El taxi perd les raons amb la prepotència amb què ocupa el carrer

BarcelonaAquests últims sis dies, els ciutadans de Barcelona han comprovat amb estupor i una mica de por com els taxistes de la ciutat han volgut demostrar que els carrers són seus, de la seva propietat, i que hi poden fer el que vulguin perquè tenen impunitat per ocupar-los, com si fossin al pati de casa. La prova és que ahir, després que un fotògraf de l’ARA, Francesc Melcion, fes la seva feina fotografiant l’acampada de la Gran Via –on fins i tot van instal·lar una piscina desmuntable– va ser agredit físicament per un taxista. Aquest personatge li va tirar per terra la càmera –que és la seva eina de treball, com ho és el cotxe per al taxista– perquè no volia que fotografiés la piscina i el seu entorn: ¿potser trobava que això els podria donar una imatge frívola? Efectivament, la dona, i com que són a l’espai públic, als carrers que són de tots, els mitjans de comunicació no només tenen el dret sinó també l’obligació de mostrar-ho. Va ser l’agressió d’una sola persona, que, sens dubte, no representa tot el col·lectiu, però la suma d’incidents aïllats en els quals hi ha hagut violència comença a ser preocupant.

El sector del taxi té arguments per fer aquesta vaga, i tota la ciutadania ha entès que tenen raons per preocupar-se pel seu futur perquè el problema és real, ja que la irrupció de la tecnologia i la competència en el sector canviarà completament la manera de funcionar. Està passant a tot el món i ha afectat i afectarà gairebé tots els sectors econòmics, des del turisme fins a la indústria del moble o els supermercats. No tots, però, tenen la força per pressionar físicament al carrer com sí que tenen els taxistes. Ni a tots, possiblement, se’ls deixaria ocupar impunement durant sis dies els carrers com estan fent ells. Tothom entén que els aldarulls que hi podria haver amb un desallotjament per la força seria possiblement més desestabilitzador i perjudicial per a la ciutat i la seva imatge que el desgast d’autoritat que suposa permetre aquesta ocupació salvatge. Tanmateix, una negociació basada en el xantatge i l’amenaça contínua de paralitzar el país els fa perdre raons. En lloc d’optar per la pedagogia, per buscar la complicitat d’altres treballadors que poden entendre el problema perquè en més o menys grau també els està afectant a ells en altres àmbits, els taxistes, o els seus líders, han optat per la prepotència. La prova és que fins avui, sis dies després, no han vist necessari acceptar de fer serveis mínims per a hospitals i casos especials. No han demostrat merèixer el nom de servei públic.

El problema de fons requereix una anàlisi acurada, i no només caldrà regular i possiblement controlar el nombre de llicències VTC, tal com volen també alguns ajuntaments, com el de Barcelona, sinó també fer més transparent el mateix sector del taxi, que s’ha d’adaptar tecnològicament als nous temps, preparar-se per a la competència i posar les bases per a una reconversió raonable. De moment, però, els perjudicats són els ciutadans, els comerciants i turistes i la mateixa imatge de Barcelona a tot el món.