Susanna Griso i la televisió cruel

Ahir al matí, a Espejo público, entrevistaven Ángel Hernández, l’home que ha ajudat a morir la seva dona, María José Carrasco. Després de fer-ho, el va detenir la policia, va passar 48 hores als calabossos sense dormir, va declarar davant del jutge i va poder tornar a casa. I a les nou del matí ja estava dret davant una càmera per connectar en directe amb Espejo público. Mentre parlaven de la notícia, anaven posant un requadre en directe amb la cara de l’home, esperant immòbil el seu torn, que anunciava l’entrevista que li farien aviat. El van tenir cinc minuts escoltant com els tertulians opinaven sobre el seu cas, aliens a la seva presència. La imatge era corprenedora: persones parlant de l’eutanàsia des d’una perspectiva teòrica mentre aquell home, a qui se li apreciava l’esgotament i la tristesa al rostre, el dolor als ulls, els escoltava resignat. Finalment, Susanna Griso va començar l’entrevista amb to suau i afectuós: “¿Cómo fue esa noche en los calabozos? ¿Por qué ese día? ¿Qué siente hoy? ” L’home responia de manera breu, lògica i tranquil·la. I va arribar l’estocada: “¿Por qué grabó esos vídeos? ¿Para protegerse? ¿Para que quedara claro que esa era la voluntad de María José? ¿O para incidir en la campaña electoral y que haya un debate político? ” Més enllà de l’obvietat que una gravació sigui l’única prova que et pugui protegir mínimament davant la justícia, preguntar si era per incidir en la campanya electoral era d’una crueltat innecessària. “ La campaña electoral me la trae al pairo ”, va contestar l’home.

S’apreciava que l’home feia esforços titànics per no emocionar-se quan parlava. Hi havia moments que se li esquerdava una mica la veu i tenia els ulls vermells. Quan va acabar l’entrevista, de deu minuts, Griso el va fer esperar-se perquè continués escoltant els disbarats dels tertulians. Va presenciar, en silenci i educadament, com un periodista d’ El Mundo parlava amb menyspreu de l’eutanàsia i deia: “ Entrar en campaña con pompas fúnebres me parece patético, de Berlanga”. Realització va dividir la pantalla i mentre aquell periodista criticava el seu gest amb adjectius durs, parlant de l’espectacle de la política, mantenien el pobre Ángel, trist i adolorit, a l’altra meitat de la pantalla. Espejo público el va mantenir 13 minuts més davant d’aquell circ. Per 10 minuts d’entrevista, Griso el va tenir mitja hora de rellotge en directe palplantat amb els tertulians opinant amb fredor i a la babalà sobre el que ell havia patit. Fins i tot el van fer esperar perquè intervingués en l’entrevista que Griso li feia a Pablo Iglesias. És lògic que Griso li preguntés a l’Ángel si ho va fer amb finalitats electoralistes, perquè és com actua Espejo público. Però no només en això van demostrar la mala fe del programa. També mantenint-lo segrestat 30 minuts en directe perquè no el tingués la competència en la franja de màxima rivalitat. Per fer-li escoltar tonteries de tertulians reaccionaris malgrat la duresa del seu moment personal. La televisió pot ser cruel, perquè prioritza els interessos mediàtics a la humanitat. Perquè prioritza el morbo televisiu a l’expressió d’esgotament, tristesa i dol d’aquell home.