Just després de fer l’amor, la Monica comença a vestir-se i en Jesse, encara nu i estirat sobre el llit, agafa un còmic i es posa a llegir-lo. Ella li pregunta què és i ell li explica que és una aventura de l’Estela Platejada, “un friki espacial perdut a la recerca de l’amor” que té un problema seriós amb la seva nòvia perquè estan atrapats en dues galàxies diferents. I llegeixen plegats uns quants diàlegs de les seves pàgines:
-Encara que l’infinit em reclama, he de deixar enrere el meu cor. No hi ha hagut ni hi haurà mai cap altra igual que tu.
-Si has de marxar, marxem junts!
-No diguis res més. No pot ser. On es dirigeix l’Estela Platejada ho ha de fer sol. He vist néixer els planetes i morir els mons. He vist desplomar-se galàxies i sorgir nous astres. Però a cada nova estrella, a cada sol, veig el teu rostre.
Ella, conscient que la relació amb en Jesse és complicada, destaca com són de tristes les vides dels dos personatges:
-Per què ha de marxar sol?
-És una llarga història.
Una llarga història, en efecte. És llarga, intensa i bonica la història que s’endevina darrere d’aquesta porció del film Viure sense alè (1983), el fantàstic remake que Jim McBride va dirigir del plusquamperfecte Al final de l’escapada (1959), de Jean-Luc Godard. Al Jesse de Richard Gere l’apassiona l’Estela Platejada, un dels personatges més poètics, romàntics i fatalistes de Marvel. S’hi projecta, s’hi emmiralla, li serveix com a guia vital i espiritual, com a brúixola per inspirar-se i mirar de redreçar el seu cap de trons. M’encanta trobar i conservar a la memòria instants cinèfils d’aquesta mena, instants en què el cinema dialoga amb autenticitat i naturalitat amb altres arts. En aquest cas amb el còmic, i concretament amb Marvel, i encara més concretament amb Stan Lee, el pare d’Estela Platejada i de tants personatges com Spiderman, Hulk, els 4 Fantàstics, els X-Men, Daredevil, Thor, Iron Man...
El gran Lee ha mort a principis d’aquesta setmana i ens ha deixat un llegat creatiu immens, inabastable. Una bestiesa de llegat, vaja, que es projecta en el cinema amb força torrencial transcendint els límits, sempre vaporosos i permeables de la vinyeta, per fer-li l’abraçada de l’os al discurs fílmic, tantes vegades amatent a l’adaptació literària com si fos la gallina dels ous d’or. O resant perquè ho sigui.
Podríem mencionar la saga dels X-Men, la dels Venjadors, la de Spiderman, les aventures de Thor o d’Iron Man. O les del Doctor Estrany, potser les més divertides. Però em venia de gust rescatar de la memòria el precís instant que inaugura aquestes línies. Crec que és el que em va fer adonar per primera vegada de la importància -que buida i inexacta sona aquesta paraula- del còmic com a espai de refugi, d’inspiració, de summa creativitat, de confusió entre realitat i ficció. Beneïda confusió que ens salva, a cada instant, dels horrors del món de merda en què vivim. I beneït Stan Lee, demiürg, artista incomparable. El seu somni de joventut era escriure la gran novel·la americana. Va ser el pare d’un grapat d’éssers fantàstics: “A cada nova estrella, a cada sol, veig el teu rostre”.