Una suite per viure la guerra

L’abril del 1975 desenes de joves vestits de negre amb braçalets vermells al braç van entrar corrent al rebedor de l’Hotel Continental i van obligar els treballadors a posar-se de cara a la paret amb els braços alçats. Pujant de dos en dos els graons, van anar directes a la segona planta, on van entrar a dues habitacions en què van remenar els papers que van trobar, desordenats sobre escriptoris solitaris. El Front Nacional d’Alliberament del Vietnam, el Vietcong, havia guanyat la guerra i havia ocupat Saigon, i les tropes liderades per Ho Chi Minh van fer-se seus ràpidament els edificis on fins pocs dies abans penjava la bandera nord-americana. A l’Hotel Continental diferents mitjans de comunicació, com les revistes Newsweek i Time, hi tenien redaccions permanents. Però quan els comunistes hi van entrar ja no hi van trobar res de valor. Els nord-americans havien marxat deixant enrere alguns dels seus aliats, que van quedar sols i exposats a les represàlies dels guanyadors de la guerra. Alguns treballadors de l’Hotel Continental, de fet, van ser empresonats.

Un hotel de novel·la

Situat just davant de la vella Òpera de Saigon, l’Hotel Continental va ser un dels feus on feien nit diverses generacions de periodistes que buscaven fortuna cobrint les guerres de la zona, tant la primera, entre els francesos i els vietnamites, com la segona, entre vietnamites i nord-americans. A pocs metres del Continental s’aixeca un altre hotel, el Caravelle, que va ser l’escollit pels periodistes joves nord-americans als anys70, però l’Hotel Continental era diferent. Era el refugi ideal per a aquells periodistes que tenien la capacitat d’informar d’una guerra i gaudir després de bons còctels en bars d’hotels de luxe. Era l’hotel de la vella guàrdia, més addicta a l’elegància que els joves de cabells llargs que fumaven marihuana al Caravelle. Un d’ells va ser l’encarregat de fer famós el Continental, que a partir del 1975 va estar tancat durant molts anys. Va reobrir als anys 90 per rebre turistes atrets, en part, pels llibres de Graham Greene.

Elegància britànica

Greene, que havia treballat per als serveis secrets britànics, va ser un dels pares de les novel·les d’espies, i va viatjar amunt i avall del planeta en plena Guerra Freda explicant una realitat que després li servia per imaginar relats que consumien amb passió milions de lectors. Al Continental, de fet, hi va escriure bona part d’un dels seus llibres més coneguts, L’americà tranquil. Aquesta novel·la té algunes escenes que passen en aquest hotel, construït el 1880 per Pierre Cazeau per acollir viatgers francesos quan París manava a la regió. Als anys 30 l’hotel va ser comprat per Mathieu Francini, un empresari cors que havia fet diners amb el crim organitzat a la seva illa natal. El fill de Francini seria l’encarregat de gestionar l’hotel fins al 1975, quan va fugir arran del triomf comunista. Així es va acabar una època daurada per al Continental, en què per les seves cambres havien passat personatges com l’escriptor André Malraux, futur ministre de Cultura francès, que des de l’hotel va escriure articles en què defensava el dret dels vietnamites d’alliberar-se del domini francès.

Bombes i copes

Malraux va protagonitzar baralles sonades al bar de l’establiment amb treballadors del poder colonial francès; el mateix bar on anys més tard arribaria Graham Greene, que va passar llargs períodes a l’hotel, sempre a l’habitació 214. En l’actualitat els racons preferits de Greene han desaparegut, tot i que les habitacions segueixen igual. El bar de la planta baixa on es reunien els corresponsals de guerra va ser tancat i, amb la reforma dels anys 90, la terrassa va ser tapada amb vidrieres. Aquesta terrassa era molt popular, ja que servia per contemplar amb un whisky a la mà com els bombarders llançaven projectils als afores de la ciutat. Greene recordava haver vist com al carrer, just davant de l’hotel, esclataven bombes i sonaven trets. I ell s’ho mirava, relaxat, i ho explicava amb aquella flegma tan britànica que tenia.