La fal·làcia de l’empoderament

L’instrumentalisme amb què una panòplia d’actors estatals i supraestatals han abraçat l’empoderament de les dones com a panacea per combatre la desigualtat de gènere no té res a veure amb la seva radicalitat transformadora original. El moviment transnacional feminista el va definir, en les III i IV Conferències Mundials de les Dones de les Nacions Unides (Nairobi, 1985, i Pequín, 1995), com un procés de redistribució del poder que comporta el desafiament a la ideologia masclista, el canvi en les dinàmiques dominants d’accés i control sobre els recursos (econòmics, naturals i intel·lectuals), així com la transformació de les institucions que sostenen les estructures de poder (la família, l’estat, el mercat, l’educació o els mitjans de comunicació).

Influït pel discurs neoliberal, l’empoderament de les dones passa ara pel mercat, per augmentar la capacitat de treball i consum de les dones. El Banc Mundial i el Fòrum Econòmic Mundial afirmen any rere any que les economies dels països amb més igualtat de gènere creixen més i són més competitives, perquè dones més sanes i ben formades asseguren millor el control poblacional i el benestar de la nova generació de treballadors. També la Unió Europea planteja la igualtat de gènere com a condició necessària per al creixement econòmic o la productivitat, mentre que la discriminació de les dones suposa una pèrdua de talent per a la societat.

Per tal d’esdevenir prioritària en l’agenda, la igualtat de gènere ha de coincidir, doncs, amb altres objectius com el creixement econòmic, la competitivitat o, com s’ha vist en els darrers anys, amb la necessitat de disminuir els nivells de testosterona, agressivitat i cobdícia responsables de la darrera crisi financera i bancària. La feminització dels consells d’administració s’ha presentat com una redempció per corregir el comportament imprudent i excessiu d’estats, empreses i món financer; una narrativa completament nova de la crisi, que evita posar el focus en la inexcusable reforma de la governança dels mercats.

L’estratègia d’empoderar les dones acomodant-les al mercat o mitjançant aspectes tècnics, que s’aprenen suposadament en cursets d’autoconfiança, confon instrumentalment poder amb diners i deixa en segon terme tant les normes i relacions socials com les estructures polítiques i econòmiques en què s’assenta la desigualtat. Només així es pot pretendre que aquest empoderament és compatible amb la flexiseguretat laboral, que promou el treball parcial amb menor protecció social perquè les dones puguin “conciliar” la feina i la família, i amb unes polítiques d’ajustament estructural que, en aprimar el sector públic i retallar la despesa social, reforcen la divisió sexual del treball.

En despolititzar el contingut del concepte feminista d’empoderament, l’aspecte del poder ha caigut de l’equació. Resulta que això va de smart economics. Així es pot dir: “Dona, empodera’t!” Però el dia que creiem empoderar-nos i reivindiquem els nostres drets el sistema es penja: ens contracten menys perquè som baixes laborals en potència (com a cuidadores de criatures o gent gran); se’ns deneguen càrrecs de responsabilitat perquè sempre sembla que hi ha algú de sexe masculí més ben preparat; se’ns remunera menys la feina en totes les categories i sectors professionals; se’ns segueix invisibilitzant com a productores de coneixement, opinió i cultura en tots els camps; se’ns talla en una tertúlia, reunió laboral o d’àmbit associatiu o se’ns proporciona una explicació condescendent perquè encara no en devem saber prou; es menystenen les nostres necessitats de salut i de cura personal; o se’ns agredeix al carrer, a la feina, a les xarxes socials o a casa pel simple fet de ser dones, i encara més si ens havíem empoderat i havíem dit prou.

L’òptica individualista de l’empoderament que s’ha imposat és una gran fal·làcia instrumental. L’empoderament només pot produir-se i exercir-se de manera col·lectiva, situant les relacions de poder i privilegi al centre. Fins i tot la presa de consciència de les desigualtats de poder de gènere que configuren el patriarcat té un caràcter col·lectiu. Només quan identifiquem que “el que és personal és polític” entenem que la discriminació no és producte de circumstàncies individuals i idiosincràtiques sinó la conseqüència de dinàmiques estructurals que perpetuen la dominació masculina. La igualtat efectiva de dones i homes es justifica per si mateixa, sense necessitat de recórrer a suposades sinergies amb altres objectius, que sempre resulta que són més importants. Parlem de justícia i de drets humans. A les dones no ens hi va només la independència econòmica, sinó la possibilitat de gaudir d’una vida lliure. I, sovint, fins i tot ens hi va la vida.