Susanna Griso no serveix ‘cafè per a tothom’

El portal Bluper fa un recompte dels polítics que han acudit al programa Un café con Susanna, de Susanna Griso. I troben que Albert Rivera és qui més ha alçat la tasseta, amb un total de cinc ocasions. (El líder de Ciutadans deu gastar poc en esmorzars, ja que també ha anat cinc cops a Los desayunos de La1 i tres més a El programa de Ana Rosa. ) Amb quatre cafès cadascun, el segueixen Inés Arrimadas i Pablo Casado. Un podi d’allò més plural, sobretot pel que fa a Catalunya, com poden comprovar. Pedro Sánchez només hi ha pres un parell de cafès, els mateixos que Pablo Iglesias.

A vegades, la línia editorial és un recompte de cafès.

Per partits, el rànquing de cafeïna l’encapçala el PP (19 tassetes), seguit del PSOE (15), Ciutadans (10) i Podem (8). De la resta de forces del Parlament, el president del PNB, Andoni Ortuzar, és l’únic que ha pogut treure el cap com a entrevistat del programa. Cap representant del PdECat o d’ERC, tot i tenir representació parlamentària a Madrid.

A partir d’aquí, dos supòsits podrien explicar aquesta manca de pluralitat flagrant. Primer, que el programa estigui convidant polítics d’aquestes forces i, per contra, rebi carabasses. Si fos el cas, em semblaria una mala decisió per part dels interpel·lats: un polític ha de fer arribar els seus missatges per totes les finestres que pugui, per hostils que siguin. Ara bé, fins i tot en aquest supòsit el programa hauria de fer una reflexió sobre per què determinades forces declinen anar-hi mentre que d’altres acudeixen fent saltirons al moment Nespresso. Però podem descartar que es tracti d’això: portaveus del PDECat i ERC m’asseguren que no han rebut mai la invitació a fer el cafetó amb la periodista. Fins i tot havent-hi insistit.

La segona opció, com era de preveure, és que el programa faci política amb la selecció d’entrevistats, la qual cosa no seria, diguem-ne, una revelació de Pulitzer. El dubte, però, és si ho fa amb inequívoca intenció política -a partir d’una línia editorial genuïna o imposada per tercers- o bé és, senzillament, una expressió més de la cerca de l’audiència. Perquè els tres més cafetejats resulta que són els tres polítics més populistes avui dia a Espanya (sí, molt més que Pablo Iglesias). El discurs incendiari de tots tres amb Catalunya funciona bé, televisivament parlant. La retòrica colpista ajuda a espolsar-se la mandra matinal. No sempre hi ha un cadàver per animar aquests programes i omplir les quatre horetes de cada dia.

I, al capdavall, no és cap secret que l’anticatalanisme, a Espanya, és summament comercial.