Władysław Osik: “A l’escola vaig saber que havia nascut a Auschwitz”

BerlínWładysław Osik va néixer al camp d’Auschwitz-Birkenau. S’ha desplaçat aquesta setmana en tren a Berlín des de Legionowo, al nord de Varsòvia, on viu, per assistir a la inauguració d’una exposició sobre nens que van néixer al camp. Aquest dilluns tornarà a ser a l’antic camp, situat a gairebé quatre hores i mitja de casa seva. Vol ser-hi pel 75è aniversari de l’alliberament del camp. El Władysław, polonès no jueu, tenia llavors un any i set mesos. La seva família vivia al que ara és un districte de Varsòvia: amb Polònia ocupada pels alemanys nazis, el seu pare va ser detingut i enviat a fer treballs forçats a Alemanya. Va aconseguir escapar-se i tornar a Rembertów.

¿Els seus quatre germans ja havien nascut aleshores?

Sí, jo soc l’únic que va néixer a Auschwitz. Els meus pares i germans van marxar llavors 250 quilòmetres lluny de casa, cap a l’est de Polònia, pensant que hi estarien segurs. Però justament la zona a prop de Lublín va ser l’anomenada del “govern general”. Hi van executar molta gent, potser coneix la rotonda de Zamość [fortificació que els nazis van fer servir com a camp d’extermini]... Hi van arrestar la meva família i la van distribuir en diferents transports. Als meus germans els van portar amb pagesos, amb els que van créixer i només ens vam retrobar anys més tard. El desembre del 1942 van deportar els meus pares al camp d’Auschwitz, on els van separar. La meva mare ja estava embarassada. El 1991 ens vam assabentar que el meu pare havia mort al camp suposadament d’un atac de cor el febrer del 1943.

Vostè va néixer el 17 de juliol del 1943. Fins al maig del 1943 els nazis mataven automàticament qualsevol nadó acabat de néixer, fos o no fos jueu. A partir de llavors, les SS van “tolerar” els nadons no jueus, però fins a l’octubre del 1944 van seguir matant els nounats jueus.

Sí, vaig tenir sort. Quan la meva mare va arribar al camp li van tatuar el número 27.001 i la van enviar a fer treballs forçats a la barraca que anomenaven Canadà. S’hi estava calent, no havia d’estar tant a la intempèrie. L’obligaven a revisar les maletes i pertinences dels deportats i destriar els objectes bons i de valor, que després es repartirien entre els oficials de les SS o la població alemanya.

L’autor Alwin Meyer, que s’ha dedicat a recopilar històries i a retrobar nens nascuts a Auschwitz-Birkenau, ha dit que no coneix cap altre nadó que hi hagi sobreviscut tant de temps com vostè. Normalment els nadons no jueus morien amb quatre o cinc mesos de vida per les males condicions al camp. Què creu que va contribuir a fer que vostè sobrevisqués?

Sé que moltes dones, una de l’antiga Iugoslàvia, algunes de la Unió Soviètica, van ajudar molt la meva mare i que una metgessa polonesa, la Dra. Jauwna, la va assistir durant el part. Sé que em va donar el pit i que possiblement això em va salvar, i que també donava el pit a altres nadons. A vegades no anava a treballar a la Canadà per estar amb mi i la castigaven a donar-me de mamar a fora, en ple dur hivern polonès. Com a bolquers, la mare utilitzava qualsevol drap que trobava, que després rentava i es col·locava al voltant del cos perquè s’eixugués. Dins de les barraques hi feia un fred humit i no s’haurien eixugat. Això l’hi va explicar a la meva dona.

Què li va explicar la seva mare a vostè sobre l’experiència al camp?

Sincerament, gairebé no en vam parlar. Li feia massa mal, penso. I potser va ser culpa meva per no haver-li fet més preguntes, però es posava molt nerviosa. Ella només va tornar un cop al camp, quan ja tenia més de vuitanta anys, però de fet no ho volia fer.

Des dels anys seixanta que vostè ha anat viatjant més o menys cada cinc anys a l’antic camp d’Auschwitz-Birkenau, en part com a membre d’una associació que treballa per no perdre la memòria històrica. No ha de ser fàcil...

Ara s’ha convertit una mica en un costum, però el primer cop que hi vaig tornar, el 1961, tenia 18 anys, i va ser una impressió terrible. A més va ser 16 anys després del final de la guerra i em va fer moltíssima impressió veure l’antic camp de concentració i d’extermini encara tan intacte.

Què el va motivar a tornar al camp?

L’autor Alwin Meyer em va trobar i va voler reunir-nos als nascuts al camp. Però jo no tenia cap record, ni imatge, ni olor del camp. Fins que no vaig fer tres anys no vaig començar a parlar i a expressar-me.

En quin moment va ser conscient que havia nascut en un camp de concentració i extermini?

Quan vaig anar a l’escola. Va ser llavors quan vaig ser conscient del que era Auschwitz i què significava. Però no per això m’ho van posar més fàcil les mestres [somriu]. Haver passat els meus primers gairebé dos anys al camp, però, em va debilitar molt: vaig tenir infeccions de pulmó, de ronyó, vaig perdre el coneixement diversos cops... De mica en mica em vaig anar enfortint i, com veuen, ara encara estic bé [somriu].

Ha vingut amb una de les seves netes i a la commemoració del 75è aniversari també hi anirà amb ella.

Sí, tinc una filla i he vingut amb la meva neta de 20 anys, que sap tot el que va passar. Però penso que la gent jove llegeix massa poc sobre el tema. Estic content, però, que cada cop n’hi ha més que visiten el camp, tot i que pocs són polonesos. Desitjo que cap d’aquests nens i joves hagin de viure el destí que em va tocar viure a mi. Tant al camp com a la vida després del camp, la postguerra. La meva mare estava sola amb els cinc fills, malalta pels anys a Auschwitz, i no teníem ni menjar, ni subsidis, res de res. Els veïns ens donaven el que els sobrava i, acabada l’escola, amb 14 anys, em vaig posar a treballar sense poder ni pensar en estudiar. La postguerra va ser tan dura que desitjo que mai hi hagi guerra.

I quina actitud té cap a Alemanya i els alemanys?

Durant molt de temps vaig tenir una actitud negativa cap a Alemanya i els alemanys. Però de mica en mica he entès que és una altra generació. El que no podria mai, però, és viure a Alemanya.