Postal des de Croàcia
Professora de la UPFHi ha un consol per a Croàcia davant la pèrdua del Mundial de futbol: els seus polítics no podran desviar del tot l'atenció de tants dels seus ciutadans que malviuen a causa d'una corrupció generalitzada. L'últim cas de corrupció radical que impedeix que aquest preciós país, de tot just quatre milions d'habitants, aprofiti el desenvolupament que li ha tocat viure des que va sortir de Iugoslàvia (1991) per beneficiar els seus habitants està relacionat precisament amb els cercles futbolístics: Zdravko Mamic, l'anterior president de l'equip croat Dinamo, ha hagut de refugiar-se a la veïna Bòsnia i Hercegovina per no acabar entre reixes. Està acusat d’haver-se apropiat d'almenys quinze milions d'euros mentre liderava l’esmentat club, a part de tota una llista d'actes criminals. Mamic –una altra actitud usual en aquesta part dels Balcans– apareix en llocs públics de Bòsnia i fins i tot ha pujat a "la muntanya de l'Aparició" (de la Mare de Déu) del santuari catòlic de Medjugorje, des d'on es vanta que "tornarà a Croàcia quan li doni la gana".
Tornant a la final del Mundial i el paper de l'equip croat, sembla que racionalment no podien guanyar França; irracionalment, sí. A ‘Guerra i pau’, Tolstoi descriu com la derrota de la Grande Armée napoleònica per primera vegada s’esdevé justament per la irracionalitat eslava. Napoleó queda derrotat en terra russa per haver-ho calculat tot excepte el caràcter irracional dels seus adversaris, que van actuar "en contra de tota regla" i en contra del sentit comú. A la final del futbol els francesos van tenir més bona sort que Napoleó.
Meca de turistes occidentals, Croàcia té una població molt polaritzada, sobretot econòmicament i ideològicament. Els nous rics sorgits de la transició del socialisme al capitalisme i relacionats amb la corrupció no han disminuït des de la dècada dels 90; al contrari. Tampoc s'ha calmat el nacionalisme radical un cop consolidada la independència del país, sinó que ha buscat nous motius d'intolerància.
Quan el porter de l'equip croat, Daniel Subasic, d'origen serbi, va defensar els penals en el partit amb Dinamarca, es recordava que el seu actual sogre estava en contra que la seva filla festegés amb un home els avantpassats del qual havien arribat a Croàcia procedents del país que alguns miren com a enemic.
A Croàcia l'eufòria col·lectiva per haver arribat tan lluny en el Mundial de futbol va durar tres dies successius, amb convits a les grans ciutats i a tots els llocs de vincle directe amb algun dels futbolistes. Algunes veus que trencaven l'idil·li són els columnistes consagrats d'alguns diaris independents que recordaven que el poder polític aprofitaria l'orgull nacional causat pel Mundial de Rússia per tancar els ulls dels ciutadans davant els problemes latents. I comentaven que el futbol també ha servit a alguns per exhibir un nacionalisme exasperant. Però hi ha una alegria compartida per tots, i és molt justificada: ara, gràcies al futbol, tothom sap que Croàcia existeix i que té potencial.
