El relat

Taxidèrmia

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) es va convertir en l’escriptor més jove a guanyar el premi Documenta de narrativa el 2018, amb la novel·la ‘La mort lenta’. També ha publicat relats i el poemari ‘Renills de cavall negre’

Taxidèrmia
Text: Xavier Mas Craviotto / Il·lustració: Mari Fouz
04/08/2019
8 min

V eus l’edifici de lluny, alt i de color de terra molla, amb tot de finestres immenses que semblen ulls de boig. Abans d’entrar-hi, t’atures, perquè veus les mans del pare. Les veus en algun racó de dintre teu, com si el record s’hagués anat descargolant i se t’hagués ficat a darrere dels ulls. Unes mans rugoses, amb els nusos irregulars, mal acabats, i els dits gruixuts, botits, amb les ungles una mica grogues. Les mans del pare acariciant-te maldestrament els teus cabells de nen. Les mans del pare aferrant amb fermesa una canya de pescar i traient un peix lluent de l’aigua. Les mans del pare subjectant-te les mans, i acompanyant-te el gest per llençar la pilota de bàsquet a la cistella fins que, dibuixant una paràbola perfecta, entrava neta. Les mans del pare abraçant-te quan marcaves un gol i abraçant també la mare. Les mans del pare agafant-te l’espatlla mentre caminàveu pel bosc, i aquella espatlla, que no hi sabia cabre, a dintre d’aquella mà. Unes mans que eren com les teves però amb l’erosió que deixen els anys sobre totes les coses. I ara t’atures davant d’aquell edifici immens, i continues pensant en les mans del pare i en els cabells del pare quan encara no eren blancs, i en aquells ulls blaus que s’han tornat transparents d’haver mirat massa les coses. I en aquell somriure ample que s’escampava en totes direccions, i en aquell nas simètric, i en aquella pell gruixuda i porosa. I en les tardes inacabables jugant a futbol amb els genolls pelats, plens de sang seca. I en els estius infinits a la muntanya, a la casa de Martinet. I en els caps de setmana d’hivern, rebolcant-vos damunt la neu com si us hi volguéssiu fondre. I en els dies petits que quan els vius semblen poc importants però que després fan una vida sencera.

I quan ja ets al vestíbul, penses en la mare. No tens cap record de la mare que sigui anterior a aquella pell de marbre i a aquells ulls tan tristos, com si al fons de tot de la mirada hi tingués alguna cosa que se li enfonsava molt a poc a poc. I recordes aquell dia que li vas demanar que per què cada vegada tens menys cabells, mama, i ella et va dir que perquè estic una mica malalta, però tornaran a créixer de seguida i aviat estaré bé una altra vegada, i llavors tu et quedaves tranquil, perquè la mare no deia mai mentides. Però de mica en mica la pell se li va enganxar als ossos, i els llavis se li van omplir de clivelles que semblaven boques noves, i al cap calb se li marcaven, furioses, totes les formes del crani. I va ser llavors que va quedar xuclada cap endins, com si s’hagués quedat tancada al fons d’ella mateixa, i la van ingressar definitivament a l’hospital. I el pare et venia a buscar a l’escola cada dia i anàveu directament a veure-la a aquella habitació blanca que de tan buida podia haver sigut de tothom. El llit de la mare era ample i era al costat de la finestra. La mare, des del llit, sempre es mirava el blau del cel i els falciots que el creuaven, nerviosos. I a tu, que només tenies set anys, t’agradava que la mare es mirés el cel i els ocells i les coses de fora d’aquella habitació trista, perquè així els ulls li brillaven una mica, i a tu t’agradava molt veure que en aquell cos mort encara hi havia alguna cosa viva. I quan tornàveu a casa, a la nit, t’agradava adormir-te amb aquella brillantor dels ulls de la mare a dintre del record i al principi del somni.

I després de sentir moltes converses de trascantó i paraules que no entenies, vas saber que la mare tenia un càncer i que li havien extirpat el pit, que càncer volia dir malaltia i extirpar volia dir arrencar. I tu al principi vas pensar que el pit li tornaria a créixer com una flor. Com la cua de les sargantanes. Però no li va créixer mai més. I també vas sentir que el càncer se li estava escampant pel fetge i pel pàncrees i pels ossos, i que les cèl·lules dolentes i les cèl·lules bones, i que el limfoma i les glàndules mamàries i la metàstasi. I tot allò et semblava d’una llengua que no era la teva. Els metges parlaven amb el pare en veu baixa i la mare es va anar consumint fins que el seu cos va deixar de semblar un cos. I tu et vas imaginar totes aquelles cèl·lules dolentes com els capgrossos que es feien a la bassa del jardí, que cada dia hi anaves per veure si es convertien en granotetes. I et vas imaginar tot de capgrossos negres bussejant la sang de la mare i podrint-li el cos per dintre.

I un dia, el pare li va agafar la mà i la mare va acabar de tancar els ulls, i tu vas pensar que s’havia adormit, però després vas entendre que s’havia mort perquè el pare es va posar a plorar i va dir el seu nom, fluixet, com un sospir. I vas pensar que l’últim que havia sentit la mare abans de deixar de ser-hi havia estat el seu nom amb la veu del pare. El següent record que tens és del pare fent el sopar amb les galtes plenes de llàgrimes, brillants i calentes, el pare plorant tant i tant que semblava que plorés per la boca i pel nas i pels porus de la pell. I amb la paella al foc, va deixar anar un gemec i va ensorrar-se. Com una casa, però a càmera lenta. Primer el cap, després les espatlles, després els braços i la cintura, i després les cames i els peus, i va quedar desfet sobre les rajoles de la cuina, rebolcant-se en aquella absència que era la mare, una absència que primer no tenia forma ni color però que després es va anar fent viva i sòlida i es va quedar a viure amb vosaltres uns mesos.

I després recordes la veu del pare que no semblava la del pare, un temps després, a la nit, que parlava per telèfon dient que hem de superar-ho, que el nen només té vuit anys i tota la vida per endavant, i a tu aquelles paraules se’t van ficar ben endintre del cap, fins al cervell, perquè no entenies què volia dir ben bé tenir la vida per endavant, i vas trobar a faltar la mare perquè a ella li demanaves totes les coses que no entenies. I el pare de mica en mica va anar reviscolant i va començar a fer esforços per somriure, i vau tornar a anar a jugar a bàsquet i a pescar i a la platja i a esquiar, com ho fèieu abans, però ara sense la mare. I tu estaves content, perquè fins i tot fèieu més coses que quan hi havia la mare. I un dia el pare va arribar a casa amb una dona que es deia Laura, i et va mirar i et va dir aquesta és la Laura. I la Laura et va dir hola, i tu primer no sabies què fer i vas tenir molta vergonya. I la Laura va començar a venir molts dies a casa, i miraven pel·lícules amb el pare i de vegades feia el sopar, com si aquella cuina fos seva. I vau començar a fer coses tots tres, i ara éreu tres que anàveu a pescar i a la platja i a esquiar, i la mare només era una foto emmarcada sobre el moble que el pare algunes nits encara mirava com si hi busqués alguna cosa. I un dia vas veure que el pare i la Laura es feien un petó a la boca i vas entendre que la mare s’havia mort per sempre.

I ara vas cap a l’ascensor, i quan hi entres et mires al mirall, i la imatge de tu mateix se t’estampa a la mirada. I entens que el temps és una rella fent solcades sobre la terra eixuta, i que els records deuen ser pedres dures i enterrades que la rella va deixant al descobert. I surts de l’ascensor i tot fa olor d’antisèptic, i enfiles el passadís i veus la infermera de sempre i et somriu i li dius hola, i arribes a l’habitació 201. La porta està ajustada. Poses la mà al mànec d’acer, i al palmell hi notes una suor rància i freda. Obres la porta.

El veus de seguida. Al fons de l’habitació. Al llit que hi ha arran de finestra. Des del llit pot veure el cel. Igual que la mare quan estava malalta. I se’l mira molta estona, aquell cel, i amb les ninetes, sempre desorientades, ressegueix el vol de les tórtores i els pardals i sembla que els reconeix, tots aquells ocells, perquè les pupil·les li fan petites convulsions, com agraïdes d’entendre’ls, tots aquells ocells i tot aquell cel i tot aquell blau. I t’acostes al llit a poc a poc. Te’l mires fixament. Els cabells grisos i gastats. Les arrugues que li creuen el front com si fossin carreteres. Les celles espesses i escabellades. Les venes liles del nas en forma d’arrels. Els llavis que de tan lívids i tan prims sembla que no en tingui. Les taques d’èczema, que semblen siluetes de països nous. La bata blanca, que li va folgada. Les mànigues de la bata, d’on surten dos braços entercs i ossuts que acaben amb dos canells estrets i unes mans rígides que semblen branques.

Els seus ulls segueixen sent blaus, però ja no són els del pare. Les ninetes se li mouen, frenètiques, desconcertades, com si s’ofeguessin a dintre d’aquell blau dels iris. I desitges que, quan aquelles ninetes t’apuntin, es quedin quietes i s’il·luminin en una espurna de reconeixement, com si entre els ulls i el cervell hi hagués un fil primíssim que unís les coses de dintre amb les de fora. Però el pare et llença una llambregada estranya. I entre vosaltres hi perceps, lentes, totes les distàncies. Li estrenys la mà. I trenques el silenci. Hola, pare. I el pare, amb un rictus de desconcert, et mira, llunyà, remot, distant. Com si no hi fos ni hi hagués de ser més. Es deixa estrènyer la mà, però no reacciona. I tu l’estrenys més fort, com si volguessis retenir-lo, i t’imagines el pare com un animal dissecat rere una vitrina de museu. Perquè sembla que estigui viu, però ja no hi és. Perquè tots els visitants poden llegir-li el nom a l’etiqueta i saber qui és, però ell ha deixat d’entendre tots els noms del món. I perquè a ell tothom pot veure’l, però ell ja no pot veure ningú. Ha quedat immòbil a dintre d’aquell cos encarcarat i embalsamat que és l’oblit, i ja no en podrà sortir mai més.

Hola, pare. Hola, pare. I el llavi del pare tremola una mica, i saps que quan el llavi del pare tremola és perquè ha de dir alguna cosa, i quan ha de dir alguna cosa, la por se’t fica pel cos i et paralitza. La teva felicitat depèn de les paraules del pare. I el teu dolor, també. I el pare obre una mica la boca sense deixar de mirar-te, i a tu la tristesa se t’arrapa a la pell com un liquen. Perquè el pare diu unes paraules que et cauen al damunt com una pluja de pedres. I les duràs carregades a les espatlles durant molts dies, totes aquelles pedres i totes aquelles paraules. Et mira amb els ulls llunyans i ho deixa anar, indiferent.

És metge, vostè? Que sap si vindrà, avui, la meva dona?

stats