Stephin Merritt: "Abans pensava que si feia un concert horrible volia dir que també era una persona horrible"

BarcelonaA Stephin Merritt li agrada escriure cançons curtes i incloure-les en discos breus. Només ha fet una excepció durant la seva trajectòria de 25 anys: va ser el 1999, quan amb els Magnetic Fields –el seu grup més conegut– va publicar el triple disc '69 love songs', una de les obres mestres del pop contemporani en què el nord-americà va composar tres hores de música i lletra centrada a disseccionar, amb imaginació i talent, totes les cares de l’amor. Nascut el 1965, Merritt ha publicat deu discos amb els Magnetic Fields i el llibre de poesia '101 two-letter words' –que ha presentat al festival Primera Persona–, però té quatre grups més: el tercet de synth-pop Future Bible Heroes, el grup on només canten artistes convidats, The Sixths i els Gothic Archies, que fan música de lletres llòbregues. Tots els projectes –també els musicals que ha composat– destaquen pels arranjaments imprevisibles i per la gran imaginació de les lletres. Conegut pel seu laconisme i brevetat expressiva, Merritt no ha fet una excepció amb l'ARA, a qui ha atès reclinat en un enorme coixí a l'Arxiu del CCCB.

He passat mitja vida escoltant la teva música. Des dels 16 anys. I ara en tinc 32.

Ahà. Jo he estat publicant discos des de fa 25 anys i ara en tinc 50. He estat escoltant els mateixos discos la meitat de la meva vida, també.

He llegit que el disc del qual et més orgullós és 'Distant plastic trees' (1991), el primer. És veritat, o és una 'boutade'?

No recordo el context en què ho vaig dir, però el primer disc va ser la fita més important, perquè abans d'allò l'únic que feia era seure tot sol a la meva habitació composant cançons per a mi mateix.

Eren un repte més gran, aquests discos, que els que publiques ara?

Cada nou disc representa una nova llista de problemes. El resultat final és la solució a tots aquests problemes que tinc. Tots els discos són igual de difícils. 'Distant plastic trees' tenia la dificultat afegida que mai abans m'havia enfrontat a res similar. No sabia que mai arribaria a publicar res, però me'n vaig sortir.

Ni a 'Distant plastic trees' (1991) ni a 'The wayward bus' (1992) cantaves.

Exacte.

Per què vas canviar d'opinió?

Al principi era un cantant terrible. Ara sóc una mica millor, res de l'altre món, però llavors era simplement terrible.

Susan Anway cantava.

Sí. Durant aquells anys vaig anar millorant. No hauria cantat si la Susan no hagués deixat el grup. Va tenir problemes amb el seu marit i es va esfumar perquè era indispensable, almenys per a ella.

La primera cançó que vas cantar va ser 'Lonely highway', a 'The charm of the highway strip' (1994)?

No. Va ser 'Young and insane', de l'EP 'The house of tomorrow'.

Com van reaccionar els vostres seguidors?

No fèiem concerts, així que no sabia com podien reaccionar. No ens comunicàvem amb els seguidors. Literalment parlant era així. [riu] No coneixia ningú que tingués cap dels meus discos i ningú a qui n'hi haguessin regalat cap. Fèiem mil còpies de cada disc, i vam anar creixent a poc a poc. Amb 'Get lost' (1995) vam arribar a les 5.000 còpies.

Quan vau decidir canviar i començar a tocar en directe?

Um... Diria que va ser després de l'EP 'House of tomorrow', però vam fer pocs concerts. Odiava tocar en directe, i encara ara ho passo malament. En aquells moments em semblava horrible.

Has canviat d'opinió durant els últims 20 anys?

Sí. Ara, en cas que faci un concert horrible, sé que no és gran cosa. No m'arruinarà la vida.

Però a la dècada dels 90 sí que ho pensaves.

Abans pensava que si feia un concert horrible volia dir que també era una persona horrible. [riu] Però no és així.

Si tornem fins al segon disc, 'The wayward bus', hi trobem algunes cançons, com ara 'Tokyo a go-go', en què veiem que t'agrada imaginar històries. En aquest cas concret inventaves una història d'espies.

Vaig imaginar una pel·lícula de James Bond dels anys 60 o qualsevol dels succedanis d'espies de l'època, com ara 'Danger Diabolik'.

No és fàcil trobar autors de cançons que siguin tan imaginatius com tu.

M'agradaria ser imaginatiu, però el que faig és escriure cançons com si fossin pel·lícules. Potser això vol dir tenir imaginació. Per mi representa una vocació documental.

Documental però a partir de ficcions.

Exacte. La meva mare creu que tot, absolutament tot és ficció. Jo no vaig tan enllà: per mi, una part important de les coses que passen al nostre món són ficció.

La ficció ha estat important fins i tot a l'hora de batejar el teu grup, 'Els camps magnètics', d'André Breton i Philippe Soupault.

Sí! [riu] Hi ha gent que pensa que el nom ve de Jean-Michel Jarre, però en aquells moments només li havia escoltat 'Oxygen'. André Breton ha inspirat dos dels meus grups. El primer va ser els anys d'institut i es deia The Zinnias. Vaig descobrir aquesta paraula en un dels seus poemes, que deia «els teus ulls de color vermell zínnia» [la zínnia és una flor]. 'Zínnia' és una paraula que m'agrada. També m'agrada trobar noms de cançons que comencin per lletres singulars, com ara la zeta o la q.

A '69 love songs' hi ha la cançó «Zebra». I a 'Distortion' (2008), «Xavier says».

Podria haver posat Javier, però era més divertit provar Xavier. Als Estats Units és més comú el nom Javier que Xavier. N'he conegut algun, de Xavier, i són gent singular.

El teu nom també és singular.

Sí. Em faig dir Stephin.

Tornant a la dècada dels 90, abans comentaves que no fèieu concerts i que veníeu molt pocs discos. Suposo que sobreviure et devia ser complicat.

Sobreviure fent de músic als Estats Units és complicat sempre que no s'arribi a un èxit comercial notable. He gravat música que podria ser comercial en un altre lloc i un altre temps, però de moment no he arribat mai a les llistes de més venuts.

La teva vida, però, va canviar amb '69 love songs'.

Sí. Des de llavors he pogut sobreviure més o menys bé. El que em va canviar la vida va ser la versió que Peter Gabriel va fer de 'The book of love' el 2003. Llavors vaig poder comprar-me una casa –o almenys pagar-ne l'entrada. La versió de Gabriel va sortir a la banda sonora de la pel·lícula 'Shall we dance', amb Richard Gere, Susan Sarandon i Jennifer Lopez. De cop i volta una cançó meva va començar a sonar en casaments, encara que no va ser gràcies a la versió de '69 love songs'. L'any passat se'n va fer una altra versió, però no recordo el nom del cantant [Gavin James]. Va entrar al top 40 de dos països europeus, Bèlgica i Països Baixos.

El triple disc '69 love songs' n'havia d'incloure 100, en un primer moment.

La meva idea original era que fossin 100 cançons d'amor cantades per quatre 'drag queens'. L'ambientació de l'espectacle seria de cabaret. Després de pensar-hi uns quants minuts em va semblar que era necessari rebaixar les meves expectatives fins a 69, un nombre ben explícit. El meu error va ser concebre el projecte a partir de l'anunci que imaginava: jo veia el número 100 gegant estampat sobre un home musculat i, a sota, i en cursiva, «cançons d'amor». Abans de fer aprendre les cançons a les drags havia d'escriure-les, i m'hi vaig posar.

Va ser un disc molt aclamat a l'època. N'ets conscient, de la repercussió que va tenir?

Va ser molt important per a mi. Seria difícil imaginar-me com d'important era pels altres. A mi em va canviar la vida.

El disc va arribar fins a l'institut on jo estudiava llavors. Tenia un professor de sociologia que em va gravar una cinta amb 45 de les 69 cançons i em va dir que si m'agradava que me'n comprés els discos.

Ah, si? [Riu] Eren les 45 primeres cançons, o eren una tria?

Eren una tria.

Ah. Quina mena de música escoltaves, llavors?

No tenia accés a gaire música.

No escoltaves la ràdio?

Sí, però els èxits de l'època no eren exactament les teves cançons.

Tampoc no ho són ara [riu]. Ni ara ni el 1999. Aquell any va ser difícil per a la música. Va ser un any de transició. No va triomfar un estil com el grunge ni va aparèixer cap 'boy band' d'èxit. Va ser una cruïlla.

Què escoltaves, mentre composaves el disc?

Passava la meitat del dia en un bar-restaurant irlandès de l'East Village que es diu Saint Dymphna's. A la nit caminava unes quantes illes de cases i em ficava al Dick's Bar, que ja no existeix. Passava vuit hores a un lloc i vuit hores a l'altre. La música que escoltava era la que sonava a aquells locals. Al Saint Dymphna's posaven molta música anglesa i irlandesa: U2, Van Morrison, David Gray... i una cançó de Cornershop.

'Brimful of Asha'?

Sí, exacte! La posaven constantment.

I al Dick's Bar què escoltaves?

Tenien una 'jukebox' magnífica amb molta música dels 80 que desconeixia, com ara 'Another Girl, Another Planet', de The Only Ones.

Podria ser el títol d'una cançó dels Future Bible Heroes.

Sí, exacte!

Amb els Future Bible Heroes homenatgeu sovint la ciència-ficció i el cinema fantàstic.

He llegit molta ciència-ficció, però costa que aparegui a les lletres de les meves cançons. Potser el que ha sortit amb més freqüència és J.G. Ballard, tot i que he d'admetre que surt a les cançons de molts dels músics que m'agraden. Sense Ballard ni Burroughs, la 'new wave' no existiria. No hi hauria ni John Foxx ni Gary Numan, ni tampoc el David Bowie de la dècada dels 70, el que comença amb 'Diamond Dogs' (1974) i arriba fins a 'Scary Monsters' (1980).

Em podries explicar com i quan vas decidir dividir la teva producció en Magnetic Fields, Future Bible Heroes, Gothic Archies i The Sixths?

Amb els Magnetic Fields busco una varietat d'aproximacions musicals notable, però aquestes aproximacions no són infinites. M'agrada experimentar per altres bandes, com ara amb The Sixths, que té la particularitat que cada cançó és cantada per un convidat. Això no ho podria fer amb els Magnetic Fields. Seria com aquells discos idiotes en què Prince canta una cançó i tota la resta no val res.

Has publicat tres discos també amb els Future Bible Heroes, 'Memories of love' (1997), 'Eternal Youth' (2002) i 'Partygoing' (2013).

Els Future Bible Heroes treballem de la manera següent: en Chris Ewan s'ocupa de la música, jo escric les lletres i la Claudia Gonson canta (tot i que de vegades també canto jo). Potser en el quart disc només canto jo.

Hi haurà quart disc?

No ho sé. Ara mateix estic treballant en l'onzè disc de Magnetic Fields, que sortirà l'any que ve si no hi ha cap problema... Potser abans de fer un nou disc amb Future Bible Heroes en faig un amb Gothic Archies.

Per què et vas inventar els Gothic Archies?

Perquè hi ha una part gòtica en mi que vull explorar sense que entri als Magnetic Fields. Els Gothic Archies mostren aquesta vena, que s'explicita sobretot a les lletres. Si cantes sobre conillets obesos no pots ser gòtic. A Barcelona tot el que he vist és gòtic: és ple d'edificis que tenen segles d'història! Tinc una sensació semblant que quan estic a Londres. La història és a tot arreu.

De vegades pot ser un al·licient i de vegades una llosa. En quin sentit la tradició musical nord-americana t'ha ajudat o t'ho ha posat difícil?

La meva tradició musical és la 'new wave' anglesa. Les meves arrels arrenquen el 1981.

Tot i que hagis parlat de Cole Porter i d'Irving Berlin com a influències i que hagis fet algun disc de folk, com 'Realism'.

Sí [riu]. La meva mare va tocar en un grup de folk-rock i a mi, per exemple, m'agraden molt els discos de finals de la dècada dels 60 de Judy Collins. M'agrada perquè potser volia demostrar que era capaç de fer el seu 'Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band'. Voldria recuperar aquest esperit.

Quin camí prendrà el proper disc de Magnetic Fields?

No t'ho puc dir. L'any que ve ho sabràs. No puc avançar-te el que diré a les entrevistes del proper disc! [Riu]

Tornem a viatjar cap enrere en el temps. El 2004, cinc anys després de '69 love songs' vas publicar 'I'. S'havien creat unes grans expectatives però te'n vas sortir.

Cal esquivar tot el que pugui suposar una competència per a tu mateix. Vaig voler fer el mateix que Fleetwood Mac amb 'Tusk' (1979): no van seguir el mateix camí que amb 'Rumours' (1977). Em vaig apartar del camí de '69 love songs' i vaig buscar una nova direcció. Podríem dir que em vaig allunyar del 'blockbuster', encara que '69 love songs' mai ho va ser.

Quines són les teves cançons preferides del disc?

No tinc cançons preferides. De fet, tothom que té tingui més de dotze anys no té res preferit. Les preferències són una convenció.

Vas viure a Los Angeles durant un temps, on vas escriure 'California girls', un retrat demolidor de les noies californianes.

Hi vaig viure sis anys però vaig acabar tornant-hi: volava d'una punta a l'altra dels Estats Units massa sovint, i no m'agrada. Vaig acabar tornant a Nova York, però ara visc a l''upstate', a dues hores de Manhattan. Tinc una casa de tres pisos a l''upstate' i un apartament de 30 m2 a Manhattan.

A Manhattan no està malament.

És una dimensió respectable.

Treballes a la casa de l''upstate'?

Allà hi tinc l'estudi de gravació, però les cançons les escric sobretot a Manhattan. A Manhattan sóc més productiu.

No ha canviat el teu mètode creatiu al llarg dels anys?

No. M'instal·lo en un bar amb una llibreta i un bolígraf i escric cançons.

Amb el telèfon mòbil encès o apagat?

Durant un temps vaig imposar-me la norma d'apagar el telèfon a les 9 del vespre, però ho vaig deixar córrer. Quan penso el títol per a una nova cançó, abans de donar-lo per bo l'he de buscar a Google. Imagina't que algú ja hagi escrit una cançó amb aquest títol l'any passat! Seria terrible repetir-la. Si penso alguna cosa divertida resulta que ja hi ha pensat abans algú com Waylon Jennings i ha format part del top 40 i tothom pensaria que l'estic copiant. El telèfon mòbil m'ho ha posat més difícil, a l'hora de concentrar-me i escriure cançons.