El pròxim focus de tensió global

Mentre molts dels encarregats de la política exterior nord-americana estan centrats en la Xina i en el Mar de la Xina Meridional, alguns haurien de mirar de prop Turquia i el Mediterrani oriental, que podria ser el pròxim focus de tensió geopolític per a Europa i l'OTAN.

Fins a cert punt, està en joc una dinàmica similar. Així com la Xina fa reclamacions territorials que la posen en desacord amb altres nacions asiàtiques, Turquia és cada vegada més un poder disruptiu i a l'alça al Mediterrani oriental, massa ansiós per fer saber les seves intencions a Líbia i Síria.

Per a Occident, la fermesa de Turquia és un desafiament complex. Per una banda, Turquia, com a membre de l'OTAN, forma part de l'aliança que està trencant. Per l'altra, Rússia també ha ampliat el seu paper a la regió, i la major part d'Occident dubta molt d'involucrar-s'hi.

La situació il·lustra perfectament el nou desordre mundial.

El Mediterrani oriental no ha sigut un lloc tranquil des del 2011, quan la Primavera Àrab va derrocar el coronel Muammar al-Gaddafi a Líbia i va portar el president Baixar al-Assad de Síria a desencadenar una guerra contra el seu propi poble. Una intervenció de l'OTAN a Líbia per evitar que Gaddafi trepitgés una revolta popular va fracassar a l'hora de fer que les coses milloressin. Líbia va esdevenir un regne sense llei de milícies rivals, obert als extremistes islàmics, on els migrants que es dirigeixen a Europa serien segrestats i alliberats abans de ser col·locats en embarcacions desballestades pels traficants. Traumatitzats pel seu fracàs, així com per l'assassinat de l'ambaixador dels EUA, Christopher Stevens, i tres nord-americans més a Bengasi, el 2012, els països de l'OTAN s'han mantingut al marge de la regió.

Rússia, l'Iran i més tard Turquia han omplert el buit a Síria, ajudant Al-Assad a trepitjar l'oposició amb un cost humà tràgic. I ara els presidents Vladímir Putin de Rússia i Recep Tayyip Erdogan de Turquia estan repetint un escenari similar a Líbia, on, com un tsar modern i un sultà en pistes neoimperials paral·leles, han establert un condomini de facto.

Avui Líbia està dividida en dues parts. L'occidental, al voltant de la capital, Trípoli, està sota el control d'un govern que té el suport de les Nacions Unides, que va sobreviure a una persistent ofensiva de les forces rivals al maig, només gràcies al suport de Turquia. Turquia va proveir-los de potència de foc i va portar-hi milers de mercenaris des de Síria.

L'assalt sobre Trípoli era dirigit per Khalifa Hifter, un presumpte mariscal de camp que controla l'est de Líbia. Rep el suport de la Unió d'Emirats Àrabs i d'Egipte i gaudeix de l'assistència de potser 1.000 mercenaris russos del Grup Wagner, un exèrcit privat amb estrets lligams amb el Kremlin. Després d'aturar l'ofensiva de Hifter, Turquia té ara una influència decisiva a Trípoli.

Com la utilitzarà Turquia? La pregunta té una importància cabdal a la Unió Europea. “El que passa al Mediterrani oriental ja no és un tema perifèric per a Europa”, ha apuntat el think tank European Council on Foreign Relations en un informe.

Les activitats en expansió de Turquia a la zona tenen molts tentacles: la disputa irresolta de Turquia amb Grècia sobre Xipre s'ha complicat amb les revelacions sobre els camps de gas descoberts recentment. Això va portar Turquia a tancar un acord amb Líbia el novembre passat per a una frontera marítima. L'acord ha creat una zona econòmica exclusiva que trepitja els interessos grecs i xipriotes. El partit governamental turc manté lligams amb els Germans Musulmans, i, de vital importància, Turquia controla una ruta migratòria crucial cap a Europa.

Com sempre, la Unió Europea està dividida. França va assumir-ne el lideratge, però ha avançat sola, sense intentar involucrar-hi Itàlia, que té lligams històrics i interessos econòmics amb Líbia. Preocupada per la proliferació de grups jihadistes a les terres del sud de Líbia, va apostar d'entrada per Hifter, que semblava més ben armat per servir de baluard contra el terrorisme islamista.

Elecció incorrecta. “Hifter va cometre un greu error quan va decidir llançar una ofensiva sobre Trípoli”, admet ara una font diplomàtica francesa. Els francesos no podien parar-lo, els nord-americans no podien intentar-ho i els russos van ajudar-lo.

França està ara aïllada quan s'enfronta a Turquia al Mediterrani oriental. El 10 de juny, a la costa líbia, una flotilla turca va topar amb una fragata francesa, la Courbet, que està sota el mandat de l'OTAN com a part d'una operació per fer complir l'embargament d'armes de l'ONU a Líbia. Les versions francesa i turca sobre l'incident difereixen: París va presentar una queixa, però la investigació de l'OTAN no va provar res.

Quan França, en el seu xoc amb Turquia, va buscar suport en una reunió de l'OTAN, només vuit dels trenta països van fer-li costat, i ni els EUA ni la Gran Bretanya van sortir a rescatar-la. El president Emmanuel Macron no ha dubtat a acusar Turquia de “responsabilitat criminal” a Líbia. Per als assessors de Macron, el fet que Turquia hagi comprat el sistema de defensa aèria S-400 rus es considera un desafiament per a l'OTAN. I també és desafiant per als europeus que Turquia porti mercenaris sirians a Líbia.

¿Podria tenir raó França quan fa sonar l'alarma sobre les ambicions de Turquia? Malauradament, el simple fet de tenir raó no ajuda gaire. “La missió de França ha sigut sempre tenir una visió que ningú més no comparteix”, ha bromejat Gérard Araud, un exambaixador de França a Washington. El novembre passat, després que l'OTAN no respongués quan Turquia va posar en perill les forces franceses a Síria, Macron va referir-se a la “mort cerebral” de l'Aliança perquè no havia reaccionat quan un membre de l'OTAN havia vulnerat el principi de solidaritat.

L'administració Trump no diu que França s'equivoqui. Fins i tot comparteix les preocupacions sobre la “terrible situació” de Líbia, tal com va afirmar Robert O'Brien, l'assessor de Seguretat del president Trump. “No volem que Líbia sigui colonitzada per Turquia o Rússia”, va dir a París el Dia Nacional de França.

Però per a Washington la presència de Rússia és molt més preocupant que la de Turquia. Trump no vol molestar Erdogan. Està content de deixar que Macron faci de poli dolent. Com els amics europeus de França, probablement esperarà en silenci que arribi el 3 de novembre.

Traducció: Andreu Gomila

Copyright The New York Times