d’una saga de DC Comics, Teen Titans Go! La película (Aaron Horvarth i Perter Rida Michail, 2018). I no oblidem la seva presència en un capítol de la tercera temporada de Big Bang theory, compartint espai amb el sempre esgotador Sheldon Cooper.

Però Stan Lee també va crear diverses empreses multimèdia. Per exemple, l’any 1998 es va associar amb Peter Paul per fundar Stan Lee Media, un estudi de producció, creació i màrqueting de personatges superheroics per a internet, una empresa que va entrar en bancarrota l’any 2001. Aquell mateix any va crear POW! Entertainment, amb l’objectiu de produir pel·lícules, sèries i videojocs, i que destacava per la sèrie televisiva per a adults Stripperella. L’any 2012 va fundar el canal de YouTube Stan Lee’s World of Heroes.

Stan Lee i el Comics Code

L’Amèrica del Nord de finals dels anys quaranta estava carregada. Les tensions postbèl·liques amb el bloc comunista van generar la Guerra Freda. El febrer del 1950 el senador republicà Joseph McCarthy va denunciar una conspiració comunista, primer al departament d’Estat, després en el cinema. Començava la persecució coneguda com a Caça de Bruixes. Gairebé al mateix temps diversos articles de premsa denunciaven la mala influència dels comic books en les ments dels delinqüents juvenils; hi va haver fogueres de còmics i fins i tot el subcomitè del Senat del país s’hi va ficar. El 1954, el psiquiatre Fredric Wertham va publicar el llibre La seducció de l’innocent, en el qual recollia exemples d’aquella mala influència per a la joventut.

La indústria va reaccionar, i aquell mateix 1954 (fa, per tant, 65 anys) la Comics Magazine Association of America va crear un codi de censura, el Comics Code, amb unes normes de continguts molt restrictives. La revisió dels còmics es reflectia en un segell que tots els comic books hauvien de dur en portada. Però el 1971 Stan Lee va tornar a canviar la indústria del còmic, i ho va fer amb la famosa trilogia de les drogues, formada pels números 96 a 98 de The Amazing Spider-Man. En realitat es tractava d’una petició del departament de Salut, Educació i Benestar, que requeria a Marvel una història en la qual es denunciés el perill que suposaven les drogues. La proposta va suposar el xoc frontal de l’editorial amb els censors del Comics Code. Stan Lee va prioritzar el seu missatge antidroga i va publicar aquell arc argumental sense el consentiment necessari ni el segell pertinent del Comics Code. Una decisió que va canviar la història del mitjà i que va motivar canvis en la legislació. A poc a poc les editorials van abandonar el segell (Marvel el 2001, DC Comics el 2011), fins al moment actual, en què aquest trist segell censor ja és història.

De tot això, i de la història del comic book a partir de la Revolució Marvel del 1961, tracta l’exposició que el Barcelona Comics 37 dedica a aquest gran dels còmics: Stan Lee, l’Homer de la historieta.