Surf a la llum de l’aurora boreal

Tot és nou per a Tim Matley, un australià prim i ros amb un aire una mica infantil: és la primera vegada que és al nord del cercle polar àrtic, en un poble remot on hi ha tantes botigues de surf (dues) com explotacions ovines. El seu itinerari habitual consistia a fer sis mesos de surf a Austràlia i sis més a Indonèsia. Si les onades eren altes, fantàstic, però a condició que la temperatura fos més elevada. Fins aleshores no havia portat mai caputxa, ni guants ni botes en una competició. De fet, gairebé mai es posava vestits isotèrmics.

“M’agrada notar la cera amb els dits dels peus”, diu Matley, de 34 anys. “Amb botes no noto res”. La seva nòvia, Guro Aanestad, tres vegades campiona noruega de surf, va guanyar el títol femení al Lofoten Masters del 2016. Diuen que aquest torneig de surf és el més septentrional del món.

La vall que el Tim té al darrere s’alça fins a convertir-se en un amfiteatre muntanyós. Una badia amb forma de mitja lluna s’obre davant seu, amb les puntes rocoses i nues, famoses per atrapar les onades de l’Atlàntic Nord amb la mateixa facilitat amb què una xarxa atrapa els peixos.

“És inimaginable la quantitat de gent que fa surf en aquestes condicions”, comenta Matley. “És bonic però hi fa molt fred. Ara, si més no, per primera vegada he vist una aurora boreal. Ha estat molt bé”.

Els avenços en el disseny dels vestits isotèrmics, fets de neoprè, un cautxú sintètic, han allunyat el surf d’aquella cultura estiuenca del Hollywood dels anys 50 i la música pop.

Des dels anys 90, i sobretot aquesta última dècada, els progressos en l’aïllament dels vestits han posat els llocs més freds del món -Alaska, l’Antàrtida, el Canadà, Groenlàndia, Islàndia, Noruega, Rússia i Suècia- a l’abast dels surfistes que busquen aventures solitàries, una naturalesa abrupta i onades inexplorades i amb poca gent.

Segons Timothy Latte, un suec de 25 anys que va guanyar el Lofoten Masters del 2015: “Als tròpics tothom ja hi ha fet surf. El surf d’aigua freda és l’última moda”.

Els vestits isotèrmics actuals són càlids, lleugers i flexibles. N’hi ha que porten un sistema de calefacció alimentat amb bateries. Tots aquests vestits ofereixen una protecció molt més fiable contra el fred que els equips d’abans, improvisats amb jerseis de llana recoberts d’oli; jaquetes i pantalons impermeables lligats amb cinta adhesiva als canells, la cintura i els turmells; guants de goma; gorres de bany, i quantitats ingents de vaselina.

Les imatges per satèl·lit de Google Earth i Google Maps també han donat un al·licient per descobrir llocs accessibles amb avió privat, vaixell, helicòpter i moto de neu més que no amb un bugui per les dunes.

Alhora, la gent d’alguns pobles comença a lluitar per trobar l’equilibri, sempre complicat, entre acollir més surfistes, d’una banda, i protegir uns paratges fins ara impol·luts, de l’altra.

Unstad, amb 15 habitants, és a les illes Lofoten, un arxipèlag amb forma de dit artrític que s’endinsa a l’Atlàntic des la costa oest de Noruega, més de 150 quilòmetres al nord del cercle polar àrtic.

Amb grans onades i l’agresta bellesa de les muntanyes que cauen al mar, l’accés al poble és relativament fàcil amb cotxe, ferri o avió. I tot i les queixes de Tim Matley, el corrent del golf l’escalfa una mica.

Tot i que la temperatura de l’aigua pot estar sota zero durant l’hivern, quan la neu enfarina les muntanyes i la llum del dia és crepuscular i borrosa, la mitjana és de 7,5 graus i a mitjans d’estiu pot arribar a més de 10.

“La primera vegada que veus les muntanyes, la vall i la força de les onades imposa molt”, comenta Thiago Martins, un brasiler de 40 anys que ha sigut jugador professional de futbol als Estats Units i que fa surf quan no es dedica a l’ensenyament de nens amb necessitats especials o a entrenar un equip semiprofessional noruec. “La primera vegada, el cor em bategava amb força. Em sentia molt poca cosa, estava espantat. Però també connectes amb la natura, que t’acull amb els braços oberts”.

Allà on només hi havia un grapat de persones que feien surf a l’estiu ara n’hi ha 50 o més, potser no gaires per Hawaii però una multitud a Unstad. A la platja no hi ha lavabos públics i només hi ha un aparcament de places molt limitades.

“Com en qualsevol altra activitat, quan s’hi amuntega massa gent tens la sensació d’estar tancat a la presó”, diu Kristian Breivik, de 46 anys, que fa surf aquí des del 1988. “Però tothom hi és benvingut. Soc un home de negocis. No s’han de posar traves al turisme. Estic orgullós de ser d’aquest lloc. Però tenim una responsabilitat enorme, hem de conservar-lo tan bonic com ara i satisfer les necessitats bàsiques”.

Torstein Krogh, un destacat membre de la comunitat nascut a Unstad, diu que els surfistes -es calcula que anualment n’arriben entre 2.000 i 5.000- en general hi són benvinguts. Però afegeix: “Hem d’estar preparats per rebre’ls”; amb lavabos, més aparcaments i preses de corrent per als campistes.

De tota manera, a Unstad, una població insular habitada majoritàriament per gent d’edat avançada, hi ha persones que no estan gens convençudes dels beneficis de l’arribada de més surfistes. “La gent gran no vol canvis”, diu Krogh. “Són dinosaures. Però la llei número 1 de la naturalesa és el canvi”.

Dos dels primers surfistes d’Unstad són els noruecs Thor Frantzen i Hans Egil Krane, que van començar de jovenets el 1963. Krane, que ara té 70 anys, va anar a Austràlia en un vaixell de càrrega. A causa d’una vaga d’estibadors es va haver de quedar dos mesos a Sydney i aleshores, a Bondi Beach, va veure una cosa inaudita per a ell: gent que feia surf.

Després de provar-ho, Krane va tornar a casa i, entusiasmat, li va dir a Frantzen: “Els homes es posen drets sobre una planxa. A Noruega hi ha moltes platges. Per què no ho provem aquí?”

Eren joves i forts, i els esperava un futur com a bussejadors professionals. Com que a Noruega no es podien comprar planxes de surf enlloc, se les van fer ells mateixos amb una espuma rígida embolicada amb diaris i recoberta amb una capa de resina de polièster i fibra de vidre.

Frantzen i el seu amic van començar a practicar el surf amb banyador, sense vestit isotèrmic. Després de 10 o 15 minuts a l’aigua havien de fugir del fred. Posteriorment es van posar jerseis de llana sota uns vestits de busseig de goma que eren molt rígids. Si hi havia més surfistes a Noruega, ells no en tenien constància.

“La gent ens mirava com si fóssim d’un altre planeta”, diu Frantzen, de 67 anys. Quan la filla de Frantzen, la Marion, va començar a fer surf a Unstad el 1991, els veïns estaven “horroritzats” i li deien: “No vagis a la platja. És perillós”.

Marion Frantzen explica que després que els seus pares obrissin el 2003 un càmping i comencessin a llogar planxes de surf, fins i tot el seu pare va arribar a la conclusió que era llençar els diners. La Marion, de 45 anys, i el seu marit, Tommy Olsen, de 47 anys, van comprar el negoci, el van ampliar i li van posar un nom nou, Unstad Arctic Surf. Ofereixen cabines, un restaurant, equips i lliçons de surf, i organitzen una competició anual, el Lofoten Masters. Ara el campionat és més informal perquè no se centra només en l’aspecte competitiu del surf, sinó també en el social.

Els participants en el Lofoten Masters porten uns vestits isotèrmics que Thor Frantzen i Krane, els pioners del surf a Unstad, no s’haurien pogut imaginar mai: revestiments prims de titani dissenyats per conservar i reflectir la calor corporal; uns folres que, segons diuen, transformen la calor corporal en energia infraroja que potencia l’escalfor i el flux sanguini; costures d’alta tecnologia que impedeixen que l’aigua freda penetri dintre el vestit i que estan fetes amb cinta adhesiva impermeable, cola, soldadures d’uretà líquid i una intel·ligent tècnica anomenada costura cega.

La majoria dels participants porten el que en diuen vestits isotèrmics de 6/5/4 o 5/4/3 mm, fent referència al gruix del neoprè en mil·límetres. Els vestits són més gruixuts al tors i més prims i més flexibles a les extremitats per facilitar el moviment dels braços i les cames.

Segons Breivik, propietari de la botiga de surf: “Quan vam començar, els vestits eren tan rígids que semblàvem lluitadors de sumo amb armadura”. Alguns surfistes i experts del sector dubten que la ciència estigui a l’altura de la propaganda amb les últimes innovacions dels vestits isotèrmics. En paraules de Matthew Miller, de 47 anys, advocat i director executiu de True Wetsuits, una empresa amb seu a Califòrnia que fabrica equips de surf per a Unstad Arctic Surf: “La veritat és que no se’n fa una comprovació empírica contrastada per diversos experts”.

Tot i així, ningú té nostàlgia per l’època en què, després de fer surf, les mans et quedaven rígides i balbes i necessitaves déu i ajuda per ficar la clau a la porta del cotxe. Recordant la seva joventut, Miller diu amb una rialla: “No saps què és el dolor fins que et trobes allà, arraulit de fred, esperant que algú tingui els dits prou calents per obrir la porta, i et poses a plorar perquè et fa molt de mal”.

El 2007 la companyia australiana Rip Curl va introduir els vestits isotèrmics escalfats amb bateries, que es van provar a Unstad. Diuen que aquests vestits, que solen consistir en armilles que es porten sota el vestit isotèrmic, són mantes elèctriques per a l’aigua que han sigut dissenyades per escalfar el nucli de manera que la sang continuï fluint cap a les extremitats. Però a alguns surfistes els preocupa el preu que costen, l’autonomia de la bateria i la introducció excessiva de tecnologia.

“És com si fessis una mica de trampa; representa que has de passar una mica de fred”, diu Guro Aanestad, de bon humor. “Però l’esquena no em fa tant de mal. I els peus se m’entumeixen abans que s’acabi la bateria.” 

Traducció de Lídia Fernàndez Torrell