Els tancs entren pel mòbil

Ens vam passar mesos -o van ser anys?- especulant sobre la possibilitat d’una actuació de l’exèrcit espanyol si el Procés arribava lluny. Era una metàfora. O no. En alguns moments va semblar que deixava de ser una metàfora i corrien per la xarxa imatges de trasllats de vehicles militars, travessant els Monegros sobre tràilers en direcció a Catalunya. Corria també el pànic, alhora que l’escepticisme i l’estupefacció. No podia ser. No, al segle XXI. Al final no hi va haver desfilada de tancs per la Diagonal però la diferència amb algunes escenes que es van veure l’1 d’octubre són de matís: columnes d’homes uniformats amb roba d’estil militar avançant armats contra votants que els barraven el pas fins a les urnes.

Però, malgrat tot el que van ser les càrregues policials salvatges de l-O -ara negades amb tota la barra i sense rubor pels seus responsables-, encara havia de venir una actuació més perversa de l’Estat i tots els recursos de què disposa, que són molts. Perquè la violència física exposada a l’escrutini del món no els ha sortit a compte. L’acció contra els cossos no els ha servit, perquè els amos d’aquests cossos els han plantat cara. Havien de controlar les ments, sobretot algunes ments.

Aquesta fase de la batalla és la que va a tot gas als tribunals i s’executa en tres línies de treball. La primera és la que afecta estrictament els investigats. Als empresonats se’ls obliga a tota mena de retractacions i abjuracions que no els serveixen per obtenir una llibertat provisional que ja seria prou penosa, perquè els exigiria mantenir al carrer la mort civil (i política) que ja tenen entre reixes. I els que ja han obtingut la llibertat provisional saben com estan de limitats en la situació castradora en què els han col·locat. La segona tècnica de control s’exerceix sobre els investigats que no han passat per la presó però que poden anar-hi a parar en qualsevol moment... o als quals es fa creure que això pot passar. La interlocutòria amb què la magistrada Carmen Lamela citava a declarar per tercera vegada Josep Lluís Trapero –ara per l’1-O, després d’haver-lo interrogat dues vegades pel 20-S– va fer creure a l’excap dels Mossos i al seu entorn –els comandaments amb els càrrecs i les tasques més importants de la policia catalana– que hi havia una amenaça seriosa sobre la seva llibertat, que acabaria aquell dia empresonat preventivament, com el seu últim conseller, Joaquim Forn, com Oriol Junqueras, com Jordi Sànchez, com Jordi Cuixart.

En un gir inesperat, la fiscalia no va demanar l’empresonament, sinó només una fiança. I Lamela no va concedir ni aquesta mesura cautelar. En va tenir prou de sentir-lo a ell per prendre aquesta decisió, no li va caldre ni esperar a escoltar el testimoni de l’actual cap dels Mossos, Ferran López, (per ara) no imputat. El desconcert, seguit de l’alleujament, deu ser l’acompanyament ideal per a la por en aquesta guerra psicològica.

Però res de tot això tindria efectes tan devastadors si no servís per inocular als que no estan ni tan sols imputats la por, la pressió, l’amenaça, la sensació de derrota, el desànim: hi ha mil matisos. I això es fa escampant porqueria. Com va dir Trapero després del 17-A: “Uns ens tiren flors i altres ens tiren merda, a veure qui guanya”. De moment sembla que guanyen els segons. Aquesta tercera via de control sobre les ments està en un moment àlgid: es tracta de fer destituir cònsols honoraris o filtrar informes de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil -l’autor d’una part d’aquests atestats insultava independentistes a Twitter sota pseudònim fins que el va descobrir Público. Amb fragments de correus electrònics descontextualitzats, aquests informes policials presentats a l'Audiència Nacional acusen de tota mena d’irregularitats i delictes els Mossos d’Esquadra i el Cesicat. L’operació de desprestigi de la qual es queixava la conselleria d’Interior després del 17-A ha quedat com un joc de nens comparada amb el xàfec que cau a raig des de fa unes setmanes.

L’Estat que fa tot això -per no repassar el que ha arribat a fer en el passat, fins i tot en democràcia- no necessita tancs. L’efecte que farien els tancs el genera cada dia amb les notícies que ens fa arribar al mòbil.