L'hora de la pau a Colòmbia

President de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP))En unes setmanes, les converses de l’Havana, les quartes de caràcter formal entre el govern de Colòmbia i les FARC-ERP des que van començar els contactes fa 32 anys, arribaran a la fi amb una signatura, també formal, quasi quatre anys després de l’inici. Passats uns mesos, aprovada la ratificació, serà el moment de la veritat, l’hora d’implementar-les.

Els objectius que caldrà assolir comportaran dues tasques, complexes i relacionades: fer les paus amb un grup insurgent polític; és a dir, posar fi als enfrontaments armats perquè sigui la política, en totes les seves dimensions, l’espai dels futurs enfrontaments, sense conductes violentes, i posar fi a la violència política directa, eliminar-la de l’escenari polític, cosa que implica, a Colòmbia, trencar amb una història de reproducció secular de la violència política. Fins ara, la dilatada història d’acords de pau en aquest país no ha acabat mai amb la violència directa, ni la política ni la criminal. I sense acabar amb la violència política -la causa actual d’entre el 12 i el 15% dels homicidis- no serà possible acabar amb les altres formes de violència. La violència política legitima i afavoreix la resta de violències.

Fer i construir la pau

Ras i curt, el que ja està en joc és doble. Primer, fer les paus: acabar les negociacions i signar un acord pel qual les parts canviaran les botes pels vots, i instaurar una democràcia on tot es pugui discutir i canviar mitjançant les urnes, sense violència. Segon, un cop fetes les paus, construir la pau: un procés lent que durarà un mínim d’entre 10 i 15 anys i que es juga en un terreny, amb una agenda i amb uns actors diferents. L’escenari de joc és tot el país, els territoris, amb especial protagonisme per a les regions més afectades pel conflicte, i, alhora, les que menys presència de l’estat han tingut. L’agenda serà l’acordada a l’Havana, però també totes les especificitats derivades de cada territori, de cada temàtica local, de les diverses tensions i problemes atès l’impacte diferent del conflicte armat a cada lloc. I amb uns actors plurals, privats i públics, ja que per construir alguna cosa cal la participació de tothom. La bona noticia és que només un cataclisme, poc probable, pot impedir la signatura: s’ha superat el punt de no retorn.

Per què ara sí? Les raons de l’èxit

Les raons de l’èxit són diverses: el convenciment mutu que era impossible la derrota total de l’altre; una agenda curta, de sis punts, centrada en la fi del conflicte, les causes i conseqüències i els mecanismes de seguiment i implementació; un procediment negociador especial, lluny dels focus, amb comunicació controlada i la possibilitat d’acordar punts i assenyalar reserves per a la segona lectura, i, sobretot, sense exigència d’alto el foc bilateral a priori, tot i que ambdues parts havien acordat actes unilaterals (en particular les FARC) i que fa tres mesos que hi ha un alto el foc fàctic. Caldria afegir, com a facilitadors del procés, els contextos internacional i nacional. A diferència dels intents anteriors, la guerra contra les drogues o contra el terror no ha llastrat el clima internacional; els EUA han fet clarament costat al procés de forma decidida i engrescadora i, a nivell intern, no hi ha hagut una coalició poderosa en contra, ni en l’esfera política ni en el món de l’empresa privada. Cal afegir també el paper rellevant que hi han tingut quatre països garants i amics (Cuba, Noruega, Veneçuela i Xile) i el suport regional i el rol molt actiu de les Nacions Unides i de la Unió Europea.

Què s'ha acordat?

Fins ara s’han acordat quatre punts i bona part del cinquè, tot i que en tots hi ha reserves. Hi ha un acord sobre els tres punts vinculats a les causes del conflicte armat: desenvolupament rural, participació política i substitució dels conreus il·lícits (producció i distribució de cocaïna). El quart, sobre conseqüències (víctimes), és el més complex (comissió d’esclariment històric, desaparicions, jurisdicció especial per a la pau, reparacions). Finalment, està molt avançat el cinquè, sobre la fi de les hostilitats armades, tot i que persisteixen dos obstacles importants. El sisè, procedimental (ratificació, seguiment, verificació i implementació), té encara feina per fer al davant.

Què falta?

A més de la relectura de les reserves, cinc punts importants són encara objecte de discussió abrandada: les zones de concentració de les FARC, definir com es deixaran les armes ( dejación ), la forma de triar els magistrats de la jurisdicció especial per a la pau, com es ratificaran els acords i tots els detalls relatius a la verificació i resolució de controvèrsies durant la implementació. Especial rellevància té el tema de la ratificació, amb dues posicions enfrontades: plebiscit (Govern) versus assemblea constituent (FARC). En qualsevol cas, res insalvable.

Reptes i obstacles

Naturalment hi ha reptes, en el sentit de perills i oportunitats, bàsicament cinc: primer, donar significat real a la idea de “pau territorial”. Això implica que siguin els territoris i no la capital els àmbits on es decideixi com actuar, amb especificitat i complicitat. En segon lloc, la gestió de dos sentiments i percepcions contraposades: les expectatives dels que creuen que tot canviarà de la nit al dia i l’escepticisme i desinterès de part de la població que, a més, creu que no cal fer concessions a les FARC. Tercer, fer front als sabotejadors, persones i grups que consideren que la guerra és més rendible a curt termini que la pau i maldaran pels seus interessos. Quart, la preparació per a la aplicació pràctica, difícil, amb uns acords que, per exemple en temes de justícia, són realment complexos, sense oblidar el repte del finançament. I cinquè, tenacitat, convenciment i saviesa per encarar un procés de canvi llarg, profund, que tindrà força obstacles i entrebancs.

Es tracta, en suma, de recordar i interioritzar que, com deia Miquel Martí i Pol, la pau no és un cop de vent sobtat sinó una pedra sobre la que cal esculpir dia a dia l’esforç de conquerir-la.